La infanticida. Víctor Català
A les set del matí, quan la jove havia tret la padrina, encara el sol no donava en aquella banda de porxo, encarat entre llevant i migdia, però a les deu ja estava ensenyorit de més de la meitat, i la pobra velleta, de cara a l’horitzó, plantada com una mòmia en la cadira baixa, en què la tenien esclavitzada sos membres morts i inútils, es rostia de viu en viu.
Feia cinc anys que s’havia aireferida, anant a confessar al poble veí, amb un predicador que hi feia el novenari; havia caigut al mig de la carretera, amb els ulls en blanc i la boca de costat, com si fes ganyotes. Un carro que anava a mercat, a punta de dia, va atrapar al pas aquell bulto blanc i blau —la caputxa de franel·la i les faldilles de blavets— i el carreter va fer-li un xiulet, perquè l’animal, amb les orelles apuntades endavant, com si flairés un perill, se li espantava; però com el bulto no es mogués, el carreter baixà del carro i engegà un roc com l’embosta, que anà a petar en el braç esquerre de la padrina, fent-li un bony com un ou; i com ni així fes aires d’eixirivir-se, l’home, cremat, s’hi atansà amb la vara enlaire, per a veure si de grat o per força el faria deixondir, an aquell borratxó que dormia la mona al mig del camí.
Al ser-hi a tocar, s’adonà que era una dona i la sacsejà amb el peu, després l’aixecà i li desembossà la caputxa: llavors vegé els ulls espantats i la ganyota sinistra d’aquella boca fora de lloc. La padrina no podia parlar, ni moure el braç ni la cama dreta. La carregà com un fardo al carro, i tiraren cap al poble. Al carrer Major li preguntà una dona:
—Hola, Baldiri! ¿Què duem?
—Res de bo, noia: la vella de cal Manyo, que s’és ferida. L’he vista al mig del camí, l’he arreplegada i la tragino a casa seva.
—Tant de grat que us ne sabrà l’hereu!... Ja mai més servirà per a res. Quan els hi ve aquesta pedregada, valdria més que es morissin en sec: al manc no farien nosa.
—Ja tens raó; però què hi farem!... Vaja, adéu, noia.
—Adéu-siau, Baldiri.
I el carro tirà avall mandrosament, grinyolant de tota sa ferramenta mal enseuada.
Dels ulls esparverats de la padrina van caure dues llàgrimes com cigrons: hi sentia i hi veia, la pobra dona.
A casa seva l’hereu i la jove la reberen amb la sorpresa alarmada amb què es rep un hoste perillós que no s’espera. No que fossin males entranyes l’hereu ni la jove, però a pagès, un vell xacrós que consum i no produeix és un censal, i ja eren tantes boques!...
Per a provar, perquè la gent no digués, van donar-li un got de vi amb sal, i li untaren els polsos i la boca del cor amb oli de llargandaix, i anaren de seguida pel capellà. Si s’havia de morir, alabat sia Déu! Però, al manc, que se n’anés arreglada. Del metge ningú en parlà: prou que sabien ells que allò de les feridures, quan pitjava de ferm, no tenia remei; i els metges, al capdavall, no eren més que uns papadineru!
Com no podien confessar-la, perquè no enraonava, la van extremunciar i es quedaren tranquils: ja havien fet tot lo que calia. Al vespre van recordar-se de que no havia menjat res del dia abans, i li portaren un plat de sopa i un got de vi. Després tothom se n’anà al llit, dient a la malalta que si havia de menester alguna cosa que avisés. L’endemà la jove es quedà a casa, per veure si l’àvia se n’anava o no. A migdia li va donar la sopa i el gotet de vi, i al vespre altra vegada. Els ulls esparverats de l’enllitada semblava que volguessin dir alguna cosa; però la jove no tenia taleia de mirar-li els ulls.
L’endemà, a l’entrar en la cambra, una bravada forta li tapà els esperits, i vegé mulladís al sòl; palpà el llit, i estava tot xop. Llavors la jove recordà que encara mai l’havia feta orinar. Una foguerada li encengué la cara, i va estar a punt de cantar-li les quaranta, a la padrina. En els ulls inquiets d’aquesta, que ho veien tot, s’aturà un llagrimó emperesit: li mancava acostumar-se a sa misèria.
