Les rondalles del Peirot. Gerard Canals Puigvendrelló

      Relat inspirat en històries explicades per Joan Puigvendrelló, de cal Peirot, arran d’algunes converses mantingudes amb la gent de cal Lleis de Guils.

      Al llarg de la segona meitat del segle xix, a l’entorn del 1880, es produí a les valls pirinenques una revifalla del bandolerisme, similar a com havia succeït en altres indrets de Catalunya durant el segle xvii. Aquesta revifada del segle xix va ser com a conseqüència de la carestia deixada per les darreres carlinades. Liquidat oficialment el carlisme, molts dels que havien participat a les guerres s’havien acostumat a viure del conflicte, i es resistien a tornar a treballar al camp. Fenòmens similars van esdevenir-se en altres moments de la història, com el cas dels maquis, després de la Guerra Civil, o el del contraban en moments d’escassetat i de manca de recursos.

      Les cobles dels motarrots

      Sobre els malnoms dels pobles del Cantó i els seus voltants

      —Ja sabeu què diu la corranda... —va començar l’Agustinet, tot cantant:

      —A la Guàrdia són gitanos,

      a Biscarbó mascarats,

      a Biscarbó mascarats,

      a Pallerols ballaruques,

      a Castellbò mata-sants.

      Esparracats, de Llagunes.

      A Argestues són golluts,

      a Argestues són golluts,

      a Rubió són negadeutes,

      vantoleres de Taús.

      Xiulets d’Olp, a Sort són neros,

      Trejuvell, saltabarrancs,

      Trejuvell, saltabarrancs.

      A la Seu en són sotanes

      i guineus els de Solans.

      Castellàs, arrencaarvelles,

      pota-rois són els de Guils,

      pota-rois són els de Guils.

      Roballenya a Vila-rubla,

      «De Bellpui tothom ne fui.»

      A Espaén, tocaguitarres.

      A Berén són bona gent,

      a Berén són bona gent,

      i diuen totes les trobes

que: «A Noves, cornuts i pobres!»4

      Va acabar ell, entre grans riallades de tota la colla de xolladors amb qui anava, tot fent camí cap al poble de Solanell.

      —Ja veus tu si queda clar el fet de la gent de cada poble, amb aquests motarrots! —anava continuant ell, amb la barjola a l’espatlla i la gorra ben entaforada al cap.

      —Jo si pogués, a la corranda hi afegiria: «A Cassovall, cantalaires!», per la quantitat de pedres i cantals que us vau endur del monestir i de l’antic poble per fer-vos les cases noves! —va dir tot picant-li l’ullet a un que era de Cassovall.

      —I «A Canturri, guineuetes!». Més o menys com els de Solans perquè us amagueu al bosc a correcuita quan veieu algú acostant-se al poble —va dir a un parell de germans que eren de Canturri.

      —Jo soc de Pallerols, i ja ho sabeu: «Els de Pallerols, ballaruques i ballarols!». Tot i que la cançó només ens digui ballaruques —va dir mentre tirava un tros endavant del grup i es girava per poder mirar-se’ls bé a tots.

      —A veure a qui més tocarà el rebre... —anava dient l’Agustinet, tot mirant els membres de la colla. —Ah! Mira aquell d’Avellanet com s’amaga... Ja saps què diuen de vosaltres: «Els d’Avellanet, secalls i cuques!», com aquest coi de terra eixuta que teniu al poble on no creix ni el que ja hi ha crescut! —va dir-li tot d’una, de nou entre grans rialles de tota la colla, ben divertits i entretinguts amb les seves ocurrències.

      —Avui no veig aquell de Saluet que a vegades se’ns uneix, però és igual, per si no ho sabeu: «A Saulet, magallaires!». Que sense aquesta eina sembla que no en saben, de fogar boïcs —va dir, mentre tots es miraven entre ells a veure quina més en diria.

      —I a aquests dos que sempre van junts a tot arreu! Compta tu! Un de Vila-rubla i l’altre de Solans, com diu la rima: «A Vila-rubla i a Solans, la nyigo-nyigo, nyigo-nyigo. A Vila-rubla i a Solans, s’estimen com germans!». Tot i que jo més aviat us diria: «A Vila-rubla i a Solans, el Peirot us abraça per germans!» —va dir als dos, que ja s’havien agafat per les espatlles escoltant el compàs d’aquella tonada que havien sentit cantar tantes vegades.

      —A Castellbò us diuen mata-sants, però compteu que també us podrien dir mataossos, per aquella comedieta que feu pel carnestoltes en què perseguiu un bordegot disfressat d’os que va repartint vi amb la bota per tot el poble —va dir a un que no parava de riure amb els seus rodolins.

      —Tu no t’enfadis, que ja sé prou d’on ets: «Els de Freixa, cagaolles!» perquè tot el dia dieu càgon l’olla! —va deixar anar a un que s’ho anava escoltant tot des d’un tros enrere.

      —A sota aquell pi d’allà dalt pararem per dinar una mica, però no patiu perquè entre nosaltres n’hi ha un de Gramós, i ja ho sabeu: «A Gramós, d’un pa en fan dos!» —va dir a un pobre noi que feia estona que li anava recordant el seu poble.

      —I doncs que també n’hi ha un de Junyent, ja ho tindrem tot perquè: «A Junyent, cassoles!» —va dir a un altre que ja se l’esperava.

      —I finalment, ja només ens en queda un a la colla de qui no hem dit res encara, aquell alt i gros d’allà la punta, que és de Miravall. I «A Miravall, capcots!». I no m’estranya, perquè allà on viuen només poden mirar cap avall! —va acabar l’Agustinet, traient-se la gorra entre els aplaudiments dels seus companys de colla.