La mesura dels nostres dies. Charlotte Delbo

      GILBERTE

      Quan vam tornar a París em vaig perdre de seguida. A la tornada vam passar per llocs estranys, patis convertits en oficines, amb taules improvisades, gent atrafegada. Sí, em sembla que el primer lloc devia ser una escola. Com que no conec París, no sabria dir on era. Aquí ens havíem d’identificar, allà enumerar les nostres malalties i més enllà agafar un paper. Després ens van traslladar en autocar. Aquest cop, al centre. Encara una altra filera de taules, més preguntes, més papers. Era un hotel, després ho vaig veure. La sensació que me n’ha quedat és de gentada, una gentada entre la qual jo em sentia perduda. Recordo perfectament que al principi us tenia al davant o al darrere, que em girava per comprovar si encara hi éreu, que les de davant es giraven i em somreien. ¿Com pot ser que després de desfilar per totes les taules amb la gent atrafegada al voltant de sobte em trobés sola, sola enmig d’una multitud de cares desconegudes? Havíeu desaparegut. Em vaig trobar sola sense saber a quin moment ens havien separat. Més endavant vaig entendre que a vosaltres, les parisenques, us havien vingut a esperar les vostres famílies i que, un cop enllestits els tràmits, us havien recollit els vostres parents. Ningú va dir: “¿I la Gilberte?”, o potser quan us en vau adonar jo havia desaparegut, engolida per la gentada. Devíeu estar com jo, atordides. Jo era l’única de Bordeus. Em vaig quedar palplantada allà, en un desert on ningú es fixava en mi, allà on s’acabava la filera de taules. Com en una cruïlla. Em vaig quedar allà, ensopida, desorientada. Ja no éreu al meu costat. De sobte em faltava un membre, un òrgan essencial. No veia ni sentia res. Només m’envaïa una sensació de naufragi. Tot s’havia enfonsat. No hi havia ni un tauló on aferrar-me. Algú, d’entre les senyores i els senyors enfeinats darrere les taules omplint els papers dels que desfilaven al davant, es devia preocupar per mi. Em vaig despertar en la penombra d’una habitació. Hi havia un llit, un gran llit de matrimoni on m’havia estirat vestida. Estava tan i tan cansada. Quan em vaig despertar era de nit. Sentia una pressió a la gola, com quan tens por. Però no tenia por. Em preguntava què hi feia allà, per què hi era, com hi havia arribat. Un cansament immens em clavava al matalàs. Sense esma de moure’m. Vaig tenir —res, un instant!— ganes de saber on era, unes ganes llunyanes, massa llunyanes com per fer-me aixecar i buscar l’interruptor. Vaig adormir-me de nou. Quan em vaig tornar a despertar encara era de nit. Necessitava sortir, però no m’acabava de decidir. Després d’un llarg titubeig, una llarga indecisió, vaig encendre el llum. Era l’habitació d’un hotel, ben moblada, amb un estil d’imitació típic dels hotels cars. Era gran. Em vaig deixar ensopir per les flors de l’empaperat, per l’aranya del sostre, un àngel de bronze amb una copa a la mà; no, era un amor. M’he de llevar, m’he de llevar, em repetia sense bellugar-me. Finalment em vaig llevar. Una porta entreoberta donava a un lavabo. Vaig girar l’aixeta i vaig contemplar l’aigua que rajava. No pensava en res, estava absent, perduda. Tornava a sentir l’angoixa que s’havia apoderat de mi el dia que per poc em separen de vosaltres. Una kapo m’havia empès cap a una columna de russes i poloneses. Ni una cara coneguda. Estava desesperada, anorreada per la possibilitat de canviar de camp sense vosaltres, d’abandonar-vos, que em separessin del meu grup i em trobés barrejada amb unes desconegudes que xerraven sense fer-me cas. No entenia ni un borrall del que deien. Se les veia resignades a abandonar el camp. Devien formar un grup. Però jo, perduda entre elles... La idea de veure’m separada de vosaltres em glaçava, em paralitzava, em deixava sense esma. Estava desesperada, desorientada com una nena que ha perdut la seva mare enmig de la gentada. Aprofitant un moment d’empentes vaig poder fugir —¿com ho vaig aconseguir?, l’audàcia de la desesperació—, córrer cap a la barraca on us vaig trobar, on m’esperàveu, mortes d’angoixa. Tan bon punt vaig ser entre vosaltres em vaig sentir reconfortada, tranquil·la, abrigada. És una de les alegries més grans que he tingut a la vida. I ara de nou em trobava sola en aquella habitació. La desesperació m’ofegava. Havia somniat en la llibertat durant tota la deportació. ¿Era això, la llibertat, aquesta solitud intolerable, aquesta habitació, aquest cansament? Em vaig tornar a ficar al llit buscant en el coixí una escalfor, una presència, i em vaig adormir. No sé com em vaig despertar ni com vaig tenir el valor de sortir de l’habitació. Havia deixat el llum encès i les flors de l’empaperat ja començaven a tenir un aspecte reconfortant. Vaig obrir la porta, em vaig atrevir a sortir. Els passadissos eren interminables. Feien revolts, marrades, no duien enlloc. No gosava allunyar-me gaire. Tenia por de perdre’m. Vaig avançar fins a un angle del passadís. ¿Calia avançar un pèl més? Espantada, vaig tornar a l’habitació, que vaig reconèixer perquè havia deixat la porta oberta. L’habitació s’havia convertit en el meu refugi. M’havia acostumat a la decoració, als colors del cobrellit. Hi havia un tocador, un lavabo, una banyera, però no tenia res per rentar-me. No hi havia ni tovallola ni aigua calenta. Em vaig passar aigua per la cara i em vaig asseure al llit. Vaig esperar sense esperar res. M’estava allà, inerta, sense preguntar-me si havia de fer res. No sentia cap soroll. No sabia quina hora era. Hauria pogut anar a la finestra, obrir les cortines, intentar situar-me. No tenia ni forces ni iniciativa. No se’m va acudir anar a informar-me de què havia de fer. ¿Hi havia res a fer? ¿Què? No tenia ni gana ni set, només em sentia cansada i desconcertada. La soledat m’aclaparava. No recordava les circumstàncies que m’havien dut a l’habitació. Només em preguntava: ¿On són la Lulu, la Cécile, la Charlotte? I només era la repetició monòtona d’una pregunta que em feia sense buscar resposta. No intentava recordar cap adreça. Estava perduda. No sabia què fer i no tenia cap voluntat de fer res. ¿Quanta estona vaig estar-m’hi en aquella habitació? No ho sé. Dies, nits. Molt de temps. El passadís m’havia espantat. Ja no tenia valor per tornar-hi. Em vaig quedar molta estona asseguda al llit sense pensar en res. Crec que em vaig tornar a adormir.

