La infanticida. Víctor Català
cintura, digué mig rialler, mirant-li els ulls:
—Que eixuta, minyona!... ¿Ni un me’n vols fer, per despido?
Ella el guaità, alegrement sorpresa, i els dos caps, atrets pel mateix impuls, s’acostaren i sonà un bes fort, ple, sencer: un bes de casats joves que encara s’estimen.
—Ah, pocapena! —féu ella, amenaçant-lo amb la mà.
—Tu pla, que si no et vinc a fer lo rendivú ni em deies adéu.
I li féu quatre pessigolletes, somrient. Ella se retorcia enriallada.
—Estigues, tonto, més que tonto!
—Vaja, còmica: qualsevol diria que et sap greu!
Ella es plantà en sec, i, una mica salamera, veient-se-li els grans desitjos de jugar en els ulls, li preguntà:
—Noi: ¿vols que em quedi?
Ell se posà seriós de cop, i la deixà.
—No, filla, no: serà un altre dia... vés a passeig, avui.
Li donà la pobra dona una mirada de viu ressentiment, i la punyida li arribà al fons del cor.
—Fins al vespre —féu, sentint que li muntava un ruixat de llàgrimes que li posaren els ulls encesos; i baixà l’escala corrent, sense girar lo cap.
A una dotzena de passos trobà en Palmella, amb una mà a cada butxaca, caminant tot xano-xano. Ell li donà les bones tardes i ella ni va tornar-les-hi.
Tan enrabiada estava amb el seu home, que sentí que d’estona no podria enraonar amb ningú, i, per a fer temps i esbargir la malícia, voltà alguns carrers, nerviosa i adelerada.
A cosa de les cinc, en Peret i en Palmella baixaven l’escala de casa del primer. A la porta s’aturaren, i en Palmella, tustant-li l’esquena, li va dir:
—Vaja, adéu i tingues compte. Ja ens veurem aquesta nit, ¿eh? Que baixis una estona.
—Està clar. Adéu.
I se separaren. El màndria prengué carrer amunt, i l’altre anà a deixar la clau a casa el sabater; després tirà carrer avall, avall, amb pas precipitat i prement lo colze dret sobre la brusa. Anava preocupat, sens adonar-se de res ni de ningú; una vegada aixecà els ulls i vegé la casa de son amo estant a pocs passos. Se parà en sec, sorprès, i es fregà els ulls amb los nusos dels dits. Després, talment com si fes memòria d’alguna cosa oblidada, mirà en tots indrets amb atenció i, estremint-se, tornà a acotar lo colze contra les costelles. Vegé venir un tramvia i s’ajupí, fent que es cordava les espardenyes. El tramvia passà; i en Peret treia ja de son cau un bulto que duia amagat sota la brusa, quan unes veus acalorades li van gelar les sangs. Eren dos jovenots, que disputaven, manejant molt los bastons i que passaren sens adonar-se d’ell. Aleshores, trèmul, atzarat, s’arrimà a l’altra renglera de cases, un tros avall del taller de don Eladi, i es posà a caminar arran de paret i mirant esparveradament cap a una banda i altra. Com era lloc poc transitat, amb prou feina passava una que altra persona ataleiada que no es destorbava a mirar res. Arribà al davant de les reixes verdes de l’obrador, i abaixà vivament lo cap, esfereït de que el pogués veure algun de sos antics companys estats. Al peu de la porta s’aturà. Sentia com si regalims d’aigua freda li corressin al llarg de l’espinada, i les cames li tremolaven com a un vellet. Durant un moment quedà esmaperdut; després, ràpid, debategant, s’ajupí i posà en lo galze de la porta aquell bulto que havia dut sota la brusa, embolicat en un mocador de butxaca lligat dels quatre becs, i per entre quines arrugues sortia una cueta de cordó gruixut. Si en aquell punt l’hagués vist son antic principal, no l’hauria conegut: groc com un difunt, petant de dents i amb els pèls de celles i bigoti drets com los d’un raspall.
