Lèxic familiar. Natalia Ginzburg
dels dies d’hivern. «Quin fred! —exclamava sempre, posant-se una jaqueta a sobre de l’altra i estirant les mànigues per sobre de les mans—. Quin fred que fa! No puc suportar el fred!». I m’estirava el jersei de Neuberg cap avall, mentre jo em barallava. «Tota de llana, Lidia!», deia, imitant una antiga companya seva d’escola. I continuava: «Em consola veure’t abrigada amb aquest jersei tan bonic».
Però també odiava la calor. Quan feia calor començava a esbufegar i a esbocar-se l’escot del vestit. «Quina calor! No aguanto la calor!», deia. I el pare li contestava: «Que intolerant que ets! Que intolerants que sou tots plegats!».
Quan anava de viatge amb el pare, la mare s’enduia molts jerseis i molts vestits de gruix diferent, i tan bon punt el temps canviava una mica, només feia que despullar-se i tornar-se a vestir. «Mai no trobo la temperatura justa», deia. I el pare li etzibava: «Mira que n’ets, de pesada, amb la calor i el fred! Sempre has de rondinar per alguna cosa!».
Jo, al matí, mai no volia esmorzar. No suportava la llet, per no parlar del mezzorado. Però la mare sabia que quan berenava a casa de la Frances o dels Terni prenia llet. En realitat, bevia aquella llet a casa de la Frances o dels Terni amb molt de fàstic, però ho feia per obediència i per timidesa ja que estava fora de casa. A la mare se li havia ficat al cap que la llet de casa la Frances m’agradava. Per això, al matí, em duien una tassa de llet, i jo, per sistema, em negava a prendre-la. «Però si és de la Frances! —deia la mare—. És la llet d’en Lucio! És de la vaca d’en Lucio!». Em volia fer entendre que aquella llet l’havien anat a buscar a casa la Frances, que en Lucio tenia una vaca seva particular, i que a casa seva no compraven la llet a la lleteria sinó que se la feien portar diàriament d’unes terres que tenien a Normandia, d’un camp anomenat el Grouchet.
«És la llet del Grouchet! És la llet d’en Lucio!», continuava la mare durant una bona estona. Però com que jo em negava a beure-la, la Natalina acabava preparant-me una sopa.
Jo no anava a l’escola, encara que ja tingués l’edat per fer-ho, perquè el meu pare deia que a l’escola s’agafaven microbis. Els meus germans, per la mateixa raó, també havien fet els estudis de grau elemental a casa, amb mestres. A mi em feia classe la mare. Jo no entenia l’aritmètica, ni aconseguia aprendre la taula pitagòrica. La mare s’esgargamellava i, per explicar-me-la, feia servir caramels o còdols que agafava del jardí i els posava en línia sobre la taula. A casa no menjàvem caramels, perquè el pare deia que feien malbé les dents, i tampoc no hi havia xocolata ni altres dolços, perquè estava prohibit menjar «entre hores». Els únics dolços que es menjaven, però sempre a taula, eren uns de fregits anomenats smarren que una cuinera alemanya havia ensenyat a preparar a la mare. Sembla que eren econòmics però en menjàvem tan sovint que ja no els suportàvem. També menjàvem un pastís que sabia fer la Natalina i que es deia «el pastís de Gressoney», potser perquè la Natalina l’havia après a fer quan érem a Gressoney, a la muntanya.
La mare només comprava caramels per ensenyar-me aritmètica, però a mi l’aritmètica em repugnava encara més amb aquells caramels i còdols. La mare em va subscriure a una revista escolar que es deia Els drets de l’escola per aprendre mètodes didàctics moderns. No sé què devia aprendre d’aquells mètodes pedagògics en aquella revista; res, segurament. Però hi va trobar una poesia que li agradava molt i que acostumava a recitar als meus germans:
I tots plegats cridarem:
Visca la mà gentil
de la nena senyoril
que practica la virtut!
Mentre m’ensenyava geografia, la mare m’explicava coses de tots els països on havia estat el pare de jove. Havia esta a l’Índia (on havia agafat el còlera i em sembla que també la febre groga), a Alemanya i a Holanda. I també havia estat a Spitzbergen. Allà s’havia ficat al crani d’una balena per buscar-hi els ganglis cerebroespinals però no els havia aconseguit trobar. S’havia embrutat de cap a peus amb la sang de la balena i havia tornat amb la roba bruta i encartonada per la sang seca. A casa hi havia moltes fotografies del pare amb les balenes. I la mare me les ensenyava, però a mi em decebien una mica perquè estaven desenfocades i el pare només apareixia al fons com una ombra minúscula. De la balena no es veia ni el morro ni la cua, només una espècie de pujol dentat, gris i nebulós: la balena era allò.
