La infanticida. Víctor Català
més tranquil·la per la resolució feta i per una ombra de dolça esperança que l’invadia, se n’anà al llit.
En Peret tornà a les dugues picades; la seva dona, cansada de regirar-se pel llit anguniosa per la tardança d’ell, s’havia condormit tot just, i l’entrada cautelosa del marit no la desvetllà del tot. Com en somnis, sentí remenar poc a poc, molt poc a poc, per l’alcova, i després petar una cerilla. A la claror pampallugant de la flameta, entrevegé an en Peret, encès de cara, vinclat sobre el llit, parant l’orella, sotjant si ella dormia; i ella estigué ben quieta, quieta, mirant quina en faria ell; i ell, petjant amb compte i de puntetes, s’arrimà a la taula i encengué el caputxí de llautó; després se llevà la brusa, i, sotjant sempre, se va treure de les butxaques de l’armilla i de les calces uns paquetets, que posà sobre la taula; tornà a mirar-la an ella, a la Quimeta, com indecís, i després d’estar en pensa un minut, va agafar una cadira i l’arrimà sota el penja-robes de fusta, i enfilant-s’hi abastà la capsa de cartró que hi havia sobre la lleixeta; aquella capsa on ella guardava les botines bones, el mocador de pèl de cabra i alguna menudència delicada. Quan va tenir la capsa sobre una cadira, la destapà: ella quasi no el veia, perquè el tempanell de l’alcova li ho privava, però li va semblar que remenava les coses a grapades, sense miraments, i li entrà una gran malícia, amb intents de renyar-lo; però sentia com si tingués lo cos de plom i el cap tan pesat, que no es veia amb cor d’aixecar-lo del coixí; i a més, un gran defalliment, un desmai de totes les potències, li havia fos la veu... Per instint de tafaneria volia estar desperta, però se li cloïen los parpres i anava perdent suaument la noció d’ella mateixa. Ja estava enterament adormida quan en Peret se ficà al llit. Amb el cruiximent de les molles se despertà sobtadament, atzarada, llançant un crit.
—¿Què tens? —va fer ell, malhumorat—. Sóc jo, dona.
—Ai! M’has donat un esglai!... ¿D’on véns?
—¿D’on vols que vingui? De voltar... amb quatre companys... Vaja, dorm, dorm.
I es rebaté sobre el coixí, després d’apagar lo llum.
Mes ella, altre cop deixondida, no podia tornar a prendre el son i s’estava quietona, sentint son marit bellugant-se sempre, dient mots confosos entre dents, bufant i desabrigant-se com si s’ofegués; dormint d’un son agitat i ple d’ensurts, com son de febre.
Quan lo rellotge picà sis hores en la saleta veïna, la Quimeta no va tenir paciència d’estar-se més acotxada i es llevà ben a poc a poquet; mes al rentar-se la cara donà un cop de colze al tempanell, i el soroll despertà an en Peret, que d’un bot s’assegué sobre el llit, mirant-la amb ulls badats, badats, que no hi veien encara. Comprenent que estava llevada per arreu, se tirà ell també de peus a terra.
—I ara! ¿Per què t’aixeques? Tot just són sis hores, home. Hala, dorm, que has vingut tard i després estaries mandrós tot lo sant dia.
—Bah! Al menos faré gana... —va dir ell amb ironia, tot vestint-se; i no volgué escoltar més raons.
Contra lo que esperava la Quimeta, no sortí a donar un tomb per la Rambla, com tenia per costum d’ençà que estava desvagat. Ella escalfà un tupinet de cafè molt fluix, i se’l partiren.
—Carai! D’això no n’hi ha per a alimentar ni una agulla de cosir... —ronyicà l’home, aixecant el got i mirant-lo contraclaror.
—Què hi farem, fill! No tenim res més per avui...
—Mala negada facin tots los burgesos! —esclatà en Peret, amb rancor concentrat.
—Vaja, no comencis de bon matí a dir bestieses, ximplet. Tingues una mica de paciència, que tot s’arreglarà, ajudant Déu.
—D’això em refio —mormolà entre dents, com per a ell tot sol. I ja no badà més boca en tot lo matí.
