Homes en la meva situació. Per Petterson
sense alè, ¿i ara què?, vaig pensar, però es veu que res més, vaig esperar i no veia que passés res. Al final ella va riure, es va acariciar la galta i va acariciar la meva de la mateixa manera i amb la mateixa mà i va dir, ets molt dolç, Arvid Jansen, va girar-se, va obrir la porta i va entrar fent tentines a recer de la llum i en el mateix instant tornava a ser una colorida, la roba se li obria com un parell d’ales, els cabells curts refulgien i va donar un cop de porta tan fort que ja no podia sortir el fil de llum a fer-me companyia. El meu primer impuls va ser seguir-la, lògic després d’un bon petó, però ella no havia sortit a la galeria perquè em busqués, n’estava segur, era una burgesa i tenia la suficiència dels burgesos, ¿qui era jo per a ella? Només un paio a qui podies fer un petó abans de girar cua, per tant, no podia seguir-la. No perquè hi fos la Turid i pogués molestar-li que jo entrés a la sala amb la dona que m’havia besat, o, més probable, que no en fes ni cas, sinó perquè allà a fora, en aquella galeria, tot sol, jo era algú. Mentre que a dins no era ningú, només una boia que podies esquivar. O sigui que no podia entrar. Ara ja no la veia amb bons ulls, potser havien fet una aposta i la dona amb cabells de motorista havia guanyat, i em vaig sentir utilitzat, però m’aclaparava haver de fer tot aquell camí fins a casa tot sol, perquè ara hi havia una cosa que volia deixar enrere.
Em vaig treure el tabac de la butxaca i em vaig posar un altre cigarret als llavis, fent cassoleta amb la mà vaig encendre un llumí, i ja està, tornava a fumar. Potser va ser un so que vaig sentir, un sorollet de no res, el que va fer que em girés: al fons de la galeria, a la dreta, arrambat a la paret sota la teulada, hi havia un banc, un divan més aviat, i al divan hi havia una dona ajaguda. No l’havia vista, segurament perquè duia roba fosca i es fonia amb la penombra del racó. Havia estat callada tota l’estona, potser dormint, per això no m’havia adonat que hi era, però ara sí, li veia el blanc dels ulls, estava repenjada amb el colze, observant-me. Hola, va dir, una paraula petita pronunciada sense pressa, una mica de biaix, amb certa distància irònica feta de quatre lletres, molt hàbil. A mi no em va agradar. Hola, vaig dir, però no em va contestar, m’hi vaig atansar i vaig seure al divan, frec a frec amb el seu genoll, cosa que no hauria fet mai enlloc més que a Malmøya. Una manta li cobria les espatlles i els malucs. ¿Estàs sola?, vaig dir, i ella, sí, i jo, jo també. No, tu no estàs sol, va dir, ets l’home de la Turid, el que escriu llibres. Tres llibres, vaig dir, i tampoc són res de l’altre món, d’acord, està bé, tres llibres que no són res de l’altre món, va dir ella, au va, que els he llegit tots tres, però no estàs sol, va fer. Potser no, vaig dir, però ja m’entens. Sí, sí, i tant, va dir ella. ¿I què més podia dir? Vaig treure un cigarret del paquet i l’hi vaig oferir, el va agafar, vaig encendre un llumí i em vaig inclinar cap a ella. Vam fumar plegats, jo assegut frec a frec amb el seu genoll i ella mig estirada. ¿Estàs trista?, vaig preguntar al cap d’una estona. Sí, va dir ella. Jo també, vaig fer, i ella, no costa gaire d’endevinar. De totes maneres ha sigut un petonet i prou, va dir ella. És veritat, vaig dir. ¿T’ha agradat?, va fer, i jo, sí, i vaig pensar que potser ella també volia que la besés, i si, en aquest cas, podia fer-ho o no. Però era la dona dels cabells curts qui m’havia besat