Parla'm amb estil. Magí Camps
la metgessa o el jutge amb qui parli. Però la realitat no és així: com a ciutadà no puc viure al cent per cent en català, i sí que puc viure en castellà. Qui ho nega o ho tergiversa sap que no diu tota la veritat.
En teoria, la immersió lingüística i l’obligatorietat que el funcionariat hagi de parlar les dues llengües m’ha de garantir aquest dret, com a mínim, en l’àmbit públic. Això, de retruc, afavoriria que en l’àmbit privat també fos així. Però no ho és. No em serveix que qui m’atengui m’entengui. Tinc el dret a ser atès en qualsevol de les dues llengües sense haver-ho de demanar.
Com han explicat in extenso lingüistes reputats com Carme Junyent, les normes que regeixen la immersió lingüística no s’apliquen al cent per cent. És un secret de domini públic que, per no malmetre la convivència, hi ha laxitud envers les persones que no es mouen del castellà en àmbits en què, per llei, haurien de parlar les dues llengües.
Les polítiques lingüístiques, doncs, no han funcionat. I com que la immersió, en teoria, ja es fa en català, és impossible ensenyar més català. Com ho fem, aleshores, per no empobrir encara més la llengua minoritzada? Aquesta és la pregunta que s’hauria de fer qualsevol partit que vulgui de veritat la pervivència del català i la convivència de les dues llengües a Catalunya.
Tot això no és pel caprici que jo pugui parlar català com a ciutadà, sinó perquè la meva llengua materna no desaparegui. Ja fa massa temps que dura la bestiesa lingüicida d’alguns partits. Deixem de polititzar la llengua i fem per mantenir en bon estat de salut el patrimoni de la humanitat que suposa qualsevol llengua, també el català. Els que vulguin parlar de castellà perseguit i d’altres mentides farien bé d’explicar aquests romanços a la vora del foc i no des de les cadires del poder. Per dignitat.
COM UNA TACA D’OLI
Les llengües olioses s’escampen i ocupen territoris que no els pertanyen
No conec bé cap llengua estrangera, però sí que em puc comunicar en anglès, italià i francès. Això em dona una llibertat de moviments quan visito territoris on es parlen aquestes llengües que em fa feliç. Ara bé, quan surto de la zona de confort, em desplau no saber-ne més. Amb l’anglès ens podem moure amb certa comoditat com a turistes, però parar l’orella i entendre coses de les converses dels altres ja sabeu que, per a un lingüista, és el mannà dels israelites (israelita, de l’antic poble bíblic; israelià, de l’actual Israel).
He viatjat no fa gaire fins a Eslovènia amb cotxe. A França m’hi entenia, a Itàlia m’hi entenia, però quan vaig deixar enrere Trieste, em vaig submergir en el món de les llengües eslaves, territori lingüísticament ignot. A l’hora de dir gràcies dic hvala, i poca cosa més. A Alemanya, tot i que d’alemany no en sé, el fet que sigui una llengua emparentada amb l’anglès facilita la comprensió d’algun cartell. A les repúbliques balcàniques la incomprensió és absoluta.
Em va semblar curiós que a tots els territoris fronterers, i fins i tot Eslovènia endins, algunes persones em parlessin en italià. La veritat és que era d’agrair, però això em va fer rumiar en la prepotència amb què els italians es mouen pel món. Fins i tot vaig sentir una dona que es queixava en una botiga de Ljubljana que no sabessin italià i li parlessin en anglès.
De seguida vaig pensar en el que passa a Portugal amb el castellà, que és força semblant. Com si fossin a cal sogre, els hispanoparlants monolingües que hi viatgen parlen la seva llengua i esperen que els altres facin l’esforç d’entendre’ls. En el seu subconscient, o directament en el seu conscient, com que els han fet creure que la seva llengua és superior, i Portugal, en el cas dels uns, i Eslovènia, en el cas dels altres, són una mena de neocolònies, actuen com una taca d’oli, que s’escampa i no té aturador: «Jo no em moc de la meva llengua, i si vols els meus quartos, ja t’espavilaràs per entendre’m».