A la primavera creixien moltes roses al jardí. No sé com hi podien créixer, ja que a cap de nosaltres no se’ns acudia mai ni regar ni podar els rosers. Un jardiner venia una vegada a l’any i es veu que amb això ja n’hi havia prou.
«Les roses, Lidia! Les violetes, Lidia!», deia la mare passejant pel jardí i imitant aquella companya d’escola. A la primavera venien al nostre jardí els nens d’en Terni amb la seva mainadera, l’Assunta, que portava un davantal blanc i mitges blanques de fil d’Escòcia, i que es treia les sabates al prat i se les deixava al costat. En Cucco i la Lullina, els fills d’en Terni, també portaven vestits blancs, i la mare els posava les meves bates perquè juguessin sense embrutar-se. «Ssst, ssst! Mireu què fa en Cucco!», cridava en Terni, admirant els seus nens, que jugaven amb la terra. En Terni també es treia les sabates i la jaqueta per jugar a pilota al prat, però se’ls tornava a posar de seguida si sentia arribar el pare.
Al jardí teníem un cirerer, i l’Alberto s’hi enfilava per menjar cireres amb els seus amics: en Frinco, el dels llibres, d’aspecte feréstec amb jersei i gorra de visera, i els germans d’en Lucio.
En Lucio venia al matí i se n’anava a la tarda: quan feia bon temps s’estava sempre a casa nostra, perquè ells no tenien jardí. En Lucio era delicat i fràgil, i a l’hora dels menjars mai no tenia gana: menjava una mica, sospirava i deixava la forquilla: «Estic cansat de mastegar», deia amb la mateixa erra nasal de tota la família. En Lucio era feixista, i els meus germans el feien enrabiar parlant-li malament de Mussolini. «No parlem de política», demanava, només veure arribar els meus germans. De petit tenia uns grans rínxols negres arreglats en llargs tirabuixons que li queien sobre el front. Més endavant li van tallar els cabells, i llavors els portava arreglats, llisos i setinats de brillantina. Vestia sempre com un homenet, amb jaquetetes cenyides i llacet. Havia après a llegir al mateix temps que jo, però jo tenia una muntanya de llibres, i ell, molt pocs, perquè llegia a poc a poc i es cansava. Tanmateix, quan era a casa nostra també llegia, perquè jo, de vegades, avorrida de jugar, m’estirava al prat amb un llibre. Després en Lucio presumia davant dels meus germans d’haver-se llegit un llibre sencer, ja que ells sempre es burlaven d’ell perquè llegia poc. «Avui he llegit dues lires. Avui he llegit cinc lires», deia complagut, mostrant el preu que marcava el llibre. A la tarda el venia a buscar la dona que s’ocupava d’ell, una tal Maria Buoninsegni: una doneta vella i amargada, amb una guineu pelada al voltant del coll. Aquesta Maria Buoninsegni era molt devota i ens portava a mi i a en Lucio a l’església i a les processons, era amiga del pare Semeria i sempre en parlava. Una vegada, en no sé quina cerimònia, ens va presentar a mi i en Lucio al pare Semeria, que ens va acaronar el cap i li va preguntar si érem els seus fills. «No, són els fills d’uns amics», va contestar ella.
Ni a en Lopez ni a en Terni els agradava la muntanya, i de vegades el pare feia les excursions i les escalades amb un amic seu que es deia Galeotti.
En Galeotti vivia amb la seva germana i un nebot en una finca que es deia Pozzuolo. La mare hi havia estat una vegada i s’hi havia divertit molt; parlava sovint d’aquells dies a Pozzuolo. Hi havia pollastres i galls dindi i s’hi servien grans tiberis. L’Adele Rasetti, la germana d’en Galeotti, havia passejat molt amb la meva mare, ensenyant-li els noms de les herbes, de les plantes i dels insectes, ja que en aquella família tots eren entomòlegs i botànics. Després, l’Adele havia regalat a la mare un quadre seu on es veia un llac alpí: el teníem penjat al menjador. Al matí, l’Adele es llevava d’hora per passar comptes amb l’administrador o per pintar, o bé se n’anava als prats a “herboritzar”: baixeta, prima, amb el nas punxegut i un barret de palla. «Que estupenda que és l’Adele! Es lleva d’hora, pinta! Va a herboritzar!», deia sempre la mare, plena d’admiració, perquè ella no sabia ni pintar ni distingia l’alfàbrega de la xicoira. La meva mare era vaga