El crim. Miquel Sbert i Garau
i, certament, amagada dins una d’elles, sota uns fulls de paper en blanc i unes factures de la llum antigues, hi aparegué un sobre marronós de paper encartronat amb el rètol exacte, escrit a mà i en majúscules, del document Word: «El crim. 19-11-1929».
N’he copiat, lletra per lletra i pàgina per pàgina, el contingut. Te l’adjunt.
Carmel, com a editor i com a amic, en fas l’ús que consideris més oportú. Si vols fer-ne un llibre, tu mateix. Si vols desar-lo en la calaixera aquella on guardes tants originals —alguns d’ells meus— que dormen el silenci dels justos, ningú, i molt menys jo, t’ho retraurà.
Això no obstant, si vols el meu parer, aquesta novel·leta o narració breu —no sé ben bé com qualificar-la— és sorprenent perquè trenca amb la línia general de l’obra de la mare i, si bé es tracta d’una obra primerenca —les darreres pàgines semblen relativament recents—, ella li dedicà una atenció continuada durant anys. No es decidia a fer-la pública, no per raons relacionades amb el crim real —el seu treball d’investigació de les plaguetes de cançons populars amb les referències oportunes a les dades històriques dels fets, tant les periodístiques com les actes judicials, va ser publicat un temps després d’haver acabat la llicenciatura en filologia. Era l’any 1980. La seva primera novel·la és del 1995 —què te’n he de dir, a tu?— però, com veuràs, continuà fent entrevistes en aquells anys de «preescriptora» —ella feia servir la parauleta sovint— i encara anys a venir. Les transcripcions literals d’aquestes i d’altres entrevistes —bé, de la majoria, potser algunes les destruí o simplement s’han perdut— figuren també entre els papers, en lligalls diferents del que t’envio. Formen un conjunt separat de la narració. Com si ella, amb tota la intenció, volgués separar la investigació del discurs narratiu, i mantenir només una carcassa o esquelet d’on «penjar-la». No ho sé. Jo situo la finalització del relat cap al 2004 o 2005, ja saps que a partir de l’any següent era pràcticament incapaç de viure autònomament. No te’ls tramet, aquests papers, però en cas que t’interessassin, només digues una paraula.
Una abraçada forta.
Martí
Ja me’n diràs coses.
Els fets. Quin sentit té parlar dels fets? Ningú mai no hi és, davant dels fets, de les causes dels fets, que deuen ser fets també. La narració dels fets no és res. Un miratge construït de miratges. Quan contes la història, els fets fan la seva via i se’n fumen del teu discurs narratiu. Graven amb foc la seva petja, els fets, i, com de la teva contarella, se’n foten de la imaginació i de la fantasia i, tossudament, de la veritat. Totes tres són massa pobres davant els fets. I, a més, quin sentit té referir-se als fets, si són inabastables. Miratge sobre miratge. I miratge sobre ambdós, per molt que, amb les paraules intentis engospar-los o, pobre imbècil, fer-ne una explicació.
És clar que, a quart curs de la carrera, vaig investigar sobre les plaguetes de Bartomeu Crespí Cladera. Les cançons del crim. Naturalment que la meva indagació filològica em portà primer a l’etnografia i, immediatament, a l’estudi dels fets. És clar que la història oral —les entrevistes, els fragments de la memòria de cançons i d’anècdotes, els records més o menys difusos dels personatges, les hipòtesis que els coetanis contaven als seus descendents, les cabòries interpretatives dels entrevistats, la imaginació que substituïa les recordances més fetes de paraules escoltades que no de testimoniatges directes— em conduïren a uns escenaris, a un context, a uns fets narrats. A tota una allau de documentació forense i periodística.
Però els fets, a qui importen? Què volem dir quan parlam de fets? Quina relació guarden els relats —per molta crònica asèptica que hom proclami— amb la realitat? Si és que la realitat són els fets. Si les percepcions de la realitat són els fets. Si els fets no són, però determinen la configuració del pensament, un pensament que necessita estalons per no dissoldre’s en el no-res que és l’absència de percepcions. O és que són? I les percepcions què deuen ser, sinó percepcions dels fets. I els fets no existeixen. De fet potser ni nosaltres existim més enllà del que percebem com a percepcions.