      Quan em vaig despertar tenia gana. Vaig acollir aquesta sensació com un alliberament. Tenia gana, existia. Estava tan desorientada que no m’imaginava cap mitjà per sortir d’aquella situació. Tenia gana, ¿on podia trobar menjar? ¿Què havia de fer? Quedar-me a l’habitació, esperar. Potser vindrà algú. Als hotels hi ha cambreres. Quin hotel més estrany, que ningú controla què passa. Inventariava minuciosament el contingut de l’habitació. Aquest abric, sobre la cadira, ¿de qui era? Era l’abric que m’havien donat a Suècia. Semblant al teu, crec. Gris. No el reconeixia més. Res me n’oferia el mínim indici. Vaig trobar el timbre. No devia estar connectat. Vaig trucar tres o quatre cops sense que passés res. El telèfon de la tauleta de nit tampoc estava connectat. Em sentia perduda, però sense gens d’angoixa. Perduda, sense energia. Quan vaig acabar l’exploració em vaig tornar a ficar al llit. No hi havia res més a fer. Encara em vaig quedar una bona estona estirada al llit. ¿Quanta estona? No sabria dir-ho. No tenia una noció clara del temps. Només em semblava que portava molt, molt de temps tancada en aquella habitació. Quan em vaig aixecar —i ¿per què em vaig aixecar?— la sensació de gana era més punyent. Al principi no la vaig identificar. Quan vaig reconèixer que era gana el que em pressionava l’estómac, em vaig sentir reconfortada. La gana