La infanticida. Víctor Català
jo estic ben llassat!», el noi mormola;
i en Ciset i l’hereu: «Pitjor nosaltres!»
Jo que llavors, tot tremolant, poruga,
al pare, així li dic, sense guaitar-lo:
«Si vós voleu... jo la faré, la feina»...
I el pare gira el cap. «¿Tu, tota sola?»...
«Tinc prou braó... millor ajuda vaga.»
«De valenta, si vols... mes...», diu el pare,
ja mig temptat de reposar una mica.
Jo que, en un salt, encenc els llums i, arri!
té, té i té!... Al llit tothom!... «Cap a les dues
vine a cridar... tota la nit, no hi passo»,
torna el pare, i jo: «Au, aneu... aneu’s-en!»...
I se’n van anar tots... Ai, ja calia!
que estones ha que em mossegava els llavis
per no llançar els xiscles que a la gola
muntaven ofegant-me... Quin suplici!...
I aní a les moles... quasi arrossegant-me...
i allà...
(Amb horror, parlant lentament i com si veiés coses esfereïdores.)
Allà... va ser... Rodant, les moles
ofegaren els crits... I que patia!
Que patia, Reiner, tota soleta!...
Soleta, no... després... que ja era nada...
Era petita així, com una nina...
i amb una caroneta més bufona!
Els ulls aclucadets, la boca oberta...
Me la vaig estimar tot de seguida!
Tant que em va fer patir, i no em recava,
no em recava ni gens, pobra menuda!
Semblava que feia anys que la tenia,
que la tindria sempre més... Sí, sempre!...
(Tot això amb tendresa, com afalagada pel record; d’ací al final, amb angoixa creixent, amb terror, amb desvari, segons ho vagin indicant les paraules i situació.)
Pobra filla del cor!...
(Escoltant, esglaiada, de sobte.)
¿Sentiu la mola!?
Va rodant, va rodant, com... aquell dia...
(Corrent, agitada, d’una banda a l’altra.)
Oh, Verge Santa del Remei!... Que pari
aquest rodar, o feu-me tornar sorda!...
Que també mon cervell, balla que balla
aquí dedins al punt que sent la fressa...
(Pausa. Després, girant-se ràpidament i com responent a algú.)
¿Que com va ser?...
(Amb dolor.)
Oh, no!... No em feu dir-ho!...
que sento fred... i por... Jo... no ho volia...
Si ni ho sé... com va ser... De tan contenta,
quan vaig veure la nena, l’abraçava
i a petons, a petons, l’hauria fosa,
que mai més acabava d’atipar-me’n...
I tant vaig masegar-la, que la nena,
heus aquí que, de cop, la cara arrufa
i arrenca el plor... Un espinguet!... Jo em quedo
lo mateix que el Sant Just de pedra marbre...
I la nena, quins crits!... Semblava folla...
Jo, d’esglaiada fins perdia l’esma...
quant a dalt... quin espant!... Sento que es tiren
a baix del llit i cops de peus descalços...
Era el pare; segur!... Verge Maria!
¿Com ho havia de fer, jo pecadora?
Eren passos rabents... cap a l’escala...
I... no sé... què passà... La falç vaig veure
relluir, tot de cop... aquí dedintre...
(Per son cap.)
i m’aixeco d’un bot... La nena... hi torna...
jo, li tapo la boca... mes... no calla...
i el pare... que està prop... Jo... esmaperduda,
corro cap a... la mola... i... mare meva!...
(Amb pregon terror, arrupint-se tota i fent acció de llançar un objecte.)
Quin xerric que va fer!... Com... una coca!...
I encara llançà un crit!... Un crit!... Deixeu-me!...
(Regirant-se violentament d’una banda a l’altra, com per lliurar-se d’algú que la subjectés.)
Que no vull dir res més!... Pareu la mola,
que el dimoni la roda... per matar-me...
El pare... no el va ser... No ho sé... qui era...
que va entrar... allà dins... No me’n recordo...
Molta gent... molta gent... Tots me guaitaven,
amb uns ulls més badats!... Com unes òlibes...
Mes el pare... res sap... Que no us escapi...
Calleu tots... calleu tots... que si ho sabia,
d’un cop de falç... la meva testa a terra.
(Amb viva angoixa, suplicant.)
No li digueu, per mor de Déu, al pare!...
De la nena, ni un piu... que no ho sospiti...
que per ço me n’he anat de casa meva
i m’estic aquí dins... perquè no em trobi...
Que don Jaume ho va dir... el fill de l’amo...
Fins que vinga en Reiner... i anem a França...
(Anant arrupint-se en un racó i baixant gradualment la veu.)
Lluny del pare... i la falç... i aquella... mola...
que no vull... que m’esclafi... cap més... nena...
(Al final, perceptible amb prou feina. Diu els darrers versos amb la mirada clavada en l’espai, com embadalida. La cortina ha començat a baixar durant el penúltim, fins a metre i mig del sòl, i a la darrera paraula cau de cop.)
18 de gener de 1898
LA VELLA
[De Drames rurals, 1902]
L’havien treta al porxo, com de costum, i l’hereu se n’havia anat a la batuda, la jove a l’hort amb el menut a braç, la mossa gran a costura i el bordegassot i l’altra nena, l’un a jugar a boles a l’era d’en Rostoll, al capdavall del poble, i l’altra a engegar les oques i ànecs vora el riuet. En la casa no hi quedaven més que la vaca prenys, dins de la cort, fosca i plena de teranyines, el garrí modegant en el raconot de sota l’escala, les gallines escarbatant la ruda i el donzell en el pati, i la padrina a dalt,