Tot arrupit, encengué un misto, però, com tremolava, va apagar-se-li; n’encengué un altre, i lo mateix; per fi, amb el tercer aconseguí calar foc a la cua del cordó. Durant un moment, tingué coratge per a mirar com s’encenia; però després, inconscientment, perduda la raó, s’aixecà i es posà a córrer com un endimoniat, sense reparar si algú el podia veure. Quan va ser un tros lluny se parà en sec i s’arrimà a una porteta, creient que li venia un treball; els polsos li martellejaven furiosament i les cames se li torcien. Vacil·là un moment, i després, a pesar seu, pres d’una por horrible, mirà cap amunt. Aleshores passà quelcom tan espantós, que en Peret sentí una sensació horripilant, com si una eina de mil caires li separés, alhora, la carn de tots los ossos de son cos.
Allà, en lo portal de casa don Eladi, hi havia aturada una dona, la Quimeta, tranquil·la, riallera, despedint-se d’algú que no es veia. Fou cosa de no res.
Esclatà una detonació eixordadora que atronà l’espai, seguida de remors de terratrèmol i petament de vidres: un núvol negre ho tapà tot, i caigué sobre l’empedrat sosmogut una pluja d’estelles, calçobre, ferros retorcits i... engrunes del cos de la Quimeta.
Al baixar de les cases los veïns, esparverats, empassegaren amb un home estenallat sobre l’acera: era en Peret, lo dinamiter.
ÀNIMES MUDES
[D’Ombrívoles, 1904]
Els Perons i els Xuriguers tenien els camps que es tocaven, i d’aquest veïnatge havia vingut, molts anys enrera, la renyina de les dues famílies. Per a esbrinar qui tenia major dret sobre el camí que enmig dels dos camps passava, els rebesavis tingueren fortes disputes, van anar per justícia, van gastar tots els llurs possibles pledejant, per a venir a quedar a fi de comptes amb el camí en comú com l’havien tingut sempre, i a més també, en comú, un rancor africà, feréstec, que amb la vida s’anà trametent de generació en generació, sense que els anys ni les venjances poguessin aplacar-lo. Aquells Capulets i Montescs de barretina i calces de vellut no van arribar pas a fer vessar la sang aliena per mor de llurs diferències, però més d’un cop van espurnar-les amb la pròpia.
Les coses anaven així. Un dia qualsevol es trobaven, per exemple, els melons de can Xuriguer trinxats i fets pastetes sobre mateix del camp: l’amo dels melons, bo i bramant de quimera de dents endintre, cloïa el bec sense deixar escapar un sol mot comprometedor, mes un altre dia certa ventada misteriosa tirava les garbes del veí dins del rec, que se les enduia aigua avall pressurosament. Aleshores el propietari de les garbes es contemplava la collita perduda, contentant-se amb mig riure fellonament, però també en silenci... Mes, temps corrent, una perdigonada engegada de Déu sabia on, arreplegava distret un Xuriguer i li deixava les anques trepades com un cuiro de garbell, i més tard la pedrada d’un foner invisible buidava un ull a la petita de can Peró mentre s’estava engegant tranquil·lament els porcells.
Tothom endevinava de seguida d’on havien eixit tret i pedrada, però cada u s’ho guardava per ell, discorrent amb fraternal filosofia que no es feien pas de sa pell les tiretes i que lo lògic era deixar que qui tot sol s’embrancava, tot sol s’escatís.
I d’aquest aire era com anava perllongant-se per anys i panys aquella rancúnia bestial, que Déu sap com i quan hauria tingut fi si d’improvís no s’hi hagués barrejat l’arranjador de sempre.
Això s’escaigué quan les dues cases, vingudes a menys de resultes dels plets, no conservaven de llurs antics béns de menestralets altra cosa que aquells respectius camps de disputes, eternalment separats pel fatídic camí que corria enmig d’ells. I com que no tenien res més, en aquells camps s’havien de passar Perons i Xuriguers la vida, gratant-hi de sol a sol per a fer-los llevar el seu pa de cada dia; per lo que, veient-se els uns als altres sense parar, i espiant, espiant, l’hereu Peró reparà, sense voler, que la pubilla del veí —la Xuriguera, com li deia desdenyosament—, a més d’ésser una daina per al treball, xiulava millor que les merles quan xiulava per a fer malícia an ell, i la pubilla, al seu torn, es confessà a si mateixa que si en Peró no hagués estat qui era ni hagués posat aquella cara tan mofeta quan se la mirava an ella, hauria estat un galant minyó capaç de fer fer un pensamentot a qualsevol noia.
I del punt avall en què