Lèxic familiar. Natalia Ginzburg
Llavors se sentia un gran soroll de ferralla per tota la casa: era ell que buscava els grampons, els claus, els piolets. «On m’heu ficat el piolet? —tronava—. Lidia! Lidia! On m’heu ficat el piolet?».
Quan feia ascensions sortia de casa a les quatre de la matinada; a vegades hi anava tot sol, a vegades amb guies amics seus, a vegades amb els meus germans. I l’endemà de les excursions, a causa del cansament, era intractable; amb la cara vermella i inflada per la reverberació del sol sobre les galtes, els llavis tallats i sagnants, el nas untat amb una pomada groga que semblava mantega, les celles arrufades en el front solcat i tempestuós, el pare llegia el diari, sense pronunciar ni una paraula. N’hi havia prou amb un no res perquè esclatés en un atac de còlera espantosa. Quan tornava de les ascensions amb els meus germans, el pare deia que eren «uns gamarussos» i «uns negres», i que cap dels seus fills havia heretat la passió per la muntanya que tenia ell; tret de’n Gino, el germà més gran, que era un gran alpinista, i que, juntament amb un amic, feia pics dificilíssims. De’n Gino i d’aquell amic seu, el pare en parlava amb una mescla d’orgull i d’enveja, i deia que ell ara ja no tenia tanta resistència perquè es feia gran.
Aquest germà meu, en Gino, era, d’altra banda, el seu preferit, i en tot li donava satisfaccions; s’interessava per la història natural, col·leccionava insectes, cristalls i altres minerals, i era molt estudiós. Més endavant, en Gino es va matricular a l’Escola d’Enginyers, i quan tornava a casa després d’un examen i deia que havia tret un excel·lent, el pare li preguntava: «Com és que has tret un excel·lent? Com és que no has tret un excel·lent amb matrícula d’honor?»
I si havia tret un excel·lent amb matrícula d’honor, el pare li deia: «Ja, segur que era un examen fàcil».
Si no sortia a escalar o a fer excursions que duressin fins al vespre, el pare anava cada dia «a caminar» a la muntanya. Sortia al matí ben d’hora, vestit idènticament a quan anava a fer escalada, però sense corda, grampons ni piolets; sovint hi anava sol perquè nosaltres i la mare érem, com deia, «ganduls», «gamarussos» i «uns negres»; i se n’anava amb les mans darrere l’esquena, amb el pas pesant per les botes amb claus i la pipa entre les dents. Alguna vegada obligava la mare a seguir-lo: «Lidia! Lidia! —tronava al matí—. Anem a caminar! Si no, t’emmandreixes sempre estant als prats!».
La mare, llavors, dòcil, el seguia uns passos més enrere, amb un bastó, el jersei lligat a la cintura, agitant aquells rínxols de cabells grisos, que duia tallats molt curts, malgrat que el pare no suportava la moda dels cabells curts fins al punt que, el dia que se’ls va tallar, es va emprenyar tant que podria haver causat un daltabaix a casa. «Has tornat a tallar-te els cabells! Que n’ets, de ruc!» —li deia el pare, cada vegada que tornava a casa de la perruqueria.
«Ruc» volia dir, en el llenguatge del pare, no una persona ignorant, sinó qui feia vileses o era descortès. Nosaltres, els seus fills, érem «uns ases» quan parlàvem poc o responíem malament.
«Et deus haver deixat entabanar per la Frances!», deia el pare a la mare quan veia que s’havia tornat a tallar els cabells. De fet, aquesta Frances, amiga de la mare, el pare se l’estimava i apreciava molt, i a més era la dona d’un amic seu d’infantesa i company d’estudis; però a ulls del pare havia comès l’error d’haver empès la mare a la moda dels cabells curts. La Frances anava sovint a París, on tenia uns parents, i un hivern va tornar de París dient: «A París es porten els cabells curts. A París la moda és esportiva». «A París la moda és esportiva», van repetir la meva germana i la mare tot l’hivern, imitant una mica la frase de la Frances, que parlava amb la erra francesa. Es van fer escurçar tots els vestits, i la mare es va tallar els cabells; la meva germana no ho va fer, perquè els duia llargs fins al final de l’esquena, els tenia rossos i preciosos; i perquè tenia massa por del pare.
Habitualment, l’àvia, la mare del pare, també venia a passar els estius a la muntanya. No vivia amb nosaltres, sinó que s’estava en un hotel del poble.
