Els Sants de la Pedra Abdó i Senent . Lluís Barberà i Guillem
llocs per ferrocarril a partir de la segona meitat del segle XIX” (p. 199, nota 8).
De fet, sobre aquests vincles de germanor, podem dir que aquest període de temps (sovint conegut com Edat Mitjana), com escriu Piotr Kropotkin en la seua obra “L’ajuda mútua”19, està entre u dels que més sentit de la solidaritat ha aportat a la Història dels darrers tres mil anys: “l’estudi de la vida interior de les ciutats de l’antiga Grècia i, després, de les ciutats medievals, revela el fet que, precisament, la combinació de l’ajuda mútua com es practicava dins la guilda20 (confraria o gremi), amb la comuna o el clan grec –amb l’àmplia iniciativa permesa a l’individu i al grup en virtut del principi federatiu-, precisament aquesta combinació, dèiem, va donar a la humanitat els dos més grans períodes de la seva història: el període de les ciutats de l’antiga Grècia i el període de les ciutats de l’Edat Mitjana” (p. 97). Quant als Sants de la Pedra, una de les entrades en què apareixen les confraries correspon a Benimaclet (en el segle XVI, com podrem veure en l’apartat de religiositat popular en l’àmbit lingüístic i les festes dels Sants de la Pedra, quan es publiquen els estatuts de la confraria dels sants Abdó i Senent). Una altra, per exemple, a les línies del llibret “Abdon i Senén, damunt la pedra ferma”, de Martirià Brugada Clotas, en escriure sobre la confraria d’hortolans i llauradors de l’actual ciutat de Barcelona: “Entre totes les confraries emparades sota el patronatge dels sants Abdon i Senén despunta la que el 1328 fou reconeguda per Alfons el Benigne a l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona. (...) Altres confraries germanes implantades a viles i ciutats de l’entorn mediterrani han agermanat pagesos, llauradors, hortolans i, en definitiva, els homes del camp que han compartit el patronatge dels sants Abdon i Senén” (p. 21).
Fins i tot, encara que, sovint, les reunions del veïnat tenien lloc dins de l’església i en forma d’assemblea, “podia tenir lloc al cementeri, a l’era d’algun mas, a la plaça, al pati del castell, a una casa particular, sota un arbre o a altres, sent anunciada a toc de campanya, banya o qualsevol altre instrument similar” (p . 63). Així mateix, i continuant amb el llibre “El comú català”, “Cal destacar que en llatí ‘homines’ habitualment significa ‘homes i dones’, essent el terme ‘viris’ l’utilitzat per a designar l’home, de manera que inicialment les assemblees de veïns estarien formades per homes i dones o per algun membre de la casa” (p. 64).
En el segle X, però des de l’obra “Història de les dones a la Catalunya medieval”21, de Teresa Vinyoles i Vidal, hi ha que “arreu es guanya terreny al bosc i a la garriga per tal d’obtenir noves terres de conreu; especialment es planten vinyes. A la darreria del segle X, dues dones, Bel·lida i Gonsalva, venien unes vinyes, molt al nord, concretament venien cinc peces de vinya que els havien vingudes per plantació, al comtat de Cerdanya, a l’alta vall del Freser” (p. 12). I, més avant, l’autora escriu que “Les dones treballaven i administraven les terres que havien aprisiat, que havien rebut en herència, que havien comprat, que tenien conjuntament amb el marit o els fills, o bé les que tenien en règim d’establiment o de coplantació” (p. 13). A més, apleguem a veure que, en l’any 922, una casa que tenia un matrimoni en el terme de Castellterçol (el Bages), incloïa “corral i un tros de terra a l’entorn de la casa per poder-hi tenir hort.
(...) Així mateix, cada família criava un nombre reduït d’animals, (...) sobretot aviram, porcs i ovelles” (p. 15) I, també hi havia el costum de recórrer a “la recol·lecció de fruits del bosc, l’obtenció de fusta, de llenya, de pedres, que els permetia abastar-se d’aliments complementaris i obtenir matèries primeres per a la construcció de les cases, mobles i bona part de les eines i utensilis domèstics. A més, en algunes propietats se citen llinars i bucs d’abelles, cosa que ens fa pensar en l’elaboració de fibres tèxtils i en l’obtenció de cera i mel. Sovint les dones tenien cura dels horts i de l’aviram22, sempre eren elles les que realitzaven la manufactura de la roba a partir de les fibres tèxtils que produïen fins a convertir-les en vestits per a la família; i també podien estar vinculades a l’apicultura” (p. 15).
