Lèxic familiar. Natalia Ginzburg
de «no li diguis que és per les dents», «aquesta noia es casarà amb un fanaler» i «no puc continuar pintant», no sé més d’aquesta àvia, i no n’he conegut cap més expressió. Més ben dit, encara recordo que a casa repetíem aquesta frase seva: «Cada dia en feu una, cada dia en feu una, avui la Drusilla ha trencat les ulleres».14
Havia tingut tres fills, en Silvio, la mare i la Drusilla, que era miop i sempre trencava les ulleres. Va morir a Florència, sola, després d’una vida plena de dolors: el seu fill gran, en Silvio, es va matar als trenta anys, disparant-se a la templa, una nit als jardins públics de Milà.
Després de l’internat, la mare va marxar de Milà i se’n va anar a Florència. Es va matricular a medicina; però no va acabar mai la universitat, perquè va conèixer el pare i s’hi va casar. La meva àvia paterna no volia aquell casament, perquè la mare no era jueva. A més, algú li havia explicat que la mare era una catòlica molt devota, i que, cada vegada que veia una església, feia reverències i se senyava. Però això no era veritat: ningú de la família de la mare no anava a l’església ni tampoc se senyava. L’àvia, durant un temps, s’hi va oposar. Després va acceptar conèixer la mare, i un vespre van quedar per anar al teatre, per veure juntes una comèdia que tractava d’una dona blanca que havia acabat entre els moros, i una mora gelosa d’ella s’esmolava les dents i deia, mirant-la amb ulls terribles: «Costelleta dama blanca! Costelleta dama blanca!». «Costelleta dama blanca», deia sempre la mare quan menjava una costella. Els seients del teatre els van sortir de franc perquè el germà del pare, l’oncle Cesare, era crític teatral. L’oncle Cesare era completament diferent del pare, tranquil, gras i sempre alegre; i, com a crític teatral, no era gens sever, i mai no volia parlar malament de cap comèdia, de fet en totes trobava alguna cosa bona. Quan la mare li deia que una comèdia li havia semblat estúpida, ell s’emprenyava i li deia: «Prova-ho tu, d’escriure una obra com aquesta».
L’oncle Cesare es va casar amb una actriu, i això va representar una gran tragèdia per a l’àvia, que durant molts anys no va voler que l’oncle Cesare li presentés la seva dona, perquè una actriu li semblava encara pitjor que una que es fes el senyal de la creu.
El pare, quan es va casar, treballava a Florència, a la clínica d’un oncle de la mare, a qui anomenaven «el Dement», perquè era metge de bojos. El Dement era, en realitat, un home molt intel·ligent, culte i irònic, i no sé si va saber mai que, a la família, l’anomenaven així. A casa de la meva àvia paterna la mare va conèixer la variada cort de Margherites i de Regines, cosines i ties del pare, i també la famosa Vandea, que llavors encara vivia. Pel que fa a l’avi Parente, havia mort feia temps, i també la seva dona, l’àvia Dolcetta, i el seu criat, Bepo el mosso.15 De l’àvia Dolcetta se sabia que era baixeta i grassa com una bola, i que sempre tenia indigestions perquè menjava massa. Es trobava malament, vomitava i se n’anava al llit; però al cap d’una estona l’enxampaven menjant-se un ou: «És ben fresc»,16 deia per justificar-se.
L’avi Parente i l’àvia Dolcetta tenien una filla que es deia Rosina. A aquesta Rosina se li va morir el marit, i es va quedar amb els fills petits i pocs diners. Aleshores va tornar a casa dels seus pares. I l’endemà d’haver-se instal·lat, mentre seien tots a taula, l’àvia Dolcetta va dir mirant-la: «Què té avui la nostra Rosina, que no està de tan bon humor com sempre?».17
Va ser la mare qui va explicar amb pèls i senyals la història de l’ou de l’àvia Dolcetta i la història de la nostra Rosina, perquè el pare les explicava malament, de manera confusa i interrompent sempre la narració amb aquelles riallades tronadores, perquè els records de la seva família i de la seva infància l’alegraven; per aquest motiu, nosaltres, d’aquelles històries interrompudes per riallades llargues, no n’enteníem gran cosa.