La jove, amb ses esbranzides i revolades de dona trempada i sobrera de salut, esbatanà la finestra, cridant que allà s’hi congriaria la pesta. Aleshores la padrina vegé un tros de cel blau, serè, esplèndid, bonic com si fos fet de tot just, enduent-se-li la mirada més enllà d’aquelles rònegues parets, brutes i florides, que li feien de gàbia. En sa arrossegada vida de burro guixeter, blincada sempre al pes de la càrrega, no li havia quedat una hora vagativa per a contemplar-lo, el cel. De llavors en avall, inútil ja per a tot lo de la terra, li lleuria de fer-ho; i començà a posar-li voluntat, an aquella bellesa consoladora que havia d’arribar a ésser la seva única distracció i son únic amic.
La jove va rumiar que tenir l’àvia al llit no li convenia, perquè en poc temps li destruiria la màrfega; i l’aixecà. Els dies bons la tenia al porxo; quan feia mal temps, a la vora del foc. Com ella, la jove, havia de cavar les mongeteres, collir la vianda, picar la verdura per a les oquetes, abeurar el garrí, anar per l’olla i apedaçar l’home i la canalla, no podia estar per la vella, li posà la nena per vigilanta. Però, al segon dia, la nena va cansar-se de guaitar amb sorpresa la padrina, sempre sèria i quieta, sempre muda i mirant enllà, com si tingués els ulls de vidre; i la criatura, avorrerta, després d’haver-se rosegat tot un bec de davantal, començà a arrossegar-se poc a poquet cap a la porta, i, quan fou a la porta, sortí al carrer, prometent-se a si mateixa arribar només que fins a la cantonada i tornar; però de la cantonada estant vegé un aplec de canalla jugant a caps i través a la plaça, i el cor li va dir que si hi anava guanyaria una agulla; i corregué fins a la plaça, i després anà a jugar a costures, i després a collir margaridoies. Tornà de fosc a casa, i la mare no va renyar-la. D’aquell dia en avall, no es parlà més de fer compte a l’àvia. Cada matí tothom emprenia la seva via, i en la casa sols hi quedaven quatre animalets i aquell ser baldat, rostint-se de viu en viu entre canyissos de figues, esteses de fesoles, enfilalls d’orellanes i panotxes de blat de moro, amb l’eterna basseta als peus i les baietes del bressol penjades a eixugar, ran mateix de la cara.
A trenc d’alba cada dia la jove la girbava de qualsevol manera, la prenia d’una revolada, la treia al porxo, li posava quatre cullerades de sopa a la boca, li donava un ditet de vi i se n’anava de casa; a l’hora de dinar era la nena gran la que es cuidava d’atipar l’àvia, entre roncs i empentes; i tornaven a deixar-la fins al tard, que la jove la prenia de nou en un braçat, com si fos una feixina, per a dur-la al llit, a on quedava abandonada fins l’endemà. I la pobra infeliça, que no podia cosir ni fer mitja, que no podia anar a l’hort ni tan sols bressolar la mainada; que no podia moure cames ni braços i amb prou feines barbotejar un que altre mot; la pobra vella, que estava avesada a veure, de tota sa vida, com una cosa natural, que al ser espremut, a l’arreu inútil, al vell que no servia per a res, no se li tingués cap llei de mirament, no es queixava mai d’aquell tracte inclement i dur, sens una titlla d’amor ni respecte; i en sa cara inexpressiva, de pòmuls sortits i boca entregirada, no s’hi veia més que una passible indiferència, com en la cara d’un brau manso. Només s’animava, pipellejant-li l’esguard, quan s’acostava el plat de la sopa: la feridura havia obert encara més sa gana golafre de pagesa, i son ventrell, que hauria paït les pedres, no quedava satisfet amb aquell plat de sopes o de mongets bullits; i l’ànsia de son rostre i la voracitat amb què llepava la cullera semblaven demanar sempre més i més. Però no n’hi donaven, perquè deien que si menjava molt embrutava massa el porxo. Llevat els moments del menjar, se passava hores i hores asseguda en aquella cadira mitjana, immòbil i muda, de cara a l’horitzó, amb el cap ert i els ullets grisos, badats i fixos, com ulls de vidre, i les dugues mans sobre la falda, amb el rosari a l’esquerra, l’única viva si no hagués sigut la pedrada del carreter; però aquella pedrada tan certera havia fet malbé per arreu algun nervi que li privava de doblegar dos o tres dits, i havia deixat en el bracet, dur i cantellut com una estella resseca, un renòs que, quan volia fer mal temps, l’agullonava amb unes fiblades tan vives que la feien petar de dents.
I així consumia el rest de sa miserable vida la padrina de cal Manyo, immòbil i sola i mirant i mirant sempre, amb una quietesa fixa d’esfinx, aquell cel tan blau i bonic, però tan impassible i llunyer pels que sofreixen.
Ningú sabia, ni potser