La infanticida. Víctor Català
l’espessa cortina dels parpres, havia contestat reposadament:
—Tot lo que està enlaire està per caure... Les voluntats fan les persones, i l’adagi diu que per ben servir mai no es perd soldada.
Fins la Pauleta, ensinistrada per la mala volença de la gent i per les advertències i amenaces de sa mare, havia arribat a entrellucar la ventura que podia esdevenir-li. Sinó que aquella ventura remota de seguida prengué un deix amargant, com totes les ventures.
Un dia sa mare li havia dit a soles:
—Avui per demà que entris mestressa de cals americanos, vull que facis tapar el balcó de la sala; me fa venir cap-rodo i un dia m’hi clavaria daltabaix...
La Pauleta havia obert un pam d’ulls, sentint com una esma de protestar, però sa mare li migpartí l’intent amb una mirada furibunda i fulminant aquesta sentència:
—És que si no t’hi conformes, te trec de seguida de la mestressa i aleshores no tindràs ni balcó ni casa.
Davant de tal ultimàtum la Pauleta no havia tingut més camí que transigir: taparia el balcó! Mes, des de llavors, no podia resignar-se. Justament aquell balcó, que era lo que li feia més goig i més orgull de tot lo que tenia la senyora Pelegrina! Els diumenges a la tarda, quan eixia de la funció d’iglésia, deixant-hi encara una mica més la mestressa, ella corria cap a casa i, abans de posar-se als quefers, se n’hi anava una mica, al balcó; solament cinc, deu minuts, per por que no l’hi atrapessin. Mes allò era per a ella lo millor de la festa. Tocant amb prou feina els caps dels dits a la barana, com si tingués por d’escaldar-se, allargava el coll a tall de grua i, sense bellugar-se gens, guaitava el carrer com enartada... També an ella, com a sa mare, el cap li rodava una mica i per això s’havia d’estar ben quieteta, però hi trobava un bo, una dolçura, en aquella mena de tremolor i de basqueig que li venien de seguida! I era aleshores quan somiava... somiava un somni de grandeses enlluernador. Quan ella fos mestressa, com que ja no tindria tanta feina i ningú no la podria reptar, s’hi posaria una estona cada dia, al balcó, i els dies de festa, matí i tarda... No envejava cap més privilegi de la riquesa. I justament contra aquell somni únic era que atemptava sa mare! La Pauleta no se’n sabia avenir, i cada vegada que pensava en l’ultimàtum li muntaven les llàgrimes als ulls. No s’aconhortà una mica fins que li acudí una idea salvadora. Quan entrés mestressa aparedaria el balcó, ja que sempre li deia la senyora Pelegrina que no s’ha de trencar el respecte als pares; però, així que sa mare morís, tornaria a obrir-lo. Respirà; amb aquestes condicions el sacrifici ja era més enraonat; i si fos cas que la mare manqués abans d’heretar ella, aleshores...!
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.