Naturalment que, per al glosador Bartomeu Crespí i per a la gent d’aquells anys a tocar dels trentes del segle xx, els fets eren determinants. La truculència dels fets, em fascinà. Però jo, com el glosador, no vaig ser capaç de discernir-los. En realitat, els fets dinamitaren la meva comprensió dels fets, de tots els fets, no només dels del crim de Son Cós. Vaig comprovar que la història, que els papers, que les confidències de la gent no eren reals, que no hi havia fets. O que jo no podia veure’ls ni entendre’ls, que és el mateix o molt pitjor.
El glosador no conta els fets. Es conta a ell mateix. L’escorça del relat són els fets. La raó de ser de la narració és únicament l’explosió del teu jo que, aclaparat pel pes d’uns fets que no existeixen, necessita explicar-se’ls perquè aquests l’aclaparen, l’ofeguen, li lleven la llum dels ulls, li prenen l’aire que respira.
I ens oblidam dels fets, que no són res, i entram dins nosaltres mateixos per la porta de sortida, i construïm d’esma els fets que ens fan falta per viure tot i sabent, sempre massa tard, que els fets no compten. No compten perquè no existeixen més enllà de nosaltres i del dolor que ens provoquen. Contar els fets, aquesta és l’Ítaca. El sedant.
D’un assassinat que cou
dins tota Mallorca «entera»:
és ver, quan «menos» s’espera,
de totes ses maldats plou.
Cometés el més gran denou
un homo tornat «fiera»:
el denou de novembre era
de mil nou-cents-vint i nou.
Arnau Canyelles, propietari del bar «Can Suau» entrevista 12/08/94 fragment 1
El meu padrí ho contava a qui el volgués sentir. Aquella nit feia un fred de mil dimonis. Hi havia taula de joc tirada i la seca passava a rolls per les gargamelles dels jugadors asseguts a la taula.
Un era en Biel Corteró, un exsecallador, fadrinardo vell, que vivia amb sa mare en un carreró de mala mort a la sortida del poble. Flastomador, mal geniüt, però bon home que no guanyava prou per viure, perquè era més afectat dels tassers que de les solellades i de les gelades de foravila. Un altre era l’amo en Xesc de sa Punta, que tenia un hort prop de Son Cós, un homo bo que l’únic vici que tenia era que li agradava «mesclar-les». Per cada copa de seca que es bevia l’amo en Xesc, en Corteró i en Galindo, un murcià que feia de missatge a la possessió de Son Eixida, se’n calaven quatre o cinc. I no dic cap desbarat. Se’n fotien una dotzena o més cada vespre de joc. Aquell vespre els tres parroquians havien deixat que en Tomeu, l’assassí confés, jugàs amb ells. No bevia gaire, en Tomeu, però amb dues copes els ulls ja li lluïen, vermells com a calius. Havien començat devers les nou del vespre tots quatre, però en Tomeu, que em pens que de llinatge era Calafell, se n’anà prest. Devers les deu o deu i mitja. No sé si havia perdut o guanyat, però en tot cas no podria ser gaire cosa perquè entre tots —bé, si llevam l’amo en Xesc, però aquest era de puny estret— no tenien un duro. Uns quants cèntims i beseu! En Tomeu aquest era un jovenot de fora poble. Feia feina de missatge a Son Cós, propietat d’un sineuer, en Nicolau no sé què, que llavors va ser acusat d’haver fet matar la seva dona pel missatge, però en sortí innocent al judici. Res, el que vostè ja sap.
Sí, feia una fretada. Només érem jo i els tres que he dit devers les onze i mitja. Jo ja fregava el taulell més dormit que no despert i frisava que tocassin el dos, però ells juga que juga i beu que beu, i tanta sort que bevien que, si no, els hauria enviat a porgar fum. Devia ser mitjanit quan la porta es va obrir de sobte i entrà al cafè en Tomeu, vermell com una tomàtiga, respirant i esbufegant