Homes en la meva situació. Per Petterson
tal com van dir al Dagsrevyen: els seus éssers estimats van morir cremats en un ferri, a dins d’una cabina, en un passadís, van desaparèixer al fons del mar, les seves vides van acabar no gaire lluny d’un duty-free.
El que recordo és que anava assegut al seient de sempre, al fons de tot de l’autobús, venint de Bjølsen, al districte de Sagene, vestit amb les meves millors gales, que eren el tabard, el vell de sempre però amb uns botons de llautó que havia comprat nous, amb fil i agulla, a una senyora molt sol·lícita de la Casa dels Botons darrere el Parlament, i els botons estaven brunyits i tenien una àncora gravada. Duia un mocador groc al coll, amb el nus a la nuca, i uns pantalons atemporals, discrets, de campana per ressaltar-ne el caràcter mariner. Acabat de dutxar, amb els cabells ben nets, estava disposat a recuperar tot el que havia perdut, fos el que fos, tenia trenta-vuit anys i tot se m’havia volatilitzat, no em quedava res.
Ja era la tardor, o alguna cosa semblant que costava de definir. En tot cas, feia fred. A la parada del bus, a sota de casa meva, em vaig aixecar el coll del tabard per protegir-me del vent del nord, però no bufava vent del nord, no feia gens de vent, era només que tenia la sensació que aquell dia tocava fer-ho, i no cal dir que així feia molta més patxoca.
En baixar del bus, al final de Storgata, el cel era negre damunt de la ciutat però els aparadors estaven plens de llum, els fanals il·luminaven els carrers, i pels carrers les dobles vies brillants del tramvia lliscaven com argent viu entre les llambordes, per l’asfalt, i els rètols de neó eren un esclat de groc damunt la porta de la llibreria i la sabateria, esclats de vermell i de blau en l’aire humit i enganxifós d’Oslo, cada gota de plugim tenyida i els colors invertits a les voreres humides, i en l’espai entre els edificis, gairebé sadoll de tan ple, l’aire es notava més fred a les galtes ara que hi passava a peu, embolcallat amb l’escalfor del tabard, per davant del Strøget, pel passatge de l’Òpera, amb les mans que m’omplien les butxaques, i just allà, en el moment de girar-me per fer un cop d’ull a l’interior d’aquell edifici tan gran però no gaire bonic, em vaig adonar que no ho havia fet mai tot sol, que aquest trajecte sempre l’havia fet amb la Turid quan quedàvem amb altres joves que coneixíem, comunistes i poetes, sindicalistes, soldadors i torners de les drassanes Aker i dels tallers Myra, per prendre una cervesa i discutir sobre política i literatura al Cordial, al Dovrehallen, al Lompa, locals així, fins i tot després de tenir les nenes. Però la cosa es va anar perdent a poc a poc. La Turid se’n va desentendre i va fer nous amics que no van arribar a ser meus, i durant l’últim any jo no havia baixat a ciutat més que comptades vegades per sopar amb l’Audun, el meu company d’armes del barri de Veitvet, i encara menys per trobar-me amb un o dos amics que només eren meus, o que ho havien sigut abans que la Turid i jo fóssim parella. Però sovint la cosa no sortia gaire bé. Jo estava massa desficiat, no sabia estar-me quiet i sempre havia de disculpar-me i sortir abans que acabés la vetllada, i no s’ho prenien gens bé.
En tot cas, ara no tenia ganes d’estar amb cap d’ells, amb la Turid segur que no, amb els altres tampoc, ni tan sols amb l’Audun, i això em donava una sensació de temeritat. Estar sol en un pis era una cosa, al meu pis, envoltat de les meves coses, els lloms dels llibres, els quadres a les parets, el buda de l’escriptori i un ganivet al sofà, o en un autobús o al metro amb la bossa del meu pare i a la falda un recull del poeta xinès Du Fu de fa més de mil anys, una edició antiga de la PAX, o potser les Històries de calendari de Bertolt Brecht, en aquest cas una de les primeres edicions de Lanterne; i una altra cosa era sortir al món, allà on el sostre s’obre i les parets cauen i la ciutat entra en tromba a dins teu. Era arriscat, però sincerament, si la cosa es torçava, era tan fàcil com trobar un taxi i tornar a casa en quinze o vint minuts, abans que em dominés el pànic. Pitjor hauria sigut a San Francisco, a Berlín o a Londres. Allà, aquest taxi no hi era.
Però Oslo era la meva ciutat i sabia que tot aniria bé.
