Els Sants de la Pedra Abdó i Senent . Lluís Barberà i Guillem
escrit -per Bienve Moya, estudiós de la cultura catalana, en la web de la Diputació de Barcelona, “la festa és una eina bàsica per a la socialització de les generacions i és essencial per a la transmissió de la cultura i els vincles socials.
(...) cada comunitat local, generalment en funció de la seva dedicació laboral, solia estar sota la protecció d’un sant o altre.
Així, on [= en] les poblacions on l’horta era la dedicació predominant, és habitual trobar festes majors dedicades a sant Abdó i Senén (sant Nin i Non1), sants protectors dels hortolans (...). Cal dir, però que avui, allò que més celebrem en les nostres festes majors, embolcallat en aquest paquet simbòlic i al·legòric memorial, és la pròpia existència de la vila com a xarxa de relacions dels seus ciutadans i ciutadanes”.
A més, en paraules tretes de l’entrada “Diari de Santes: Amb la rauxa necessària i el seny imprescindible” (http://joanantonibaron.blogspot.com/2006/diari-de-santes-amb-la-rauxa-necessria), escrit de Joan Antoni Baron Espinar, publicat en el seu blog “Joan Antoni Baron”, sobre el significat de les festes, i que parlen sobre què les afavoreix i sobre el sentiment d’identitat, hi ha que “Sense rauxa no hi ha possibilitat de festa. Si no som capaços de superar els convencionalismes ordinaris i el sentit del ridícul, difícilment podrem gaudir de la festa. Rauxa i sentiment. Que també calen els sentiments. Sentiment de sentir-se ciutadà. De compartir la festa amb la resta dels ciutadans.
(...) És, aleshores, el moment del seny. Del seny individual que ens diu quins són els límits.
(...) Identificar-se amb la festa és un elements de cohesió ciutadana important. Els sentiments tornen a jugar un paper decisiu a l’hora de la col·lectivitat. I el sentiment d’identitat, de pertànyer a un col·lectiu pot ser fonamental per salvaguardar la convivència”.
A tot açò, afegirem que, en paraules de Francisco Javier Fernández Conde, en el llibre “La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)”, “En los ambientes culturales conocidos, tanto en la Antigüedad como en el Medievo2, la fiesta ha sido, y sigue siendo, el tiempo sagrado por excelencia. La fenomenología de lo sagrado y de la religiosidad describe siempre las celebraciones festivas, con una cronología fija en los calendarios vigentes, reproduciendo, con mayor o menor claridad, la capacidad creadora de los ‘primeros tiempos’, aquel período mítico o ‘histórico’ en el que la divinidad había desplegado sus infinitas virtualidades creadoras” (p.409).
Aquest “temps sagrat”, que abans del triomf del capitalisme era molt extens i, fins i tot, ocupava una part important dels dies de l’any, abraçava, per exemple, moltes festes agrícoles relacionades amb l’any com un cicle (detall propi del model de vida que predominava, el matriarcalista) i que, a hores d’ara, han donat pas, en molts casos, tant a la introducció de festes de caràcter civil, com a l’ajornament d’aquestes festes religioses fora dels dies històrics (per exemple, amb la finalitat d’acollir més persones, com ara, en zones rurals on a penes hi ha habitants que residesquen contínuament, com ha ocorregut, en més d’una població, amb la dels Sants de la Pedra), com al tractament d’aquestes festes, sobretot, des de la part lúdica, de manera que deixen a banda, en més d’un cas (i, com a resultat d’un ambient menys religiós i menys obert a lo mitològic i a lo matriarcal), el fons religiós.
En aquest sentit referit a la festa i al seu caràcter religiós, en un missatge que m’envià Bienve Moya (per correu electrònic, l’11 de gener del 2019), hi ha que “La Festa, tal com l’entenem nosaltres (i els nostres correligionaris), té, encara, molt de religió, entenent-nos, de religió antiga (...).
No concebem la festa com un mer entreteniment, no la concebem sense un ritual dramàtic (inclús catàrtic) que fa participar als seus celebrants, festers (a uns més directament i a d’altres en l’ànim) en l’esdeveniment (la seva posada en escena), i en la seva preparació i revisió cíclica.
