La infanticida. Víctor Català
[De Drames rurals, 1902]
—Torna-hi, Peret, torna-hi, i digues-li que allò va ser una foguerada, un cop de geni, i que n’estàs arrepentit. De segur que et tornarà a rebre don Eladi, perquè té bon cor. Recorda’t que al passar-te per sobre aquella tartaneta, anant al taller, te va portar al seu mateix llit i mai va faltar-te caldo de gallina ni bona assistència. Recorda’t que tu, amb llàgrimes als ulls, li vas dir que mai més t’oblidaries de lo que havia fet per tu. Si ell, enquimerat, va dir-te una mala expressió, bé prou que vas tornar-t’hi; doncs esteu en paus, i ara et toca a tu rebaixar-te... Si jo tingués gosar, ja tot fóra arreglat.
—Maliat siga! No hi ha perill que callis!... Com si un no estés prou amoïnat! Ja vaig dir-t’ho la setmana passada: no hi vull tornar, allí, com qui demana caritat. Ell me va despatxar, i no li he de veure la cara fins que ell mateix vinga a cercar-me. Més hi ha perdut ell que jo. El taller li queda com desemparat, puix no trobarà ningú més que li vigili tan bé la feina... Ja li doldrà la feta, Déu m’ajudi!
—Sí, però ell sap on té la bossa i tu no pots viure sense treballar. Ja en traurem força de que ell tinga de plegar si nosaltres nos morim de fam! De prou bé que anàvem, ara no ens queda un clau; no som pas potentats per a passar una setmana i altra sense veure el color de cinc cèntims... Mira: tot lo que tenia arraconat, ha fugit; la Margarida no vol fer més fermança perquè diu que, encara que tornis a treballar, mai més acabarem de pagar-li lo que li devem... A les altres cases ja saps que no fien, sobretot veient amb les dipoteques que en podem respondre de la bestreta... Avui, per un voler de Déu, he pogut fer dinar, però demà, si no es gira la fortuna, haurem d’asseure les barres a taula. Si trobessis una col·locació qualsevulla, anc que no fos gaire bon jornal... D’uns dies ne vénen uns altres, però el cas és menjar.
—No em despacientis, ni m’enverinis més, Quimeta; mira que ja estic en lo punt de dalt, i un home no és pas de cuiro ni de terra d’escudelles. Com si no l’hagués buscada pertot arreu, la col·locació, Déu m’ajudi! Però tu, burxa que burxa, com si no ho sabessis, que tot està ple i que no es troba un jornal ni per a remei... Un no pot fer res que la dignitat i l’honor de la persona ho comporti. Ni per a escombriaire m’han volgut, i això que hi vaig posar al mosso d’un regidor per empenyo. No hi ha que un vulga ser home de bé, i presentar sempre la cara amb tota legalitat, i treballar de cap a cap del dia. Amigu, paciència! Si no trobes quefer, reposa, i a l’hora d’esmorzar passeja per la Rambla, i a l’hora de dinar clava’t un cop de puny als morros, i a l’hora de sopar vés-te’n al llit a fer el bot... I després no tingueu mals pensaments, ira de Déu! Cada dia veig que té més raó en Palmella; i no em digues que et fa fàstic i que és un ingrinyador i un gandul, aqueix minyó. Lo que és, més espavilat que tots nosaltres i que no es deixarà pas xuclar la sang pels burgesos, pels enemics dels pobres treballadors, de les bèsties de càrrega. Ah! Quan jo penso que hi ha gent que tenen palaus i malbaraten milions sense tòrcer l’esquena ni sobre l’enclusa, ni sobre el teler, mentres pel carrer transiten famolers a dotzenes sense tenir on jaure, com si no fossin de carn i ossos mateix que els rics!... Sí, Quimeta, sí; digues lo que vulgues, en Palmella té raó; viuen de la nostra sang. Ah, si nosaltres siguéssim homes, si féssim com ells, si ens revengéssim de tots los explotadors! Ara xalaríem, Quimeta, amb lo que nosaltres mateixos hem guanyat, i no hauríem de demanar una queixalada de pa per amor de Déu. Però un dia o altre arribarà la nostra, i llavores... fora contemplacions! Mal per mal, i que callin: que les paguin juntes! Lo que és jo, ja m’encarregaré de l’assassino del meu amo.