Primer vaig entrar al Cordial, al capdamunt del carrer, davant de la Hornaas Musikk, amb les guitarres resplendents i mudes, gairebé misterioses per a mi, arrenglerades a l’aparador. Però a dins del bar hi havia massa gent coneguda, els recordava perfectament, treballaven als transports públics, a la companyia ferroviària, havien sigut amics meus i feia deu anys o més que venien a aquest local, les veus, ho notava per les rialles i el xivarri, s’havien tornat més greus des de l’última vegada. Molts d’ells eren del Clanen, el club de seguidors del Vålerenga, tal com havia de ser, jo també era del Vålerenga, de tota la vida, havia nascut en aquest barri i m’hi havien batejat, abans de la guerra el meu pare havia jugat al segon equip i més tard a l’equip dels iaios, com en deien ells, jugaven al costat de l’església de Vålerenga i era amic de les velles glòries, en Tippen Johansen, Kiter, you name them, i els que encara eren vius es van retrobar al gran funeral, tots amb bastó i la closca lluent. El teu pare era molt bo, el cabró, deien, i també sabia cantar, sempre afinava, i la pilota també!, deien entre rialles i estossecs, i era veritat que cantava bé, però jo no sabia què dir-los, que malauradament no havia valorat el meu pare, que no sabia qui era, que tampoc sabia que fos un d’ells, un de l’equip dels iaios, un dels llegendaris, l’orgull de tot un país, jo no sabia res de tot això i allà a fora als esglaons de la capella els vaig dir simplement, gràcies per venir, i ells a penes es van treure la gorra perquè feia un dia fred i humit.
Però un cop a dins del Cordial em vaig aturar a la porta i vaig girar cua i vaig sortir tot seguit, abans que a ningú se li acudís cridar, hola Knut Hamsun, vine a seure amb nosaltres, va!
No havia escrit ni una ratlla que recordés Knut Hamsun, o així ho veia jo, però era el que solien cridar: hola Knut Hamsun!
Un cop al carrer, vaig desfer camí cap a Dovrehallen, a l’altra punta de Storgata, just abans de Gresvig Sport, i em vaig prendre una cervesa al pis de dalt. No vaig parlar amb ningú, no coneixia ningú, i en el fons era estrany. No és que em fes res, al contrari, però abans de demanar vaig seure al lloc equivocat, les taules del meu voltant eren buides i no em vaig decidir a aixecar-me per seure més a prop dels altres clients, i això que hi havia dues dones i una estava sola en una taula. No em va sortir de dins. I tampoc no van caure més cerveses. Hauria d’haver dut un llibre a la butxaca, un nouveau roman francès de Claude Simon, posats a triar La ruta de Flandes, que m’agradava tant, o un de més filosòfic, els dietaris de Camus, el que fos, així hauria tingut on aferrar-me si feia falta, qualsevol dels dos llibres ja seria prou excloent per deixar clar que volia estar sol. Cosa que en realitat no volia.
Tot això hauria d’haver-ho pensat abans, però no hi havia pensat. De manera que vaig pagar, vaig baixar l’escala i vaig tornar a Storgata.
Em vaig quedar plantat a la vorera, indecís. A la dreta hi havia el centre comercial Gunerius i el Teddy’s Soft Bar a la cantonada amb Brugata; a l’esquerra, Storgata continuava fins als basars de Kirkerist i allà es bifurcava i havies de triar: o cap avall a la plaça de l’estació, o cap amunt als grans magatzems Glasmagasinet, a Stortorget. Però ¿què se m’hi havia perdut? No m’hi sentia segur.
Vaig encendre un cigarret, un Blue Master sense filtre, era el meu cigarret de cap de setmana. M’agradava aquest cigarret una mica curt i amb el dibuix d’un cap de cavall blau enmig d’una esfera blanca al paquet tou, sempre m’havia agradat, fins i tot abans de començar a fumar, és a dir, abans dels quinze anys. Recordava totes les vegades que el pare i jo agafàvem l’autobús de Grorud a Veitvet fins a la plaça Carl Berner i creuàvem Tromsøgata per agafar el 21, que en aquella època encara era un troleibús, just darrere del cine Ringen, al costat de la pastisseria on la mare, gairebé quinze anys més tard, em clavaria una bufetada decisiva. L’autobús sortia d’allà i enfilava Dælenenggata, pujava per Sannergata i donava tota la volta al centre d’Oslo, fins que baixàvem a les portes de l’estadi Bislett per anar a veure com jugava el Vålerenga i com perdia la majoria de partits de la temporada. Pel trajecte cap a l’estadi, quan l’autobús passava entre blocs de pisos, hi havia un anunci dels cigarrets Blue Master pintat a la paret, amb un cap de cavall que cobria tot el lateral d’un edifici de quatre plantes i m’omplia d’aquella exaltació que crec que només pot sentir un nen amb pantalons curts, una vibració, una expansió dels pulmons que disparava la imaginació cap al gran blau, cap als grans espais