Per tant, la festa queda molt lluny, i no participa gens, del concepte d’oci de la societat de consum, inclús del valor que, en la societat del benestar, se l’hi hagi pogut donar a aquest concepte: oci, oci cultural, oci creatiu...” .
I, quasi a final de l’escrit, comenta que, “a vegades, advertim que quan la festa es fa profana i perd aquells valors de religiositat antiga, cultural i social: ritual escenogràfic, participació activa, perspectiva social: de relligar la comunitat, podem dir que l’estem profanant?”.
A continuació, farem un puntuació i direm que “profanar”, si partim del “Nou diccionari de la llengua catalana”, de J. B. Xuriguera (editat per Claret en 1993), vol dir “No tractar amb la deguda reverència (les coses sagrades), violar-ne la santedat”, i que “profà”, com ara, en el “Diccionari etimològic manual”, de Jose Moran i de Joan A. Rabella (Edicions 62, 1a. ed., 1999), prové del llatí profanu, -” (“no sagrat”, “sacríleg”) i que deriva de fanum, -i (“temple”), detalls que em recorden el passatge del Nou Testament en què Jesús mamprén, dins del temple, contra els qui tractaven de convertir-lo en un mercat i, així, lluny del seu paper religiós, passatge bíblic que, per tant, podem dir que és vàlid a hores d’ara i per a aquest tema.
Finalment, Bienve Moya-Domènech escriu que “això són quatre notes a llum del que vaig advertint pel meu compte, i de les converses i dubtes que vaig sostenint amb tots vosaltres.
Què us sembla?”.
Eixe mateix dia, 11 de gener del 2019, li responguí a la pregunta final, després d’haver llegit l’escrit. Li deia que eixes línies seues, com les d’un altre document que m’havia enviat adjunt, tots dos “sobre festa i religió” (sic, el tema del correu), “em semblen coherents i, respecte al de la festa, coincidesc plenament amb lo que escrius, sobretot, sobre el significat de la festa no religiosa, a hores d’ara”,
No obstant això, com hem pogut extraure durant la recerca, hi ha poblacions on encara perdura l’interés per les arrels culturals i també pel major coneixement de l’origen de les festes, com ara, les dels Sants de la Pedra, amb la intenció d’eixamplar el sentiment comunitari i de mantenir, a més, la identitat, fins i tot, en lo cultural.
Així, en un llibret de festes de Banyoles (població catalana de la comarca del Pla de l’Estany), del 2018, titulat “Sant Abdó i Sant Senén. Festa Major del Terme”3, on es celebra, en paraules de Miquel Noguer i Planas, alcalde de Banyoles (amb el seu “Saluda de la festa” ), té lloc “una festa centenària”, “el reflex d’una de les nostres tradicions locals, imprescindibles per a entendre la nostra identitat.
Així doncs, mantenir les tradicions ens fa ser forts com a país. Una ciutat i un país que mantenen les tradicions són els que tenen futur” (p. 5).
Però no sols mitjançant les festes sinó també a través de la investigació sobre la història (i que ací retoquem una miqueta el text, però sense alterar les paraules), com escriu Romà Francés i Berbegal, en l’article “Consideracions i relació descriptiva de la Vall de Biar a les darreries del segle XVIII” (publica en la revista-programa de les Festes Majors del Camp de Mirra, de 1995, i que m’envià en desembre del 2018), es tracta de posar “atenció i fidelitat a la nostra hi[s]tòria” i de “mantindre i consolidar d’una manera col·lectiva aquestos elements mínims d’unitat i cohesió entre aquestos pobles d’una mateixa història, cultura, tradicions i també manera d’entendre la vida”, en lloc de permetre una continuada despersonalització.
Per això, com comenta unes línies després Romà Francés, “Tenim el deure inajornable de recuperar les nostres senyes d’identitat en la nova configuració autonòmica, afiançant-nos a allò que en realitat és nostre. Un exemple antic deia: lo primer és lo primer, i lo primer va endavant”.
Dos missatges, el de Banyoles i el de Biar, igualment interessants i que afavoreixen que anem un poc més lluny de lo