La mesura dels nostres dies. Charlotte Delbo
>
Mesure de nos jours
(Auschwitz et après, III)
1a edició catalana: gener de 2019
© 1971 Les Editions de Minuit
© 2019 Valèria Gaillard per la traducció
© 2019 Club Editor 1959 S.L.U. per aquesta edició
Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona
Dibuix de la guarda: Alejandro Dardik
Correcció: Agnès Prats i Xavier Valls
Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano
ISBN: 978-84-7329-263-4
Producció de l’ebook: booqlab.com
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a cedro si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
Amb el suport de:
Charlotte Delbo
La mesura dels nostres dies
(Auschwitz i després, III)
Traduït del francès per Valèria Gaillard
CLUB EDITOR
BARCELONA
TAULA
Cadascú s’havia endut els seus records
Potser havíem embellit
No diguis que no ens escolten
Aquell poeta que ens havia promès roses
Voldríeu saber
No us creieu el que expliquem
Tornar del camp tornar a la normalitat
El desconegut que venia cap a mi
No sé
Quan arribi la revolució
Me’n recordo de tothom
fins i tot dels que se n’han anat.
PIERRE REVERDY
LA TORNADA
Al viatge de tornada jo anava amb les meves companyes, les supervivents d’entre les meves companyes. Seien prop meu a l’avió i a mesura que el temps s’accelerava es tornaven transparents, cada cop més transparents, perdien forma i color. Tots els lligams, tots els llaços que ens mantenien unides les unes amb les altres, s’anaven afluixant. Només quedaven les seves veus, i també s’allunyaven a mesura que s’apropava París. Jo les veia transformar-se davant dels meus ulls, tornar-se transparents, borroses, convertir-se en espectres. Encara les sentia, però començava a no entendre el que deien. Quan vam arribar ja no les reconeixia. Lliscaven entre la multitud que ens esperava, desapareixien, reapareixien un instant, tan impalpables, tan irreals, tan fugaces que em feien dubtar de la meva pròpia existència. Van jugar a fet i amagar tota l’estona que vam estar arrossegant-nos d’una taula a l’altra, es perdien, es retrobaven, em retrobaven, deien paraules que no entenia, s’esvaïen de nou i aquesta vegada es fonien en la multitud que ens esperava, engolides per la gentada. Havien perdut fins a tal punt la seva realitat al llarg del viatge durant el qual les havia vist metamorfosar-se minut rere minut, esborrar-se lentament, imperceptiblement, inexorablement, convertir-se en espectres, que havia trigat a adonar-me de la seva desaparició. Segurament perquè jo era tan transparent, tan irreal, tan fluida com elles. Surava enmig de la multitud que lliscava al meu voltant. I, de sobte, em vaig sentir sola, sola al fons d’un forat on faltava l’oxigen, on no podia respirar, on m’ofegava. ¿On eren? Vaig constatar la seva desaparició quan ja era massa tard per cridar-les, massa tard per córrer a buscar-les —¿i com podia córrer enmig de la multitud mòbil? A més, em faltava la veu i tenia les cames paralitzades. ¿On eren? ¿On sou, Lulu, Cécile, Viva?
Viva, ¿per què cridar-la ara? Viva, ¿on ets? No, tu no eres amb nosaltres a l’avió. Si confonc les mortes amb les vives, ¿entre quines em trobo, jo? Havia d’admetre —i era una conclusió llarga de formular, i fins que no vaig arribar-hi estava sumida en una angoixa que em deixava vagarejant, lliscant i surant—, havia d’admetre, doncs, que les havia perdut i que a partir d’ara