La infanticida. Víctor Català

      L’AMORETA D’EN PIU

      [De Caires vius, 1907]

      Així que hagueren fet els funerals i el regent quedà instal·lat a la rectoria, la senyora Pelegrina es retirà a casa seva. Fins aleshores ningú ho havia sospitat, que aquella bufoneta casa del carrer Mitjà pertanyés a la majordona. Dos anys enrera, en voler-se-la vendre sos propietaris —uns americanos del poble que se’n tornaven a Guanabacoa—, la senyora Pelegrina féu sortir un home de palla que tractà i contractà com per compte propi, però que li cedí sos drets en l’acte de passar l’escriptura; i com que aquesta es firmà a Girona i d’allà estant els venedors se n’anaren cap a Amèrica, la cosa quedà ignorada de tothom.

      Per això fou tan regrossa la sorpresa quan, a la mort del senyor rector, la majordona passà a cals americanos i la gent comprengué que no hi anava com a llogatera, sinó com a mestressa. Aleshores fou quan a cuita-corrents se retragueren moltes coses en veu alta que fins allavors s’havien comentat sols entre dents: com, per exemple, el gran pernot que havia de tenir el senyor rector difunt, i la dita del regent, que per la rectoria semblava que hi hagués passat en Boquica, i les conferències secretes del paborde major amb la majordona temps enrera, i les anades d’aquell a Barcelona a comprar paper del govern, i l’adquisició, mitjançant procuradors, d’uns censos a Roc Panís, i les hipoteques posades a les terres de Masnovell —la millor hisenda dels entorns— a canvi d’uns quants paquets d’isabelines que s’havien fet a mans de l’hereu no feia gaire...

      I un cop inventariats menudament aquell bé de Déu de senyals de prosperitat, a la gent no li quedà cap dubte que la majordona trauria les ungles i es posaria a rumbejar pel poble més entonada que un paó.

      Però la gent s’errà de mig a mig.

      Fora de la rectoria, la senyora Pelegrina seguí fent i essent lo que a la rectoria havia fet i sigut sempre.

      Anava a missa de bon matí i a rosari a entrada de fosc cada dia, els diumenges a funció de tarda, i, entre any, a tants combregars com senyalaven les campanes i a tantes processons com eixien al carrer; tenia a son compte l’altar de la Puríssima, i rentava, planxava i tavellava a la palla les estovalles de tres o quatre altars més; no deixava anar cap mendicant de la porta sense fer-li almoina, i mantenia de franc una cegueta enllitegada.

      Fora d’això, no la veia ni sentia enlloc ànima viventa, i duia la vida modesta i retirada de la persona que té son passament, però que no vol ésser inquietada ni inquietar ningú. Havia ja tombat la cinquantena i era una dona petita i boteruda com un aglà, vermella de cara, llarga de nas i amb uns ulls molt sortits que tenien força blanc i poc negre sota els parpres rogencs, estesos sempre com domàs en balconada. Anava testa, amb la barba encauada en sos mateixos sacsons i les dues mans plegades a la cintura, dintre l’encaix que li feia entre el ventre voluminós i el pit tan fora de mida que, en caminar, sempre li havia privat de veure on posava el peu, per molt que allargués la cama. Son parlar era mesurat i sentenciós, i les faldilles de merino negre i el mocador gran amb el bec petit a sobre, que mai desemparava, li encomanaven un bell posat de reverència. No es tenia memòria d’haver-li vist una llàntia a sobre ni haver-li oït una paraula més alta que l’altra. Afable i seriosa amb tothom, donava, carrer amunt i carrer avall, els bons dies i la bona nit sense aixecar els parpres ni desclavar les mans de la cintura.

      L’única diferència que se li notà en mudar de casa fou aquesta: que, mentres estigué a la rectoria, tenia dues dones per a fer les feines, i en passar a casa seva prengué una criadeta a tot estar.