L’anàvem a veure i la trobàvem allí, asseguda a la terrassa de l’hotel, sota el para-sol. Era menuda, amb els peus minúsculs calçats amb unes botetes negres amb uns botons petitíssims; estava orgullosa d’aquells peus petits, que s’entreveien sota la faldilla, i també estava orgullosa dels cabells blancs, arrissats i pentinats en un monyo alt i estarrufat. El pare la portava cada dia «a caminar una mica». Anaven pels camins rals, perquè ella era gran i no podia passar pels corriols, sobretot amb aquelles botetes amb uns petits talons. Ell anava al capdavant, amb passes llargues, les mans a l’esquena i la pipa a la boca, i ella, al darrere, amb el vestit que feia fru-fru, fent passos petits amb els talonets. Ella no volia fer mai el camí del dia anterior, sempre en volia fer de nous. «Aquest és el camí d’ahir», es queixava. I el pare li deia, distret, sense girar-se: «No, és un altre». Però ella no deixava de repetir: «És el camí d’ahir. És el camí d’ahir». I al cap d’una estona deia al pare: «Tinc una tos que m’ofego». I el pare continuava caminant i no es girava. «Tinc una tos que m’ofego», repetia, i es posava les mans a la gola. Acostumava a repetir les coses dues o tres vegades. Deia: «Aquella infame de la Fantecchi m’ha fet fer el vestit marró! I jo el volia blau! El volia blau!», i donava cops amb l’ombrel·la contra l’empedrat, amb ràbia.
El pare li deia que mirés la posta de sol damunt les muntanyes, però ella continuava colpejant el terra, irada, amb la punta de l’ombrel·la, presa d’un atac de còlera contra la Fantecchi, la seva modista. L’àvia, d’altra banda, només venia a la muntanya per estar amb nosaltres, ja que durant l’any vivia a Florència i nosaltres a Torí, així que només ens veia a l’estiu. Però no suportava la muntanya, i el seu somni hauria estat estiuejar a Fiuggi o a Salsomaggiore, llocs on ella havia estiuejat de jove.
Feia anys, l’àvia havia estat molt rica, però es va empobrir amb la guerra mundial, perquè, com que no creia que guanyés Itàlia, i professava una fe cega en Francesc Josep, va voler conservar uns valors que posseïa a Àustria, i així va perdre molts diners. El pare, irredemptista, va intentar convèncer-la inútilment que vengués aquells valors austríacs. L’àvia solia dir «la meva desgràcia» quan es referia a aquella pèrdua de diners, i es desesperava, als matins, passejant amunt i avall per la sala i retorçant-se els dits. Però no era pas tan pobra. A Florència tenia una casa preciosa, amb mobles indians i xinesos i catifes turques, perquè un avi seu, l’avi Parente, havia estat col·leccionista d’objectes preciosos. A les parets hi havia retrats dels avantpassats, de l’avi Parente, i de la Vandea, que era una tia a qui anomenaven així perquè era reaccionària i rebia els reaccionaris a casa, i de moltes ties i cosines que es deien totes Margherita o Regina, noms habituals en les famílies jueves d’aquell temps. Però entre els retrats no hi havia el del pare de l’àvia, i no se’n podia parlar, perquè, després de quedar-se vidu, i després de barallar-se amb les seves dues filles, ja adultes, va afirmar que, per despit, es casaria amb la primera dona que trobés pel carrer, i així ho va fer; o, almenys, explicava a la família que ho havia fet. Si era exactament la primera dona que s’havia trobat a la porta, en sortir de casa, no ho sé. Malgrat això, amb aquesta nova dona va tenir una altra filla, a qui la meva àvia no va voler conèixer mai, i a la qual anomenava, amb disgust, «la nena del papà». Aquesta «nena del papà», madura i distingida senyora al voltant de la cinquantena, la trobàvem a vegades al poble, i llavors el pare deia a la mare: «Ho has vist? Ho has vist? Era la nena del papà!».
«Vosaltres feu mullader de tot. En aquesta casa es fa mullader de tot», deia sempre l’àvia, volent dir que, per nosaltres, no hi havia res de sagrat.
Aquesta frase es va fer famosa a la família, i acostumàvem a repetir-la cada vegada que ens entraven ganes de riure parlant de morts o funerals. A l’àvia li feien molt fàstic els animals, i s’inquietava quan ens veia jugar amb un gat, dient que agafaríem malalties i les hi contagiaríem. «Aquella bèstia infame», deia, picant de peus a terra i donant cops amb la punta de l’ombrel·la.
Tot li feia fàstic, i les malalties li feien molta por. Però estava molt sana, tant que va morir a més de vuitanta anys sense haver necessitat mai un metge ni un dentista. Sempre tenia por que un de nosaltres, per despit, la bategés: perquè un dels meus germans, una