El crim. Miquel Sbert i Garau
i el nin! —va cridar com un foll i féu mitja volta i sortí esperitat.
El padrí i els altres tres varen romandre esglaiats, sense paraules. Fins després d’uns instants no cobraren consciència del que acabaven de sentir. Es miraren entre ells i els efectes de la cassalla els passaren tot d’una. El padrí que migdormia es deixondí com un llamp i, com sempre solia fer —i li durà fins a la mort—, va prendre les messions:
—Tu, Corteró, a avisar es municipal. Voltros dos, veniu amb jo cap a Son Cós...
El padrí recordava que, al portal del cafè, els esperava en Tomeu tremolant de fred. Els quatre partiren, il·luminats amb el llum de carbur que portava el meu padrí cap a la finca de Son Cós. No havien de caminar més enllà de dos quilòmetres, però deia el padrí que no hi arribaven mai. Quan hi varen esser no gosaven entrar. Sortia una mica de llum tremolosa, d’un quinqué encès a l’habitació que donava a les cases, mentre s’hi apropaven, un aire terrorífic. «Ses cases de Son Cós pareixien ses cases de sa por», deia el padrí. I, vint anys després, encara tremolava. Quan recordava el que veren a l’interior, les guspires dels ulls es convertien en llàgrimes i el vell veia de bell nou l’escenari del crim i sentia el mateix dolor i la mateixa angúnia que sentí aquella nit gèlida de novembre de 1929.
Per descomptat que no vull escriure la història del que passà. Ja l’han contada d’altres amb rigor i puntillisme documental. Han fet bon ús de les fonts escrites i, en algun cas, de les orals. S’han donat els noms i les dates i els detalls del context i dels esdeveniments. S’ha recreat el passat i, fins i tot, en algun cas, se n’ha fet literatura.
Jo no faig la contarella del crim. De fet, m’importa molt poc si tal cosa o tal altra es va esdevenir. Si aquell o aquell altre va dir o va fer. Jo només m’he proposat transitar pel meu interior seguint l’eco de sons inconnexos, anar endavant i endarrere, fer tentines ençà i enllà, posseïda absolutament pel fil d’una narració interior que ni sap ni vol estalonar-se en aquella o aquella altra realitat. Conscient, com sóc, de la inconsistència de jutjar des de la nostra ignorància qualssevol accions que comporten brutalitats doloroses, i de la gosadia o de la presumpció que suposa dictaminar sobre culpes o innocències d’un subjecte o d’un altre relacionat amb l’objecte de la nostra atenció.
Són qüestions llenegadisses, les pretensions de fixar intencions, comportaments, responsabilitats; de formular certeses, volàtils com són les seguretats, o d’elevar els indicis a categoria quan no passen d’anècdota. En són, de torbadors, els convenciments absoluts, les seguretats indiscutibles, les asseveracions contundents. Per això, la via escollida és la fugida cap als racons del cervell que no precisen d’estaló o de crossa.
La paraula del glosador feta cançó. El record de la velleta que «veu» la minuciositat de quan era jove i ignora si avui ha desdejunat d’ensaïmada o de coca bamba. La nota impresa sense altra precaució que no sigui el fet mateix de sortir publicada. La xafarderia tota, en tots els formats i en totes les direccions. Només la calidesa del to, molt més enllà dels continguts, me mou ara. Busco la meva història dins una història que no m’interessa, però m’apassiona i em lleva el son.
Tota Mallorca demana
a la gent d’en temps primer
notícies però no en té
d’un altre atemptat «germana»,
com de la «fiera inhumana»
amb sang freda vares fer
de devorar carnissera
«innocenta» sang humana.
Aina servera, besnÉta de francesc buades, propietària de la finca Sa punta, entrevista 01/09/94
Mon pare m’ho va contar un dia que havia sortit al diari l’aniversari del crim. Deia que sí, que el diari deia la veritat, però que el padrí, que hi havia estat, contava coses molt grosses de Son Cós i de quan mataren la madona i un infant de vint-i-nou mesos. Deia que ningú se’n podia avenir, de la mort de la dona, però molt menys de la de la criatura innocent. Era petit, plorava i cridava: «Tomeu, Tomeu...! »
El padrí anà a l’hort aquella nit. Era al cafè i hi anaren amb l’amo del cafè i alguns altres, no record ben bé qui eren, però estic segura que l’assassí anava amb ells. Ho sé ben cert, perquè el padrí no se’n podia avenir: «Es pocavergonya va venir amb noltros i plorinyava. No va voler entrar a sa casa. Deia: “No puc, no puc; pobre nin, pobre nin...”»