      Aquesta criadeta era una noia de bé: mansoia com un anyell, amb el nas un caire de duro massa ensotat de l’arrel i unes ganes de treballar que ni fetes per a mostra. Havia complert setze anys i es veia que aquells setze anys li durarien per la vida. Fora d’això, lo més important que tenia aquella minyona era sa mare: una mare viuda i pobra (que és com ésser dues vegades pobra o dues vegades viuda), amb un vell tolit per a destorbar-la, tres boques a tapar i mitja pesseta de jornal, llevat cabotes i dies festers. Aquesta dona, tipa de dur la creu tota sola, cridà sa filla a capítol de bona horeta i va parlar-li així:

      —Escolta, tu, encantada, i goita de posar-te a la memòria tot lo que et diga. T’he llogat a ca la senyora Pelegrina rectora, i aquest vespre t’hi menaré. He dit que faries bondat i pobra de tu que em posis en un afront, perquè ja estaries fresca. Ara t’ensenyaré els manaments que has de seguir, i ten compte de fer-hi cap mancament. Primer: treballaràs fins que et caiguin les ungles o que li facis llàstima. Segon: estalviaràs l’oli com si anés a unça el setrill. Terç: menjaràs poc per no danyar-te el païdor i no castigar-li la butxaca. Quart: la galejaràs sempre com si fos sant Roc el dia de la festa. Cinquè: no xerraràs res a ningú, com si una vespa t’hagués pessigat la llengua. Sisè: no t’embrutaràs la roba per no haver de gastar gaire sabó. Setè: t’aixecaràs ben de matí, per no agafar peresa ni esquinçar llençols. Vuitè: no et queixaràs de cap mal fins que demanis l’extremunció. Novè: no et faràs dir cap cosa dues vegades, perquè no et tinguin per sorda. I desè: quan te fiquis al llit resaràs l’a Déu m’encoman tan fort com si et sortissin ànimes... Aquests deu manaments s’enclouen en dos: tenir contenta la mestressa i respectar la vara de la justícia —i li ensenyava el seu braç, arborat com una maça guerrera—-. Perquè si li trenques un plat, t’arrossego pels cabells; si li dónes un mal respost, t’escanyo; i si t’ha de despatxar, t’esquartero viva! Ara ja ho saps!

      La Pauleta quedà espaumada, com si el cel li hagués caigut a la crestallina; mes tan fermament degueren estampar-se en son cervell els manaments, que no es tingué esment que hagués mancat a un tan sols una sola vegada; però sa mare, com si desitgés refrescar-li la memòria de tant en tant, compareixia al carrer Mitjà i, guaitant amb aires de dictador cap on era la minyona, solia preguntar a la mestressa:

      —I bé, senyora Pelegrina, ¿llaura dret aquella bèstia?

      —Dret com un fil, Paula —contestava la interpel·lada, somrient amb gravetat i encauant la barba en sos sacsons.

      —¿Té criança?

      —Més que un que demana.

      —¿És trencadella?

      —Com un ametlló de clova dura.

      —¿Menja massa?

      —Lo que li fa menester... No vos escarrasseu, Paula; per ara tot va com ha d’anar.

      —És que, si cal, ja sap que té la meva dreta per a...

      —Per a esquarterar-la, sí: ja ho tinc present!

      I la majordona esclafia una rialleta de divertiment que li feia tremolar tot el sotabarba. Era l’expansió més grossa que mai se li hagués conegut.

      Ja ho crec, que n’estava, de contenta, la senyora Pelegrina, amb la Pauleta! No podia trobar-ne d’altra millor ni cercant-la amb fanal. A judicar: li endreçava la casa, li feia la cuina, li rentava la roba, li cuidava una seixantena de conills, li fangava l’horta, li venia la fruita sobrera, l’ajudava a fer confitures i flors de carculles, a planxar, a acanalar les estovalles de l’església i a apedaçar la roba de casa; i tot això, i mirant-se-li els profits més que ella mateixa, per sis tristes pessetones cada mes.

      Les veïnes, en veure aquell tragí seguit i aquella gran devoció per la mestressa, deien amb quimera:

      —No hi és per la voluntat, que hi és per les fiances.

      —Ja hi pot deixar el bleix, si son cabal creix!

      —Prou sabia on l’amorrava, la cuca de la Paula!

      —Mal fat la puny! Podrà