Parla'm amb estil. Magí Camps

Parla'm amb estil - Magí Camps


Скачать книгу
Quina cosa, ‘la qual cosa’

       Uns quants, que són diversos, distints i, fins i tot, diferents

       La doble negació mereix una oportunitat

       6. TRADUIR NO ES FA AMB UN PAS

       Aquest programa és una porqueria!

       Músics al pòdium

       Visca Catalunya gratis!

       En defensa de la traducció automàtica

       7. L’ORTOTIPOGRAFIA, L’ESTIL FINS A L’ÚLTIM DETALL

       La dèria de les majúscules

       La bellesa del punt i coma

       Interrogant d’obertura? No, gràcies

       Quan s’apostrofa la essa líquida?

       L’accent que fa nosa

       Les novel·les i la cursiva

       8. LA FÚRIA DEL DÉU SEO

       De Siracusa a Saragossa, passant per mig món

       Un rus, un àrab i un grec

       Pequín o Beijing?

       Tàrrega o Targa? Alaior o Lô?

       SI’ SERVIDA

      DELOGUARD

      Cada persona té un estil. N’hi ha que el tenen més marcat, més singular; i n’hi ha que s’afegeixen al corrent general, amb tot un ventall de possibilitats, que van des de l’estil més neutre fins a l’estil que està de moda: els pantalons estripats o les ulleres metàl·liques rodones i primes.

      A l’hora de fer servir la llengua, també tenim el nostre estil. Pot mostrar matisos diferents quan parlem o quan escrivim, o si xerrem amb una amistat o amb una persona de la feina. Són els registres. Tots els parlants podem passar de fer servir un registre més formal a un de més informal sense que això afecti l’estil general. Fer servir cada registre en el moment adequat també forma part del nostre estil.

      En aquest llibre hi exposo les meves dèries –el meu estil– pel que fa a la llengua. No us penseu que vull pontificar; el que pretenc és explicar per què hi ha coses que m’agraden i coses que no, per què opto per fer servir un mot determinat en lloc d’un altre, o per què quan escric hi poso majúscula o no n’hi poso.

      Com que les persones acostumem a tenir moltes cares, les meves dèries tenen a veure amb la meva manera de fer, però també amb el llenguatge periodístic i amb la lingüística pròpiament dita, que són la meva professió i les meves passions. No puc deixar de banda tots els anys que he estat responsable del llibre d’estil de La Vanguardia, ni tota l’experiència que he adquirit en aquest diari, tant treballant amb l’equip d’Edició i amb els redactors de les seccions informatives, com mantenint una relació enriquidora amb els lingüistes dels altres mitjans de comunicació.

      Però no hem de perdre els orígens. Vinc de família de bacallaners i durant uns quants anys vaig treballar a la parada dels pares. Al matí despatxava al mercat i a la tarda anava a la facultat. Els dies que hi havia poca feina, llegia les aventures de Tirant i del Quixot amagat darrere el taulell, assegut en una llauna d’olives de cinc quilos, mentre ma mare atenia la clientela. Aquella barreja de llengua fresca, espontània als matins, i de llengua docta, acadèmica a les tardes, també forma part del meu llibre d’estil.

      L’objecte del llibre és, a última hora, fer reflexionar el lector: que prengui consciència que no és innocu fer servir una expressió o una altra; que no és el mateix que un periodista escrigui una paraula tal com l’ha sentida o fer un pas endavant i posar-hi la que veritablement pertoca; que no és cap bestiesa parar-nos a pensar per què diem les coses d’una manera i no d’una altra.

      Cada parlant pren les seves decisions, però massa sovint trobem persones que fan un ús inconscient i gregari de la llengua. Explicant-vos les meves dèries, el que m’agradaria és ajudar que cadascú, com a parlant, prengués les seves decisions d’una manera conscient. Si volem ser bons usuaris de la llengua i fer arribar amb claredat als nostres interlocutors allò que volem dir –el nostre missatge–, no ho podem fer sense polir el llenguatge, la manera de parlar. Cal que n’eliminem les badades, cal que esmolem l’eina (en feliç expressió de Daniel Cassany).

      Quan escrivim, no cal que passem el paper de vidre pels textos fins que no hi quedi cap impuresa. Això crearia una uniformitat falsa i empobridora. Només que hi fem unes bones passades de ribot, per eliminar els bonys més evidents, obtindrem una llengua més acurada i representativa de nosaltres mateixos. Podem transgredir, però no badar.

      Seguint l’estil dels articles que publico cada setmana a La Vanguardia des del 2005 en format de columna i amb l’epígraf «Lletra petita», he escrit aquestes píndoles de nova planta, amb una diferència substancial. Si en el cas de les lletres petites tinc present tant el català com el castellà, atès que el diari es publica en totes dues llengües, aquí només he pensat en el català, que és la meva llengua materna. Tan sols el primer article, «La raó del client», ha sortit publicat. L’he recuperat perquè penso que resumeix amb claredat la meva visió de l’estat actual de la llengua catalana. La resta són capítols nous, pensats com a part d’aquest tot ben divers que vol ser aquest llibre.

      Amunt i crits!

1. UNA LLENGUA TOT TERRENY

      LA RAÓ DEL CLIENT

      Si vol ser atès en català, toqui el dos

      Quan ajudava els pares a la botiga, el llibre d’estil es resumia en la frase «el client sempre té raó». Pel que fa a la llengua, era tan senzill com que jo parlava amb el comprador en la llengua en què se m’adreçava. Quan es va posar en marxa la immersió lingüística, vaig pensar que, a llarg termini, jo, com a client, també tindria la raó. Així, quan anés a comprar, qui m’atendria darrere el taulell em parlaria en la llengua que jo fes servir.

      Aquest llarg termini ja ha passat i la realitat és que massa sovint és el client qui deixa de parlar en català perquè la persona que hi ha darrere el taulell no el parla. No em refereixo només a qui despatxa, sinó a qualsevol persona que atengui els ciutadans a qualsevol lloc de l’administració: a l’oficina


Скачать книгу