La infanticida. Víctor Català

      LA INFANTICIDA

      Monòleg dramàtic en vers [1898]

      PERSONATGE ÚNIC: La Nela

      Celda pobra d’un manicomi; al fons, porta barrotada de ferro, que dóna a un corredor emblanquinat. En l’angle de la dreta, el llit; escampats per l’escena, els objectes necessaris i usuals en semblants llocs. Asseguda al llit, la NELA, arrupida, el cap entre les mans i els dits crispats en la cabellera revolta. Duu camisa de drap de casa, escotada i rogenca, amb arrugues al volt del coll i amb les mànigues fins al colze, com les que usaven les pageses de cinquanta anys enrera; faldilles velles i curtetes de blavets; cotilla de setí groc fosc, que serveix de gipó i, si es vol, un mig mocador tirat al coll. Va a peu nu. És jove, està esgrogueïda i té l’esguard extraviat, de boja. Tant en la disposició de l’escena com en tot lo relatiu al personatge deu imperar el més absolut realisme. Si per a major efecte es creu convenient, durant la representació del monòleg poden passar pel fons, de tant en tant, algunes persones, com empleats del manicomi, visitants, etc., que fins poden aturar-se per un moment, silenciosos, a mirar a l’escena de la reixa estant. En llevar-se la cortina, la NELA està durant uns instants en la posició esmentada; després s’aixeca, pertorbada, fregant-se els ulls i baixa lentament a primer terme, mirant amb rancúnia el públic. Es mourà, alçant-se, asseient-se, passejant, ad libitum, de manera que no resulti monòton ni pesat el monòleg.

      Tingui’s en compte que la NELA no és un ésser pervers, sinó una dona encegada per una passió; que obrà, no per sa lliure voluntat, sinó empesa per les circumstàncies i amb l’esperit empresonat entre dues paral·leles inflexibles: l’amor a Reiner i l’amenaça de son pare; aquell, empenyent-la cap a la culpa, l’altre, mostrant-li el càstig; les dues, de concert, duent-la a la follia.

      ¿Què hi fa, aquí, tanta gent?... Ja m’ho pensava...

      Sempre, sempre el mateix!... Podien dir-me

      que un cop ja fos a dins d’aquesta casa

      ningú més me veuria... Era mentida...

      Tots me van enganyar, tots, tots, a posta;

      i don Jaume el primer, el fill de l’amo.

      Aquí també, com allà dalt, me miren

      i em pregunten, perseguint-me sempre...

      I fins se’n riuen... Maleïts!... Ah, l’hora

       (Mostrant els punys amb ràbia.)

      que jo pugui fugir i a clar de lluna,

      camps a través, a la masia anar-me’n...

       (Amb sobtat esglai.)

      ¿A la masia?... Ah, no, no!... Hi ha el pare

      que em caça arreu per degollar-me... Un dia...

       (Amb veu baixa i aterroritzada.)

      ja va mostrar-me aquella falç retorta,

      més relluenta que un mirall de plata

      i més fina de tall que una vimella...

      Va agafar-me d’un braç amb dits de ferro,

      i fent-la llampegar davant mon rostre,

      «te la pots mirar bé», va dir, «la guardo

      per tallar-te en rodó aqueix cap de