Les rondalles del Peirot. Gerard Canals Puigvendrelló
va pensar que seria un tret senzill i va apuntar cap a l’animal, sense adonar-se que rere seu s’hi havia anat acostant un dels ossalls6 de l’ossa. En el moment de prémer el gallet va sentir alguna cosa rere seu, va disparar i es va girar de cop. Quan va trobar-se cara a cara amb l’ossardot, l’home va fotre un bot que va saltar les roques de cop, devia semblar-li que era un os adult i va quedar tot ell esglaiat. Es va quedar arraulit a terra, tremolant com una fulla i pensant que aquells animals farien un bon àpat amb ell. Al cap d’uns moments, però, va adonar-se que no passava res i va aixecar el cap, l’ossa havia desaparegut i, amb ella, també l’ossall. Ningú no sap si el tret va encertar l’animal o no, però el fet és que no es va saber res més d’aquella ossa i que després d’aquell ensurt el caçador va tardar moltes setmanes a recuperar la parla i a poder explicar el que li havia passat.
Havent-se acabat ell també l’entrepà, el dos excursionistes van reprendre la marxa i van pujar pel bosc fins arribar al Pla Muntaner, on unes quantes vaques i cavalls pasturaven tranquil·lament, com si res del món els pogués molestar en aquelles muntanyes.
Relat inspirat en algunes històries explicades per Josep Canals, de ca l’Oriol, en relació als animals salvatges de la contrada, i especialment als noms que se’ls donava, als llocs on vivien i a les curiositats que se n’explicaven.
L’os —o l’ossa, com se l’anomena als pobles del Cantó— és l’animal central del bestiari pirinenc. És també l’animal sobre el qual hi ha més llegendes. Tradicionalment se’l considerava un avantpassat de l’home, un animal lligat als cicles de la natura i en honor al qual es feien moltes celebracions. Tal com ja he escrit, algunes d’aquestes, com les anomenades festes i balls de l’Os, encara perviuen avui.
6 Els caçadors del port del Cantó anomenaven ossalls als ossos petits, ossardots als joves i osses als adults, fossin mascles o fossin femelles.
Rondalles de supersticions i remeis populars
Els remeis del vell ferrer
Sobre els remeis tradicionals per guarir les persones i els animals, en especial el preuat oli armí
-—Hòstia, ja m’he cremat... Càgon redeu! —va renegar l’avi, mentre anava encenent el foc de la llar per preparar-se unes farinetes.
—Amén de Déu em tornés os! Així em faria més respecte el foc! —va sentenciar, mig enfadat i mig enriolat.
—Saps qui ho deia això? El vell ferrer! Martí em sembla que es deia... Ell era el ferrer del poble quan jo era petit, i, doncs que sempre remenava amb foc, recordo que quan es cremava sempre blastomava d’aquesta manera. Ell era un home molt savi, tothom li tenia respecte, era ferrer d’ofici i ho sabia tot sobre les roques, sobre els animals i sobre les plantes... Sabia fer remeis de tota mena, per a les persones i per al bestiar, i coneixia tots els racons de les muntanyes, des de la mina més profunda fins al cimal més altívol... Deien que era mig bruixot i fins i tot que sabia on trobar la flor de la maneironera7... Era un home baixet, pelut com un os, molt rampellut i geniüt, que es passava el dia picant i fonent ferro al seu taller i que no parlava gairebé mai amb ningú... Hi havia gent que no el podia veure, però la majoria l’apreciava... —anava dient l’avi, mentre esperava que el foc s’abrandés per posar-hi el pot al damunt.
—Recordo una vegada, quan era jovenet, que la mare, les dues germanes i jo estàvem arraulits vora el foc, mentre el pare havia sortit a donar una mica de farratge als animals. Era un dia de ple hivern i hi havia molta neu a Guils, feia força fred i tothom romania reclòs a casa seva. Recordo que estàvem enraonant tranquil·lament al recambró de la llar quan, tot d’una, vam sentir que la porta de casa s’obria i que entrava algú sense avisar ni saludar, era el vell ferrer. L’home va baixar les escales que donaven a la sala, tot ell jup i encorbat, va atansar-se fins a la cuina, va agafar un bitxo sec dels que hi havia penjats en un clau de la paret i se’l va posar a la boca. Acte seguit va girar-se, sense badar boca i sense ni tan sols mirar-nos, i va marxar igual com havia arribat, deixant-nos a tots amb un pam de nas. Resulta que li devia venir de gust el bitxo i que es va prendre la llibertat d’entrar a casa i d’agafar-ne un com aquell qui res —anava explicant l’avi, tot remenant les farinetes que ja havia posat al foc.