La Quimeta, mentre feia el llit, recordà lo que havia vist lo vespre abans, sense poder escatir a ciència certa si havia sigut somni o realitat.
—Aviat ho sabré —va dir-se, pensant que no havia de fer més que guaitar el calaixó de la tauleta i la capsa de cartró.
Aixís que tingué el quarto endreçat, anà a pentinar-se, i al treure les pintes del calaix quedà desanimada: no hi havia cap d’aquells dos paquetets. Se va fer lo monyo amb una esgarrapada, morta de desig d’examinar lo penja-robes. Mes en Peret la seguia pertot arreu, com un gatet, cosit a ses faldilles, visiblement alarmat. Ella ho notà de seguida i començà a malfiar-se.
—Ah! —pensà—. Prou aquest ne porta alguna entre cella i cella. Déu faci que no me li tornin a revifar els vicis de quan era fadrí, i totes aquelles capsetes o embolics no en siguen presents per alguna bolera del flamenc!... Pobre d’ell si fos, perquè... Si un home desvagat no discorre més que dolenteries!
I el mirà tot sospitosa, desconfiada, amb una punxeta de gelos fiblant-li l’ànima. Però de seguida atinà en que lo dels presents era un gran disbarat. Pobret! Quan no tenia un cèntim per a fer cantar un cego!... Aquesta idea la posà contenta, profundament contenta. Per aquella banda no hi havia que tenir por. Però tornà a mirar-lo, an ell, i sentí una nova punyida al cor. Decididament, an aquell home n’hi passava alguna; tenia un aire diferent dels altres dies; una certa cosa que el denunciava. ¿Hauria jugat, potser, i aquells paquets serien les ganàncies que no volia deixar-li conèixer? Quina malícia que no se n’anés ni un minut!... Però ja rumiaria una excusa per a mirar la capsa: allà hi devia tenir l’embull.
La Quimeta, tota neguitosa i agitada, baixà a la botiga del costat a que li fiessin una lliura d’arròs i quatre fils de bacallà per al dinar, i tornant a dalt trobà an en Peret amb un tupinet de ferro a la mà, sortint de la cuina.
—¿Què en vols fer, d’això? —va preguntar-li.
—¿Jo?... Res... Anava... anava a regar lo julivert del test —va respondre, contrariat.
Però ella reparà que en el tupinet no hi havia una gota d’aigua.
Rabiosa, i per veure si l’atrapava en alguna cosa, baixà una o dugues vegades més, tornant a muntar de seguida; mes sempre el trobà llegint tranquil·lament uns diaris socialistes rebregats que tenia per allà.
Després de dinar, dissimulant son neguit, va preguntar-li:
—Escolta, tu: ¿que no vols sortir gens?
—No... —féu distret.
—¿Per què? ¿Que no et trobes bé, o què et passa?
—Sí, dona, sí, que em trobo bé; però ahir vaig retirar tard i no tinc ganes de córrer: ve-t’ho aquí... Després —afegí amb veu sorda—, que també em convé rumiar: és hora de fer alguna cosa.
Ella es tranquil·litzà una mica; potser sí que aquell atzarament no era altra cosa que maldecaps de necessitat.
Allà a les tres va dir-li que si no l’havia de menester se n’aniria a Gràcia a veure la seva tia, i que si ell sortís deixés la clau al sabater del costat.
Ell semblà que respirava de gust; mes aixís que la vegé arrimar-se al penja-robes, pegà un bot, cridant:
—¿Què vols fer?
—Ai, ai! Abastar el mocador de pèl de cabra, home...
—Però, ¿que no el veus aquí, sobre els pantalons?
En efecte, el mocador era allà, i, amb tot, la Quimeta tenia la certesa de que dos dies enrera l’havia ella mateixa endreçat, ben plegadet, dins de la capsa.
Aleshores vegé clar que en Peret li amagava alguna cosa, i el cor se li serrà com si l’hi estrenyessin dins d’un nus de corda. De bona gana s’hauria quedat a casa, però ja era tard per a dir-ho sens inspirar sospites. Si ell entenia que es malfiava, amagaria més l’embull i no convenia.
—Ah! —es digué de pensament, tota amoïnada—. Ja pots fer, ja, que una hora o altra t’aixarparé