La mare, en canvi, s’ho passava molt bé explicant històries, perquè li agradava el plaer d’explicar. Començava a explicar coses a taula, dirigint-se a un de nosaltres: i tant si explicava coses de la família del pare, com de la seva família, s’omplia de joia i cada vegada era com si expliqués aquella història per primera vegada a orelles que no la coneixien. «Tenia un oncle —començava— que li deien el Bigotut». I si un de nosaltres deia: «Conec aquesta història! Ja l’he sentit un munt de vegades!», ella es dirigia a un altre i, en veu baixa, continuava explicant-la. «Però quantes vegades l’he sentida, aquesta història!», tronava el pare, agafant al vol alguna paraula. La mare, en veu baixa, continuava explicant-la.
El Dement, a la seva clínica, tenia un boig que creia que era Déu. Cada matí, el Dement li deia: «Bon dia, egregi senyor Lipmann». I aleshores el boig responia: «Egregi potser sí, Lipmann probablement no!», deia, perquè creia que era Déu.
I també hi havia la famosa frase d’un director d’orquestra, conegut d’en Silvio, que, quan estava a Bèrgam en una gira, va dir als cantants distrets o indisciplinats: «No hem vingut a Bèrgam per galantejar, sinó per dirigir Carmen, l’obra mestra de Bizet».
Nosaltres som cinc germans. Vivim en ciutats diferents, alguns de nosaltres a l’estranger, i no ens escrivim gaire sovint. Quan ens trobem, podem sentir-nos, l’un amb l’altre, indiferents o distants. Però n’hi ha prou, entre nosaltres, amb una paraula. N’hi ha prou amb una paraula, una frase: una d’aquelles frases antigues, sentides i repetides una infinitat de vegades, durant la nostra infantesa. Només ens cal dir «No hem vingut a Bèrgam per galantejar» o «Quina pudor fa l’àcid sulfhídric» per retrobar immediatament les nostres velles relacions, i la nostra infantesa i joventut, unides indissolublement a aquelles frases, a aquelles paraules. Una d’aquelles frases o paraules ens faria reconèixer-nos els uns als altres, els germans, en la foscor d’una cova, entre milions de persones. Aquelles frases són el nostre llatí, el vocabulari dels nostres dies passats, són com els jeroglífics dels egipcis o dels assiriobabilònics, el testimoni d’un nucli vital que ha deixat d’existir, però que sobreviu en els textos, salvats de la fúria de les aigües, de la corrosió del temps. Aquelles frases són el fonament de la nostra unitat familiar, que subsistirà mentre siguem al món, recreant-se i ressuscitant en els punts més diversos de la terra, quan un de nosaltres digui «Egregi senyor Lipmann», i immediatament ens ressonarà a les orelles la veu impacient del pare: «Deixeu-vos estar d’aquesta història! L’he sentida tantes vegades!».
Com és possible que d’aquell llinatge de banquers que eren els avantpassats i els parents del pare, n’hagin sortit el pare i el seu germà Cesare, absolutament negats per als negocis, ho ignoro. El pare va invertir la vida en la recerca científica, professió que no li donava diners; i, dels diners, en tenia una idea vaga i confusa, dominada per una indiferència substancial. Per aquest motiu, quan va tenir l’oportunitat d’invertir els diners, sempre els va perdre, o almenys es va comportar com si els hagués de perdre, i si no els va perdre i se’n va sortir, va ser per pura casualitat. Durant tota la vida el va acompanyar la preocupació de trobar-se en la misèria d’un moment a l’altre; preocupació irracional, que habitava en ell juntament amb mals humors i pessimismes, com el pessimisme sobre l’èxit i sobre la sort dels seus fills, preocupació que li pesava com una fosca acumulació de núvols negres sobre roques i muntanyes, i que, amb tot, no tocava, en la profunditat del seu esperit, la seva substancial, absoluta i íntima indiferència envers els diners. Deia «una gran quantitat» parlant de cinquanta lires, o més ben dit, com deia ell, cinquanta francs, perquè la seva mesura monetària era el franc, i no la lira. Als vespres es passejava per les habitacions, tronant contra nosaltres, que ens deixàvem els llums encesos, i després perdia milions pràcticament sense adonar-se’n, o amb algunes accions, que comprava i venia aleatòriament, o amb editors, als quals cedia els seus treballs sense demanar-ne una compensació justa.
Després de Florència, els pares se’n van anar a viure a Sardenya, perquè van nomenar el pare professor a Sàsser, i, durant uns anys, vam viure allà. Llavors ens vam traslladar a Palerm, on vaig néixer jo: l’última de cinc germans. El pare se’n va anar a la guerra, com a oficial mèdic, al Carso. I al final vam venir a viure a Torí.
Per la mare, els primers anys a Torí van ser temps difícils; la Primera Guerra Mundial havia acabat feia poc; era