Els Sants de la Pedra Abdó i Senent . Lluís Barberà i Guillem
“La vida quotidiana a l’Edat Mitjana”, de M. Dolors Santandreu, “Per l’home medieval el temps tenia dos referents: el sol i les campanes de les esglésies. La sortida del sol era el senyal per començar les tasques diàries i la seva posta, per finalitzar-les. La durada de la jornada laboral variava amb les estacions: més llarga a l’estiu i més curta a l’hivern” (p. 14) i, en el cas dels llogarrets, la vida “també es regia pel sol. Els dies feiners la vila quedava quasi buida: nomès (sic) els homes d’ofici s’hi quedaven, mentre que la majoria anava a treballar les terres circumdants. A posta de sol els carrers i sobretot la plaça, centre de l’activitat de la vila, s’omplien de gent que retornava a les seves cases. Quan ja era fosc, després de sopar, si el temps ho permetia es feien tertúlies al carrer, mentre que en èpoques fredes es traslladaven a l’interior de les cases, al peu de la llar. Aquestes reunions servien per estrènyer el[s] vincles de companyonia i veïnatge i també com a vehicle de transmissió cultural” (p. 16).
A més, “El cicle de treball del pagès s’iniciava a la tardor amb la preparació de la terra i la sembra de cereals d’hivern i també era el moment de recollir les fulles que havien de fer de farratge i llit dels animals durant l’estabulació28 hivernal. (...) Durant l’estiu es feia la sega, la batuda, la reparació de tones, cups i portadores i a la tardor, la verema, llaurar els camps i preparar la terra per tal de reiniciar el cicle amb una nova sembra. El temps que quedava lliure es dedicava al conreu de plantes tèxtils i, sobretot, als productes d’horta, part important de l ‘alimentació de les famílies de l’època. Com a complement de l’agricultura o bé, com a activitat principal en les zones de muntanya, trobem la ramaderia” (p. 15).
Així, sobre aquest cicle anual (“anyada”), com veiem en “Feines de la pagesia” (http://culturapopularmenorca.cat/continguts/?page_id=3223), entrada de la web “Cultura popular d’arrel tradicional de Menorca”, “L’any agrícola menorquí no comença l’1 de gener, sinó que (...) es divideix, bàsicament, en tres grans períodes, que antigament s’anomenaven temporades, en què els pagesos organitzaven la vida al camp en funció de la producció de blat.
L’any pagès comença per Sant Miquel (el 29 de setembre) (...):
1r. De Sant Miquel a Nadal (es santmiquelnadal), que és l’època de llaurar i sembrar.
2n. Els cinc mesos (de gener a final de maig), que és quan es mantenen i es netegen els sembrats i es preparen les estivades.
3r. Estiu, època de collites, en què les feines principals són segar, batre i mesurar”.
Podem dir que, lo que es presenta com a any agrícola menorquí, és vàlid, com a mínim, per a moltes terres del Mediterrani, i que estava relacionat, també, amb la celebració de festes paganes en cada estació de l’any.
De fet, com podem llegir en la tesi “Eines i feines de pagès” (http://www.tdx.cat/bitstream/10803/108989/1/JTB_TESI.pdf), de Jacint Torrents i Buxó, publicada per la Universitat de Barcelona, l’autor comenta que, en 1928, un geògraf anomenat Gonçal de Reparaz i Ruiz, sobre la Plana de Vic, escriu que “les tasques pageses estan regularitzades des de temps antics i que les feines del segar i del batre culminen l’anyada agrícola, essent les que necessiten més mà d’obra i mobilitzen més gent. Els cereals d’hivern es sembren a mitjans del mes d’octubre després d’haver realitzat una lleugera preparació de la terra adobant-la (...).
Pel març els pagesos treuen les males herbes o sigui que ‘herbegen’ els camps de cereals, i si veuen que el blat no prospera o que agafa mal color, hi tiren nitrat de sosa que li fa agafar ufana29.” (p. 75).