—Jesús, Maria i Josep! Calla, calla, Peret, que em dóna angúnia sentir-te! I quines coses fa dir la misèria, Senyor! Déu te’n guard, fill, que fossis com aquell perdulari que tant t’agrada, perquè ja t’hauria avorrert. I no segueixis els seus consells, puix ja ho veuràs, a on anirà a parar. Si no treballa, ¿saps per què és? Perquè, aconsellant a quatre caps calents que no saben lo que es pesquen, los hi fa esquitxar los quartos i pot viure esquenadret. Nosaltres no n’hem de fer cas, d’ell: ja sabem que no som pas prínceps i que ens cal guanyar-nos les queixalades; i ditxós qui pot! Perquè, fill meu, això que de vegades conteu de que no hi haurà aviat ni rics ni pobres i tots serem iguals i no es coneixerà la misèria, ja t’ho dic: jo no ho veig pas prou clar, i creu-me, deixa-ho anar, que per aquest camí no hi podreu pas córrer gaire. Aixís com hem trobat lo món, l’haurem de deixar... i lo que hem de mirar nosaltres és fer les paus amb l’amo, i que et torni a donar feina; lo que és estat és estat i no ens en recordem més. Ja veuràs com, així que et tornis a trobar amb alguna cosa a la butxaca, se te’n van aquestes cabòries, i entendràs que no hi ha millor vida que la nostra, quan es pot complir l’obligació.
—Veuràs: no en parlem més, que se’m regira tota la naturalesa i em vénen intencions dolentes. Lo que et torno a dir és que encara que em facin peces menudes no aniré a rebaixar-me amb don Eladi; ¿ho tens entès? I, ara, feste el pensament que vulgues. Però lo que et juro és que, si nosaltres nos hem de candir i dissecar, an ell no li faran pas profit les meves suades. I fora rèpliques, que per alguna cosa sóc l’amo de casa!
—Com t’has tornat, Peret! De tot això, en té la culpa l’anarquia i tots aquells disbarats que us vomita a l’orella el perdut d’en Palmella.
I la pobra muller, ferida per la duresa de son marit, rompé a plorar, acotant el cap sobre la taula. I ell, sentint que s’enternia, amb tot i fer lo ferreny, s’aixecà de la cadira amb una revolada i sortí de casa cridant:
—Sí, ¿eh? Doncs ara me’n vaig a veure’l, an aquell perdut. Bona nit!
—Peret, Peret! —cridà la Quimeta amb un gran sanglot; però la clau tombà, i els passos, pressers, se perderen escala avall.
La dona passà més d’una hora plorant i desesperant-se, ben entristida per aquella misèria aclaparadora, de la que no podien sortir per la tossuderia del seu home, d’aquell home que, mig any enrera, tenia el millor geni del món, prudent, treballador, alegre, i que d’ençà que s’havia aplegat amb aquella colla de tabals i remolers, com en Palmella, que no feien més que predicar coses destornillades, s’havia tornat rondinaire, esquerp, verinós, ple de rancúnies i recels, queixant-se sempre dels amos, trobant raquític lo jornal i qualificant lo treball de miserable explotació.
Temps enrera, essent fadrí major i quasibé cap absolut d’un taller de moblista, havia fet embalar amb tan poc compte una peça d’encàrrec, que tots els caires se van pelar i quedà deslluïda. El principal, adonant-se’n, li va fer, amoïnat, alguna advertència; li replicà en Peret amb aspresa, dient-li que si no li agradava s’ho arreglés ell; l’amo li respongué que per alguna cosa el pagava, i que recordés lo lloc que ocupava per a no donar mals exemples, que ja començava a cansar-se del geni que anava posant. Furiós, en Peret cridà que per res havia de menester-li els diners, puix qui donava la sang no havia de mirar tendències... Resultat: que l’amo, fora de si, va fer-li el compte de seguida. D’aquell dia ençà, com per un mal fat, no havia pogut trobar feina, i el geni anà agrejant-se-li a mida que creixia la necessitat; i les idees torbadores, arreplegades en aquell cul de cafetí on feien cap alguns obrers desvagats i quatre ganduls que els explotaven, començaren a arrelar-se en son cervell i a ombrejar-li el pensament i el cor, tornant-li desagradable tot lo que abans més goig i alegria li donava. Son amo estat, que no era rancuniós i havia tingut afecte a son fadrí, l’hauria perdonat si ell hagués fet passos per a aconseguir-ho: ho sabia pels antics companys, ho sabia també la Quimeta i l’instava sempre perquè es junyís. Però davant d’aquells altres amics del cafetí havia dit que no podia sofrir don Eladi i que mai més li miraria la cara, i volia sostenir-ho, malgrat els impulsos de son cor, que li deien que aquell era un home de bé, que si tenia un benestar se l’havia guanyat amb son enginy i son esforç en la lluita per la vida, i, per tant, el tenia ben merescut. Per això, quan mossegava amb ràbia el mos de pa que no li matava la gana, sentia que no tenia raó i que era injust mantenir aquella actitud agressiva; però tornava a ficar-se en aquell cafè i a sentir l’aplec de gent esparverada que predicava l’odi i la destrucció irreflexiva, i novament se sentia verinós i es deixava governar lo pensament i el cor.
Quan