—Al cap d’una estona, quan va arribar el pare, la mare va explicar-li el que havia fet el vell Ferrer, tota empipada pel seu comportament i perquè ni tan sols no ens havia dirigit la paraula. Recordo que el pare va dir-li que al ferrer no se li havien de tenir en compte aquelles coses, ja que era un bon home i no se sabia mai quan se l’hauria de menester per ferrar o fins i tot per sanar algun animal. Va explicar-nos que era una de les poques persones del poble que sabia elaborar un remei especial fet amb oli armí, una mena de fang que s’anava a buscar a una cova molt allunyada del poble que només ell sabia on era exactament, i que aquest oli era una medicina molt bona per curar tota mena de malures. Es veu que hi entenia molt d’animals i que sovint se l’anava a buscar per guarir o per atendre el bestiar de moltes cases del poble. Tot i que ell només ajudava de bon grat la gent d’aquelles cases que per algun motiu li queien bé —continuava l’avi, tot col·locant algun tió més a la llar per tal que el foc no s’apagués.
—Precisament al cap d’algunes setmanes d’aquesta feta que t’explico resulta que el ruc de casa es va fer una ferida molt lletja a la pota. A ca l’Oriol només teníem aquest pobre ruc per anar pel món, que a més ja era vellard, i recordo que el pare, tot preocupat, va anar a buscar el vell ferrer perquè es mirés l’animal. Aquest va estudiar la nafra i va tornar-se’n cap a casa seva, furro com ell sol. En va tornar al cap d’una estona amb una mena de pegat fet amb oli armí que va col·locar a la pota de la bèstia, just sobre el lloc on s’havia fet el trenc. Quan el pare va demanar-li què li devia per l’ajuda, el ferrer se’l va mirar tot seriós i va dir-li que no calia que li pagués res, que ja s’ho havia cobrat amb el bitxo aquell dia que feia tant de fred. El ruc, per cert, es va ben curar tot i que ja era molt vell —va acabar dient l’avi, amb un mig somriure dibuixat als ulls en haver recordat aquella història.
Relat inspirat en una vivència real explicada per Josep Canals, de ca l’Oriol, esdevinguda quan era petit. La relació mitològica de l’ofici de ferrer i la bruixeria és un tema clàssic de molts contes populars. En aquest cas el ferrer apareix com un remeier o com un guaridor tan malcarat com un os.
L’oli armí, nom que deriva del llatí bolus armenicus és a dir, bol (bola d’argila) d’Armènia, era una mena de llot ferruginós i vermellós que es feia servir en la medicina clàssica i medieval europea. El bolarmeni o terra lemnia, com també s’anomenava sovint, era utilitzat per guarir l’esput de sang (hemoptisi) així com tot tipus d’afectacions cutànies, tant de persones com d’animals. Es coneixen molt poques coves a Catalunya d’on es pugui obtenir aquesta argila. Són: l’espluga de l’Oli d’Ermini (a Hortoneda); la cova de l’Ormini (a Montanissell, prop de Coll de Nargó) i la cova del Forat de l’Oli Armí, que és la que hem citat i que es troba al fons de la vall de Guils, on aquesta conflueix amb la de Castellàs. Al País Valencià hi trobem així mateix dues coves més: la cova del Bolumini (a Beniarbeig) i la cova del Bolimi o del Bolimini (a Vilafamés). Aquest és, doncs, un dels secrets més ben guardats de les muntanyes que envolten el port del Cantó.
7 Es tracta, segons algunes opinions, d’una planta fantàstica de les llavors diminutes de la qual es poden obtenir els menairons. En alguns casos es considera una mena de falguera malgrat la contradicció que això implica, ja que les falgueres no fan flor ni es reprodueix mitjançant llavors, sinó a partir d’espores.
La flor de la gavarrera
Sobre les supersticions entorn de la gavarrera i la història del roser