Al padrí, quan m’ho contava d’amagat de ma mare —ella el reprenia: «Mon pare, deixau estar sa nina, que llavors somia i plora en sa nit»—, li tremolava la veu. Jo, ara, és com si el veiés: assegut vora la xemeneia, trist, nerviós. Els records li feien mal, al padrí, però no se’n podia estar de tornar-hi un pic i un altre.
Arribaren aviat a les cases de Son Cós i, en veure aquella llum incerta que sortia del casal, feble i groguenca, el padrí i els altres dos... —sí, eren dos més, no... tres: l’assassí l’amo del cafè, el padrí de n’Arnau que ara duu el cafè, i un altre que no me’n puc recordar qui era. Aturats davant el portal de la casa, ningú, llevat del botxí que plorinyava, no obria boca. Al cap d’uns moments —«una bona estona», deia el padrí—, un d’ells, el cafeter, digué: «Hem d’entrar, collons!», i féu una passa cap endavant. El padrí va romandre plantat, però l’altre, un que era missatge de no sé on... —sí, missatge era—, seguí l’amo del cafè i passaren el llindar de la casa. A poc a poc, entraren a la sala que feia de rebedor i, seguint la llum, es ficaren a l’interior. El padrí els perdé de vista, el temps congelat. De sobte un crit, dos, tres, flastomies, llamps i pestes i un: «Xesc, entra, entra que els han morts! Veniu, veniu!».
El padrí mirà en Tomeu i mai no n’ha oblidat aquells ulls encesos ni la boca tremolosa, amb una mica de salivera que li regalimava per la comissura dels llavis. Uns ulls febrosos, vacus i lluents a l’hora. Els ulls d’un boig, d’un salvatge... d’un assassí. Potser el padrí quan em descrivia els ulls d’en Tomeu Calafell els veia com la història que ben aviat havia de ser tema d’una conversa que duraria molts anys. Jo no ho sé, però en Tomeu romangué estàtic i el meu padrí, com un autòmat, entrà a la pel·lícula del crim. Potser no en sortiria mai més, del film.
«Era horrorós». Sang al terra, sang a les barres del llit, a la capçalera, a les parets... la roba de llit ensangonada, rebregada... Els caps de la mare i del fill sobresortien del tapament. Ella, amb el coll tort i mitja cara reposant sobre el capet de l’infant. Els cabells de la dona plens de gleves. L’infant hauria semblat un angelet adormit si no hagués estat per la contracció de les faccions, per la ganyota de pànic i de dolor que li canviava l’aspecte. El taverner i l’altre, en Galindo, sí, en Galindo, deia el padrí, «un foraster ben bon homo que feia de jornaler... bon homo», estaven en là com sa jaia Miquela. «Acoionits ells, acoionit jo». Passaren uns moments. Una bon estona, deia el padrí, i ells immòbils, blancs com la paret. Amb les cames que els feien figa. Llavors, el taverner, l’únic que tenia una mica de control de si mateix, s’apropà al llit i aixecà la cotonada i amb ella els llençols. Allò era un safareig roig obscur. El padrí deia que més que no la visió d’aquella carnisseria va ser l’olor insuportable de la sang que els colpejà la cara i els deixà glaçats. El taverner perdé peu i, si no hagués estat pel padrí, hauria caigut rodó a terra. En Galindo es recobrà el primer i, agafant-los pel braç, els deia: «Al·lots, a defora manca gent, aquí no porem fer res».
Fent tentines com a embriacs, eixiren a l’esplanada de davant el casal. L’aire congelat els revifà una mica i, ben aviat, sentiren fressa de gent que s’acostava.
En Tomeu, assegut a un banc de pedra, a un costat del portal, remugava paraules inintel·ligibles i es rosegava les ungles, talment un orat.
JOSÉ AMENGUAL PRIETO, MESTRE D’ESCOLA, DESCENDENT DE MANUEL PRIETO