Un poc després, Jacint Torrents ens trau unes paraules del geògraf que expressen molt bé la idea que porta el llaurador al llarg de l’any: “Després de batre, el pagès respira; ja les temudes pedregades no li destruiran el fruit de tants esforços. Aleshores descansa, i no és estrany de veure camperols que se’n van d’excursió, o a les vores del Ter, per passar-hi el dia pescant tranquilament30, i que us donen aquesta explicació: ‘A casa nostra hem acabat de batre’. Ja han arribat els dies més calorosos de l’estiu: finals de juliol, primers d’agost” (p. 75). De fet, com escriu Josep-Vicent Cascant Jordà, en l’article “El lèxic del blat al Comtat” , tret de l’enllaç http://roble.pntic.mec.es/jacj0018/El%20%lexic%20%del%20%blat%20al%20Comtat.pdf, podríem afegir que, no sols feien aquest respir, després de la collita de l’any, sinó que, a més, com solia passar, “En totes les feines del camp, hom cantava. Cançons de llaurar, de regar, de collir, de batre..., són cançons que donaven cadència, un ritme a la tasca realitzada; feien la feina més amena, passava el temps més ràpid. (...) La música és un element important en els afers del camp” (p. 4), detall que aniria unit, clarament, a balls, a danses i a altres manifestacions musicals que tenen lloc, des de fa temps, per exemple, amb la celebració de la festa dels Sants de la Pedra en ple estiu.
Així mateix, Jacint Torrents, continuant amb el tema de les eines i de les eines del camp, comenta que una de “les quatre grans revolucions agrícoles, períodes de canvi tècnic, social i cultural que en determinats territoris i en determinades èpoques van fer canviar les relacions dels grups humans amb el medi que habitaven (...) fou la introducció del sistema triennal de cereal d’hivern-cereal d’estiu-guaret31, que és el propi de la societat feudal sorgit de les transformacions agràries de l’alta edat mitjana i que es comença a imposar a l’Imperi Carolingi32 cap a l’any 800, tot i que la seua generalització a Europa va ser lenta ja que fins al segle XII no va arribar a ser el sistema dominant. La pràctica agrícola se segueix basant en els sabers romans però apareixen noves eines, especialment l’arada pesada que necessita un parell de bous per tibar33” (pp. 98-99).
I, en el cas dels que vivien en la Catalunya dels segles VIII-XIII (i que, malgrat el pas dels temps, molts segles després encara es conservava), hi ha l’article “Temps de segar i batre” (https://www.raco.cat/index.php/SotAubo/article/view/208392/287539), de Joan Rius Planas, publicat en la revista “El Sot de l’Aubó” (no. 16, 2006) i que es pot consultar en la web “RACO”, on veiem una expressió lligada al forment (u dels dos detalls agrícoles que solen portar els Sants de la Pedra), “Pel juny, la falç al puny” (en el País Valencià, “En juny, corbella en puny”), la qual, en paraules de l’autor, “ve a dir que aquell blat sembrat mig any abans34, ja ha madurat35. La collita, la sega, ja és a punt. Aquesta recol·lecció del blat, fins arribar a la producció o cocció el pa, ha passat per un munt de manipulacions –quasi invariables al llarg de la història-“ , la qual té lloc “cada any pel juny i juliol, des dels Pirineus fins a la costa”, tot i que també pot tenir lloc en les primeres setmanes d’agost, si bé de manera minoritària. Així, en paraules d’un propietari rural i astrònom autodidacta català, escrites en 1920, i que veiem en la tesi “Eines i feines de pagès”, hi havia llocs, com ara, la Plana de Vic, on, quant a la collita, “’Pel juny, la falç al puny’, diu l’adagi, però aquí pel juny, i molt cap als últims, es comença a segar els ordis: com que és gra més primerenc i madura més aviat, pot segar-se més aviat, aprofitant, si hi ha saó, el plantar-hi blat de moro, o sia de sobre el rostoll, obtenint així una doble collita; però, per desgràcia, molts anys no pot pensar-s’hi per causa de l’eixut”