Una altra prova fefaent d’això són les euroordres del jutge Llarena. A la Unió Europea el castellà és llengua oficial (el català, no), però a Bèlgica el castellà no és cap de les llengües oficials que els belgues fan anar. Al país de Tintín s’hi parla francès i neerlandès, i en algunes zones també alemany. Però el jutge Llarena, monolingüe oliós, els enviava les euroordres contra Puigdemont en castellà. Us imagineu que un jutge belga enviés euroordres a Espanya escrites en francès o en neerlandès?
Aquestes llengües olioses diuen molt dels seus parlants. No hi ha llengües millors ni pitjors, superiors o inferiors. Són els seus parlants els que els donen aquests adjectius. És per això que subscric la frase de l’Acadèmia Britànica que diu: «El monolingüisme és l’analfabetisme del segle XXI».
L’EFECTE KARAOKE
Per què els polítics catalans han de fer les declaracions en dues llengües?
El tractament de les declaracions a la ràdio i a la televisió se sol fer superposant una veu en off a les paraules originals. Això provoca una barreja de veus que no sempre facilita la comprensió. En una decisió valenta i intel·ligent, des de fa un temps TV3 va optar per posar-hi subtítols. Si l’espectador coneix la llengua del declarant, no li cal llegir-los. Avui que l’anglès és dominant, sembla que l’opció de la subtitulació és prou bona.
Fa una colla d’anys, quan li demanaven a l’expresident Pujol que repetís en castellà les declaracions que acabava de fer en català, si no tenia temps o no estava d’humor, responia: «Que hi posin el karaoke». Es referia als subtítols en castellà, esclar. Observeu que a Pujol no el doblaven, el subtitulaven, potser perquè a la televisió espanyola d’aquella època encara consideraven que una bona part de la població l’entendria sense subtítols.
Però aquesta pràctica pel que fa al català, si no és inevitable, cada cop és menys present i no es considera recomanable: fa nosa. Els periodistes demanen sistemàticament que allò que no s’ha dit en castellà s’acabi dient en aquesta llengua. L’objectiu és doble: primer, facilitar la comprensió dels espectadors que no coneixen el català, i segon, i sobretot, amagar el català.
Els partidaris d’allò que anomenen la tercera via farien bé de potenciar l’opció karaoke, perquè té efectes positius a llarg termini, malgrat el rebuig inicial que hi pugui haver. Si els espectadors espanyols s’acostumessin a sentir els polítics de zones bilingües parlant en les seves llengües pròpies, no s’aconseguiria que tot Espanya aprengués gallec, basc o català, esclar, però la consciència que Espanya no és monolítica, almenys pel que fa a la llengua, ajudaria a construir aquestes terceres vies que alguns veiem tan utòpiques.
L’ús generalitzat de la subtitulació afavoriria una obertura de mires i una assimilació de la diversitat i, potser, augmentaria la tolerància i la comprensió envers la diferència. Però com que la majoria de l’espectre monolingüe l’únic que vol és anorrear aquesta llengua que consideren de segona i que mina els fonaments de l’Espanya eterna, els periodistes continuaran demanant dobles declaracions i amagant la llengua perquè a cap racó d’Espanya se’ls posi malament el tallat de mig matí.
L’OFICI LINGÜÍSTIC DEL BON PERIODISTA
Filtres contra els eufemismes i a favor de l’objectivitat
Un company que sovint confonia periodisme i militància –un fenomen cada vegada més estès als mitjans espanyols– em qüestionava que la norma del diari fos escriure Ciudadanos en l’edició castellana i Ciutadans en la catalana. Ell em deia que a Catalunya als del partit els agradava fer-se dir en castellà Ciutadans, per donar singularitat a la delegació catalana, davant de Ciudadanos, que era el nom del partit d’abast estatal.
Deixant de banda el despropòsit que el partit lingüicida es volgués fer passar per català, la meva explicació sempre era la mateixa: Els noms dels partits estatals s’expressen en castellà en l’edició castellana, i en català