La infanticida. Víctor Català
que contemplava sempre, en esperit encara viu, dins de sa carn quasibé del tot morta i momificada.
Aquell dia el sol li donava de ple, i semblava impossible que no la cegués i atuís. Era un sol de juliol, covat, ardent com brases, que en els redossos rostia les sargantanes enartades i aixecava bombolles en la pell de les persones. S’hauria dit que es respirava foc. Los insectes, afollonits, fiblaven amb una sanya terrible. Les orellanes del porxo semblaven grapats de raïms negres, dels que s’aixecava una remor imparable, un zum-zum seguit, sense gradacions; les mosques hi estaven a pilots, lo mateix que en el coixinet de la basseta i en les baietes del bressol i en la cara de la padrina; se li ficaven sota el mocador del cap i dins la boca entreoberta, picant-li, fins a deixar-li el fibló, la llengua blanca i resseca; se li abeuraven en els llagrimers humits, passejant-se-li a l’entorn dels parpres cuirosos; se la menjaven viva. Ella pestanyejava de tant en tant, i algun dit de la mà esquerra es bellugava com amb esma de fer alguna cosa; mes ni la mà es movia ni el cap se tombava: solament el pit li anava com una manxa de ferrer, i les gotes de suor li regalaven cara avall, l’una darrera l’altra, caient sobre el davantal, a on el sol les eixugava de seguida.
Regnava una quietud pesada. De tant en tant se sentia un xisclet d’aucell que volava fora de vista, un escotxineig de guatlla al lluny, el trinc-trinc precipitat d’un rellotge de caixa tocant hores, un cop de pota de la vaca prenys dins la cort, els grunys malhumorats del porc...
S’acabava el batre, i no hi havia un home feiner ni una dona jove en vaga per les cases: en tot el poble no s’hi haurien comptat mitja dotzena de vellets inútils, bressolant en un racó de cuina o bé ajaçats a l’ombra de les parets. Fins la mainada rodava per les eres, fent tombarelles sobre el boll calent, parant els sacs del gra, ficant-se entremig de les potes del bestiar de les batudes, com voleiades de pardals barroers.
Allà a deu hores s’havia aixecat un alè de vent, i tothom cuitava a aprofitar-lo.
Feia una estona que la vaca es removia inquieta, balandrejant el tros de cadena de ferro, que petava sorollosament contra les parets de la cort, i el porc grunyia més que de costum, quan la padrina, immòbil en son setial de balca consumida, percebé una bafarada estranya, agrenca, que venia de la banda del pati; però se n’aixecaven tantes, de bafarades, al seu entorn, ara del coixinet que tenia als peus, ara de les baietes que tenia al costat, ara de les carbasses que es podrien sobre la paret, que no en va fer cas. Mes, al cap d’un minut, una de més forta i reveladora la va fer estremir de cap a peus. Ensumà àvidament, com quan sentia la flaire de la sopa, i els ulls somorts se li espantaren, traint una gran angúnia. Com responent an aquella mirada d’esglai, la vaca llançà un bruel llastimer que retintinà llargament en l’espai caldejat, com amb mandra d’allunyar-se i fondre’s; i el petament de la cadena, fortament estrebada, des d’aquell moment ja no parà. Per altra banda, les gallines començaren a esvalotar-se en el patiet, mateix que vegessin la guineu.
La padrina ho comprengué clar: aquelles senyals d’alarma de les bèsties i aquella fortor de socarrim que sentia no podien mentir: se calava foc a la casa. I, debategant, tota ella concentrada en sos sentits, tractà d’esbrinar en quin indret se calava el foc i el mal que podia fer. De sobte, una glopada de fum, com despedida per la boca d’un gegant fumador, s’enlairà per la banda del pati. Els dos o tres dits bons de la mà esquerra de la padrina s’agitaren nerviosament, bellugant el rosari.
El foc devia ésser en el bastarral, que feia de sostre a la cort de la vaca: el dia abans hi havien entrat la palla nova, que cruixia de tan resseca i cremaria mateix que una esca.
