La infanticida. Víctor Català
La casa de Club Editor té quatre personatges. Un obre els porticons, l’altre guaita a la porta, el tercer cuina i el quart llegeix. Vosaltres també podeu passar d’una habitació a l’altra a través del nostre catàleg. Obriu els nostres llibres, guaiteu-nos a les xarxes, i veureu que els nostres autors són els habitants d’una casa. La vostra, si ho desitgeu.
https://www.facebook.com/ClubEditor/
https://www.instagram.com/elclubeditor/
https://twitter.com/mariabohigassal/
Víctor Català
La infanticida
seguida de
Nou contes de foc i de sang
Selecció i postfaci de Lluïsa Julià
Edició dels textos a cura de Blanca Llum Vidal
La infanticida i Nou contes de foc i de sang 1ª edició: abril del 2017
© 2017, hereus de Caterina Albert, pels textos de Víctor Català
© 2017, Lluïsa Julià, pel postfaci
© 2017, Club Editor 1959, S.L.U, per aquesta edició
Carrer Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona
ISBN: 978-84-7329-268-9
Il·lustració de coberta: Ferran Aguiló, Boca (2005)
Disseny: Ángel Uzkiano
Producció de l’ebook: booqlab
Tots els drets reservats.
Prohibida tota forma de còpia.
TAULA
De foc i de sang
La infanticida (monòleg dramàtic)
Selecció d’escrits autobiogràfics i de reflexió artística
Comentari dels textos d’aquest volum
LA INFANTICIDA
Monòleg dramàtic en vers [1898]
PERSONATGE ÚNIC: La Nela
Celda pobra d’un manicomi; al fons, porta barrotada de ferro, que dóna a un corredor emblanquinat. En l’angle de la dreta, el llit; escampats per l’escena, els objectes necessaris i usuals en semblants llocs. Asseguda al llit, la NELA, arrupida, el cap entre les mans i els dits crispats en la cabellera revolta. Duu camisa de drap de casa, escotada i rogenca, amb arrugues al volt del coll i amb les mànigues fins al colze, com les que usaven les pageses de cinquanta anys enrera; faldilles velles i curtetes de blavets; cotilla de setí groc fosc, que serveix de gipó i, si es vol, un mig mocador tirat al coll. Va a peu nu. És jove, està esgrogueïda i té l’esguard extraviat, de boja. Tant en la disposició de l’escena com en tot lo relatiu al personatge deu imperar el més absolut realisme. Si per a major efecte es creu convenient, durant la representació del monòleg poden passar pel fons, de tant en tant, algunes persones, com empleats del manicomi, visitants, etc., que fins poden aturar-se per un moment, silenciosos, a mirar a l’escena de la reixa estant. En llevar-se la cortina, la NELA està durant uns instants en la posició esmentada; després s’aixeca, pertorbada, fregant-se els ulls i baixa lentament a primer terme, mirant amb rancúnia el públic. Es mourà, alçant-se, asseient-se, passejant, ad libitum, de manera que no resulti monòton ni pesat el monòleg.
Tingui’s en compte que la NELA no és un ésser pervers, sinó una dona encegada per una passió; que obrà, no per sa lliure voluntat, sinó empesa per les circumstàncies i amb l’esperit empresonat entre dues paral·leles inflexibles: l’amor a Reiner i l’amenaça de son pare; aquell, empenyent-la cap a la culpa, l’altre, mostrant-li el càstig; les dues, de concert, duent-la a la follia.
¿Què hi fa, aquí, tanta gent?... Ja m’ho pensava...
Sempre, sempre el mateix!... Podien dir-me
que un cop ja fos a dins d’aquesta casa
ningú més me veuria... Era mentida...
Tots me van enganyar, tots, tots, a posta;
i don Jaume el primer, el fill de l’amo.
Aquí també, com allà dalt, me miren
i em pregunten, perseguint-me sempre...
I fins se’n riuen... Maleïts!... Ah, l’hora
(Mostrant els punys amb ràbia.)
que jo pugui fugir i a clar de lluna,
camps a través, a la masia anar-me’n...
(Amb sobtat esglai.)
¿A la masia?... Ah, no, no!... Hi ha el pare
que em caça arreu per degollar-me... Un dia...
(Amb veu baixa i aterroritzada.)
ja va mostrar-me aquella falç retorta,
més relluenta que un mirall de plata
i més fina de tall que una vimella...
Va agafar-me d’un braç amb dits de ferro,
i fent-la llampegar davant mon rostre,
«te la pots mirar bé», va dir, «la guardo
per tallar-te en rodó aqueix cap de