Homes en la meva situació. Per Petterson
al llarg de la vida, incomptables vegades.
Aquella nit a Storgata, el primer any sense la Turid, vaig tirar pel ramal de la dreta, el més segur: era el barri del meu pare, on Storgata era el carrer major. Al cap de poc empenyia la porta del Teddy’s, el petit local estava atapeït de gent, fum de tabac gris i dens fins al sostre, a la barra un forat des d’on vaig demanar un Ballantine’s doble, però els dobles no estaven permesos i em van donar dos whiskys normals amb gel. En vaig agafar un a cada mà, vaig recular un parell de passes tot abocant el whisky d’un got a l’altre, vaig deixar el got buit en una taula i em vaig quedar dret enmig de la gentada amb el got ple enganxat al pit. Mirava al meu voltant. Hi havia uns quants homes que sabia qui eren sense coneixe’ls personalment, de les dones no en reconeixia cap. N’hi havia un parell que semblava que no anessin acompanyades, però no m’atreien gens, no em deien res, i amb el local tan ple hauria sigut massa complicat acostar-m’hi i vaig pensar, tururut viola.
Vaig buidar el got ràpidament, el whisky em cremava el pit. Era una sensació agradable, així que em vaig quedar i vaig demanar un altre Ballantine’s, però aquesta vegada un de normal on the rocks, i me’l vaig beure a poc a poc mentre esperava que passés alguna cosa.
Arran d’una paret havien instal·lat un petit escenari on es veia que algú havia de tocar aviat, en tot cas hi havien fet lloc per a una cadira vermella, un micròfon baix i un suport amb una guitarra saxona endollada a un sistema de PA amb un sol altaveu. Devia ser per això que el Teddy’s estava tan ple entre setmana, hi tocava algú, potser una celebritat local, però jo no havia vingut per escoltar cap concert. Em vaig acabar el whisky, vaig deixar el got a la barra i vaig pensar, és hora de tocar el dos, però en aquell moment em van tustar l’espatlla. Podia ser qualsevol en aquella multitud, probablement barrava el pas als que volien anar al lavabo, però no, era la Randi. Havíem coincidit a les Joventuts Roges als anys setanta, havíem treballat a la mateixa fàbrica, en seccions diferents, durant una època ens havíem fet molt, fins i tot quan ella ja no hi treballava i jo sí, però feia anys que no ens vèiem i estava segur que se n’havia anat a viure a una altra zona del país. Hola Arvid, va dir. Hola Randi, vaig dir jo. ¿Estàs sol?, em va preguntar. Me la vaig mirar. Sí, vaig dir, crec que sí. ¿No deus estar separat?, va dir rient, la idea li devia fer gràcia, és conya, va dir, i va tornar a riure, però jo no vaig riure i ella va parar. ¿Estàs separat? ¿De veritat? Ai, perdona, només feia una mica de broma. Per mi pots fer tanta broma com vulguis, vaig dir, no és culpa teva, estaré igual de separat encara que te n’estiguis. Però si vosaltres sempre anàveu junts, va dir, sempre ho fèieu tot junts. ¿Ah sí?, vaig fer. Sí, va dir ella, ¿vols dir que no? No, vaig dir, jo no ho recordo així. Doncs jo, va dir la Randi, recordo molt bé que des de la meva finestra us veia passar pel carrer, baixàveu de la plaça Advokat Dehli cap al pont de Bentse per agafar el 20, sempre tan guapos i agafats de la mà, no coneixia ningú més que anés així pel carrer, agafats de la mà, va dir la Randi. ¿Ah sí?, vaig fer, sí, va dir la Randi, ¿no te’n recordes? No, vaig dir, no me’n recordo. I en canvi recordo molt bé una vegada que baixàvem de la rotonda i anàvem cap al pont, era diumenge, havíem d’agafar el bus i el metro per pujar a la vall de Grorud a sopar a casa dels seus pares, però no anàvem agafats de la mà, discutíem, i pitjor. Per una cosa de no res que de sobte s’havia encès i se’ns havia escapat de les mans, jo no entenia per què i ho volia aturar, volia fugir però no sabia com, érem dues rodes de bicicleta atrapades als rails del tramvia, discutir amb ella era terrible perquè no tenia por, mentre que jo sí, i m’anava de poc que l’escotilla no s’obrís sota els meus peus. Desesperat, vaig aixecar els punys, i el gest devia ser amenaçador perquè ella va dir, ¿em pegaràs? ¿Em pegaràs? I de sobte em va clavar un cop de puny al ventre, bastant fort, la veritat, però jo no tenia intenció de pegar-li, ¿per què li havia de pegar? No sabia què fer, no m’havia pegat ningú d’ençà que anava a escola, i aleshores jo sempre m’hi tornava, ho havia après del pare, torna-t’hi sempre, em deia, o et perdran el respecte, però en aquell moment no podia ni volia fer-ho, havíem passat un límit i jo no coneixia ningú a l’altra banda. ¿Havia de tornar a casa? Seria raonable, si no heroic. En comptes d’això, em vaig quedar sense fer res, sense dir res, ella amb el rostre endurit i girat, jo amb el pit contra la barana de ferro, a sota el riu baixava amb molta fressa després de les pluges, venia de les fàbriques Lilleborg passant pels ràpids i els tallers Myra cap a la ciutat i fins al fiord. Jo no tenia ni idea de què dir, no sabia quines paraules fer servir que no resultessin catastròfiques, irrevocables, gairebé anorreadores; de fet, podria ser que tot s’hagués acabat ja aleshores. La Vigdis encara no havia nascut.
