Els Sants de la Pedra Abdó i Senent . Lluís Barberà i Guillem

      El 2 de març del 2020, quan estava començant l’índex d’aquest estudi, recerca iniciada en la primavera del 2005 i a què torní el dia que començà la primavera del 2017, després d’haver-lo arraconat des de feia quasi dotze anys, vingué una dona a ma casa i, en un moment de l’estada, em preguntà:

      — ¿En qué trabajas?

      — Jo, oficialment, soc pensionista, però, lo que sí que estic fent, des de fa quasi tres anys, és un estudi sobre uns sants que la seua devoció està molt estesa en Catalunya, en les Illes Balears, en el País Valencià i en una part d’Aragó que està al costat de Catalunya. Són una pervivència de lo matriarcal en relació amb la llengua catalana, llengua que es parla en eixos territoris. Podríem dir que “treballe” d’historiador, de recopilador de la cultura popular.

      — ¿Aquí, en tu casa? ¿Aquí trabajas?

      — Sí, podríem dir que sí. Però, per a investigar i per a accedir a més informació, isc de casa i, per exemple, consulte llibres que estan en la biblioteca, pregunte a persones de la família o a moltes més. I, a més, també telefone a persones que conec o que m’han enviat informació per Internet com també a editorials.

      A més, des de que ja portava uns sis o set mesos, entrí més en el tema de lo matriarcal, perquè vaig descobrir que hi havia una relació directa amb la cultura grega, amb la deessa grega de l’agricultura (Demèter). I, després, vaig veure que també n’hi havia... amb la cultura romana i amb el mitraisme, una religió de què agafà molt el cristianisme, quan passà a ser la religió oficial de l’Imperi Romà.

      — Interesante.

      — Sí, la veritat és que sí. A banda que no esperava que, a través de comentaris de persones de Catalunya, de les Illes Balears i d’ací, valencianes, aplegàs a deduir que, allò de “La maté porque era mía” (que tant es diu en castellà, almenys, ací, en Espanya, perquè forma part de la visió castellana de la sexualitat), entre aquestes persones, això estava molt mal vist, fins al punt que, en les seues relacions amb la parella (i en la seua visió sobre la sexualitat), si bé és la dona qui mana, també és cert que, en les parelles valencianoparlants, la dona atorga moltíssima llibertat a l’home i, per una altra banda, l’home no la tracta com una andròmina, com un trasto, com si la dona fos una espècie de propietat privada de l’home.

      La dona, procedent de Colòmbia, estava al·lucinada i, igualment, oberta, sentia una curiositat que jo no havia vist abans en ella.

      ¡Quina vitalitat i quina obertura tenia hui la dona! ¡Quina evolució i cap a posicions més obertes i amb encert, més suaus!

      ¡Jo estava flotant!: ella i jo anàvem cap al demà i, com es sol dir, com a bons germans. Si més no, germans en el sentit de receptors a persones amb altres formes de ser i que no tracten de tombar cap persona.

      I ara sí, sense més preàmbuls, passem a l’estudi.

      Alaquàs, 3 de març del 2020.

A) DEFINICIÓ DE FESTA