Àdhuc sabem que, en el segle X, “Certa gestió col·lectiva, almenys d’alguns béns com els prats, els boscos, els recs, els molins, l’aprofitament dels emprius,23 el repartiment de terres entre els repobladors, les assemblees o consells de veïns, en els quals participen homes i dones, són típiques de la primera colonització; denoten una estructura sociopolítica lligada al veïnatge i derivada de l’estructura de les famílies, que eren veritables cèl·lules bàsiques de la societat, i no cal insistir que les dones eren el cor de la família.
(...) Elles treballaven la terra, l’heretaven dels pares, dirigien explotacions autosuficients. Algunes, fins i tot, de vegades, prenien la iniciativa, de manera que figuren al capdavant de les petites comunitats agràries” (pp. 25-26).
I és que, “La nombrosa documentació que ens ha quedat dels segles IX al XII demostra que aquella societat valora va positivament la dona, que ella tenia una presència activa; la muller, la vídua, la mare són el cor de la família nuclear” (p. 29).
Per tant, deduïm que, no sols era una societat vinculada a lo religiós, a la parròquia o a lo agrari, sinó en què, a més, la dona estava ben considerada, estava al capdavant de la casa o, com a mínim, hi era molt influent. Aquesta seria, en el camp agrícola, bona part de la vida que tindria lloc en aquell segle X en què l’abat Arnulf, del Monestir Santa Maria d’Arles, va decidir anar a Roma i que, partint de la llegenda, després de l’arribada de les relíquies dels Sants de la Pedra, es feu possible que els habitants d’Arles i de la comarca del Vallespir, hi poguessen viure sense que es fessen malbé les collites i alliberats de les pors, mirant avant i agraint la intercessió dels sants que es vinculaven, podem pensar que, per primera vegada, al poble senzill i, amb el temps, a la futura tradició religiosa de la històrica Corona Catalanoaragonesa i de tot l’àmbit lingüístic. Comentarem que, per mitjà de l’article “El Vallespir, al nord del país dels masos catalans” (http://masiterra.cat/arquitecturapopular/vallespir.html), un article escrit per Joan Peytaví i Deixona24, en la web “Fundació Mas i Terra”, podem saber que el medi climàtic és prou humit i que es tracta d’una comarca plena de masos i d’on no sols prové la festivitat dels Sants de la Pedra sinó, també, ho fan cognoms com el Llobera, el Faig, el Planes, el Cremadells, el Vila, el Roure, el Puig, el Verdaguer, el Boix, etc.
Podem, igualment, pensar que l’abat aprofitaria aquesta desaparició de problemes i de maldecaps que afectaven la comarca per a trobar motius pels quals tractar d’imbuir els habitants a abraçar el cristianisme, si tenim present que eren moltes les poblacions rurals on el paganisme encara arrelava amb força. A tot això, podem adduir que, com llegim en l’article “Els Sants de la Pedra, Abdó i Senent”, de Francesc Giner, publicat en 1973 en el llibre de festes patronals de Benissa (la Marina Alta), aquest acabament ajudaria a sentir-se protegits “els poblets de la vall dels temors que corcaven a la gent davant la imminència de l’any 1000. I de l’assot efectiu i quasi perenne de les pedregades, males collites, i atacs de llops i d’altres feres al bestiar. Pel Papa Joan XIIIè li foren donades [a l’abat Arnulf] parts importants dels cossos d’Abdó i Senent. Sensacional degué de ser l’èxit mitjancer dels dos advocats car el seu culte prodigiosament s’escampà, Pirineu avall, amb la Reconquesta Catalana, fins arribar a Múrcia”. No n’hi ha proves però, pel tema de l’extensió i del català pel Campo de Cartagena i per altres indrets de la Múrcia actual, podem intuir que la devoció aniria més lluny de les fronteres actuals amb Múrcia i que, el cas de Calasparra (llevat que pogués entrar-hi, en una zona clarament vinculada a la cultura castellana i no precisament pròxima a l’històric Regne de València ni, fins i tot, al terme d’Oriola,