La cort i el bastarral ocupaven el cul de la casa i tenien un finestronet que donava al pati; el pati estava separat del cementiri per una paret de tàpia, i després del cementiri venia la iglésia, que tapava per aquella banda tota la vista a la casa del Manyo, i que aleshores privaria que la gent de les eres s’adonés del foc i pogués acudir-hi al començament. Per la banda del carrer tampoc hi havia gaire més esperança, perquè en cas de que s’escaigués a passar alguna persona, lo que no era fàcil en aquella hora, abans el fum no hauria omplert tota la casa i eixís per les escletxes de la porta ajustada, ja a dins seria tot un braser. Si la gran fetor de socarrim no ho descobria d’hora, no hi hauria remei... La pobra dona, amb les potències esclarides súbitament, per l’acció d’aquell terror suprem, ho calculà en un minut. Si el foc havia començat en la cort o en el bastarral, ella estava al bell cim de la fogaina. En aquell moment, com per a donar-li la seguretat absoluta, el finestronet del pati, com si fos una xemeneia, començà a vomitar glopades i més glopades d’un fum espès, negre, pudent, d’una fortor que feia plorar els ulls; de seguida el pati va estar-ne ple, i s’estengué pel porxo com una boirada. Entretant, mig asfixiada, la vaca bruelava seguidament, balandrejant amb fúria la cadena, i els romflets del porc esdevenien a cada punt més forts. El fum devia haver-ho invadit tot, fins els darrers racons.
La paralítica volgué cridar, sembrar l’alarma en el barri desert, però sa llengua mig baldada no respongué a son neguit; un barboteig palpissot, una treballosa pluja de fragments de paraules fou tot lo que li eixí, i encara tan baix, que no s’hauria sentit de l’altra banda de porxo. Al donar-se compte de sa absoluta misèria, la barba li tremolà més, i rompé en un gran sanglot desesperat.
La fumareda cargoladissa s’aixecava ja sobre el pati com un nuvolàs negre, que tapava tot el cementiri i la iglésia.
De sobte ressonà un gran xerrisc, i l’àvia sentí cruixir el porxo sota sos peus, com si estrebessin la casa de tots costats, i una llengua de foc, tantost vista com fosa, mirotejà dos pams per damunt de la paret del pati. La vaca, cega, afollonida, devia haver romput els lligams, perquè sos bramuls s’oïen, ja sords i apagats, tan aviat en un indret com en l’altre de la casa.
La padrina, amb els ullets grisos fora del cap, fent un esforç suprem, se posà en peu; son cos balandrejà endavant i endarrera, i després quedà immòbil, en perfecte equilibri, sobre ses cames testes, enrampades. El fum la cegava, i l’ofegava la gran pudor de cremat. En aquell moment, una ratxa tèbia, una ratxa de vent que en les eres fou rebuda amb crits i salts d’alegria, regolfant per tota la casa, bufà en el braser abrandat i expel·lí amb violència, pel finestró, una pluja menuda de palla cremada que volà en totes direccions, omplint els ulls de la padrina de volves negres i coentes; un tro rogallós, un gran bramul de monstre enfadat, roncà llargament sota el trespol, que trepidà amb trepidació tan forta que semblava que anés a esfondrar-se de seguida. La pobra vella, perduda la raó, donà una envestida per a fugir. Les cames restaren com clavades, i el cos caigué de tot son aire endavant. Com no podia emparar-se amb els braços, petà pesadament de cara a terra... Un borboll de sang envermellí les rajoles, i un tros de dent, trencada ran de geniva, se li encastà en la llengua.
Ni menys va fer moviment: estava mig estabornida. Mes encara percebé una veu de dona, neta, clara, vibrant, que cridava no gaire lluny amb esgarip d’esglai:
—Foc!... Foc a cal Manyo!
Encara sentí que li queien sobre el cap, com un ruixat de pedres, les campanades barroeres de la parròquia cridant gent a la desesperada; encara tornà a retrunyir-li sota d’ella el room-room! de la fogaina, una fressa i remenament sord, com si la casa tingués mal de ventre... fins que, de sobte, li semblà a la padrina que se li trencava la trinxa de les faldilles, que algú la desfeia d’una faixa que l’estrenyia; li semblà que el cap se li tornava buit i lleuger com un cascavell, i que el cor se li fonia en una son dolça i pesanta com la de la migdiada... una alenada càlida l’embolcallà i... res més.
Quan la gent arribà al poble, no quedaven de la casa més que quatre parets esberlades dels cantons i dugues canes de teulada a punt de caure. A dins, tot era un braser.
A l’endemà, escarbotant entre la runa i cendres calentes, van trobar el porc cuit sota el revolt de pedra de l’escala, i ací i allà algun os calcinat que no podien dir si fou de la vaca o de la padrina; al pati hi havia set o vuit gallines ofegades, amb la cresta negra i el bec badat.
Una setmana més tard, entre els hisendats i pagesos de la rodalia, se feia una capta en favor del Manyo, que havia quedat en la misèria. Tothom el planyia per aquell foc que li havia destruït els béns: aquell casalot arnat, el garrinet