Us en vau anar a viure fora de la ciutat, va dir la Randi, així, de cop i volta. Jo us vaig trobar a faltar, més a tu, va dir, semblaves un noi molt divertit enmig de tanta tonteria, venia de gust sentir-te perquè aquells anys tot era refotudament seriós. Rèiem molt, tu i jo, ¿oi que sí? Era cert, vaig pensar. Reia més amb la Randi que no pas amb la Turid. Una vegada ens vam besar, va ser un petó força llarg i inesperat, i en acabat ella va riure i va dir, ves, ara ja ho hem fet. Ha estat bé, ¿no? Sí, vaig dir, molt bé, i ho deia de debò, però cap dels dos va voler anar més lluny. I això també va estar bé. Vam tornar a la ciutat, vaig dir. Sí, és cert, va dir ella, ¿fa temps que esteu separats? Fa un parell de setmanes que la Turid se n’ha anat, vaig dir, o potser tres. No ho recordo exactament. Caram, va fer ella, ¿no recordes quan se n’ha anat la teva dona tot i que només faci dues o tres setmanes? No, vaig dir, no ho sé exactament, però fa unes setmanes, això sí, i que va ser un dijous ho sé segur. D’acord, va dir la Randi, i va afegir: ja sé tot el que va passar amb el ferri incendiat, tot Noruega ho sap, i el cas de la teva família, el de tots cent cinquanta-vuit, ¿oi que van ser cent cinquanta-vuit?, va dir, van ser cent cinquanta-nou, vaig dir jo, no ens oblidem de l’últim, que va morir a l’hospital. No, és clar, va dir ella, de totes maneres va ser terrible, però jo no sabia que estaves separat, que et passin dues coses així, tan seguides, quina merda, pobret. No van anar tan seguides, vaig dir, i ella, però potser la sensació és aquesta. Era cert. I no sóc un pobret, vaig dir. ¿Ah no?, va fer ella. No, de cap manera. D’acord, va dir, i de sobte va deixar anar, ¿has sortit a pescar una dona que ompli el buit, o què? Era bastant atrevit per part seva, vaig pensar, però em va encantar que m’ho digués, i ella va somriure, encara feia goig, a la seva manera peculiar. Sí, vaig dir. Ostres, va dir la Randi, ¿de veritat? Sí, vaig fer. Aleshores va callar una bona estona, estava segur que es preguntava si seria ella la dona que ompliria el buit, i va estar-se callada fins que al final vaig veure que ella mateixa es deia que no, no seré jo. Jo hi estava d’acord i vaig dir-ho en veu alta. Estic d’acord amb tu, vaig dir. Primer va somriure i després es va posar a riure. Ah! És això!, va dir ella, i va afegir, potser tens raó. Però a mi m’agrades. Tu també m’agrades, vaig dir. Sempre m’has agradat. Ho sé, va dir mirant-me una mica més endins dels ulls, o em va semblar que ho feia, però es va girar i va cridar, ei, Tore, vine un moment. Un home al fons del local va mirar cap on érem, a la barra. Era alt, molt més alt que jo, i era fàcil distingir-lo entre tanta gent, però jo no l’havia vist mai. Es va obrir pas a poc a poc i quan va ser amb nosaltres era encara més alt; la Randi va dir, Tore, és l’Arvid Jansen, un amic dels vells temps, vam estar junts a les Joventuts Roges, ostres, no saps com vam patir. Ella reia, amb una rialla gairebé grollera, que a mi m’havia agradat sempre, em resultava emocionant. Ens vam donar la mà, hola Tore, vaig dir, i ell la va encaixar, sense força, per ser sincers, però no va dir res, es va quedar allà palplantat observant-me de dalt a baix, des dels pantalons de campana fins al mocador groc i avall altra vegada, i aleshores va dir en veu baixa i en un to gairebé desmenjat, ei!, els del barco, que això se’n va a l’aigua! Aleshores ens vam mirar fixament, la ironia li sortia pels ulls com d’un tub, potser anava una mica borratxo, segurament jo també després d’una cervesa, un Ballantine’s doble i un de normal, o en tot cas estava una mica content. Em vaig girar cap a la Randi, ¿aneu junts?, vaig dir. Sí, va dir ella, en Tore és el meu home, fa gairebé un any que som casats. O sigui que no estava pensant que pogués ser la dona que omplís el meu buit, i jo que n’estava tan segur, però tot i així vaig dir, merda, quina llàstima. I em vaig girar per marxar, vaig dir, que vagi bé Randi, ja ens veurem, però de camí cap a la porta em van empentar fort per l’esquena i vaig caure de morros, sense arribar a quedar estès a terra perquè hi havia massa gent, vaig