i no a l’inrevés. Tu no ets dels colorits, vaig dir, cosa que era evident, ja que estava al meu costat, a tocar del meu maluc, amb els seus pantalons negres i el seu jersei negre. ¿Qui són els colorits?, va fer ella. Els d’allà dins, vaig fer jo. No m’hi havia fixat, va dir, i jo, ¿en què?, i ella, que són colorits. ¿Ah no? No, de veritat que no, va dir, a alguns els conec molt, són amics meus. ¿De quin color haurien d’anar? Els que duen són molt normals. No era cert, vaig pensar, tots aquells vestits, aquells moviments ampul·losos, tot allò que a mi no m’agradava, estava a la vista de tothom i ella no era un d’ells, igual que jo no era un d’ells. Potser vol posar-me a lloc, vaig pensar, deu ser això, vol colar-me-la i després fer com qui no sap de què va, i em vaig sentir dolgut. Però si són amics teus, ¿com és que estàs aquí fora sola i trista? ¿Com és que no es preocupen per tu? Ella va tornar a callar i vaig pensar, ara es posarà més trista encara. ¿En vols un altre?, vaig dir ensenyant-li el paquet de Blue Master, era tot el que li podia oferir, dos cigarrets justos, ens els podíem fumar plegats. No, gràcies, va dir ella. Jo també en tenia prou.
Ja era negra nit i costava distingir on acabava el seu vestit i on començava la fosca. ¿Vols que et faci un petó?, vaig dir. El blanc dels ulls va desaparèixer i tot d’una tornava a ser-hi, i ella va dir, potser anirà massa seguit amb l’altre. Segur que encara notes el gust d’ella. I va riure, però sense alegria. Vaig pensar que potser tenia raó, seria com besar dues dones al mateix temps, és clar que a mi no em feia res, però podia entendre que a ella sí. No vaig pensar ni un segon en la Turid. Que pogués existir. Fins que va estar fet. Curiós. Perdona’m, segur que tens raó, ara m’he passat, no és usual en mi. Més aviat al contrari, vaig pensar. ¿Sí que t’importa, fer-me un petó?, va dir ella. No ho sé, vaig dir, no sé si m’importa, potser sí, potser a tu no però a mi sí. La conversa era absurda, jo no sabia per què deia el que deia; en realitat, m’era igual, ¿on diantre volia anar a parar?, vaig pensar, ¿què diantre pretenia?, però ella va aixecar el cap i la vaig besar, va ser un petó molt diferent, ella havia perdut la pràctica, per això estava allà a fora tota sola al divan, i jo me’n vaig penedir de seguida, m’hauria agradat conservar el primer petó, deixar que els meus llavis el recordessin, però ja era massa tard. ¿Encara tenia gust d’ella?, vaig dir. I tant, va dir, ha sigut una mica estrany, és una de les meves millors amigues, i de sobte em vaig sentir cansadíssim, abatut, no volia saber-ne res, no volia sentir-ne a parlar, no volia formar-ne part, tot s’escola, vaig pensar, tot s’escola en la sorra si les coses van així i vaig pensar, uf, quin horror. Però era cert, jo no sabia on fugir, si hi havia algun lloc on anar, alguna cosa on em veiés amb cor d’aferrar-me, tot s’escola en la sorra, vaig pensar, tot desapareix, fora, el pinyol que hi ha en mi no subjecta res i totes les coses es dissolen, l’una rere l’altra són llançades a fora amb un zzzip repugnant i floten lliurement i no tornen mai més, com en el poema de Yeats en què el falcó no sent el crit del falconer i en lloc de tornar planeja damunt dels cims rocosos i desapareix per les muntanyes de Mongòlia, o cap a l’oest, a la costa d’Irlanda, tocant a les illes Blasket, amb les seves cases sense teulada i els marges de pedra derruïts que una vegada vaig veure a través de la pluja, des dels penya-segats.
Per un moment em va rodar el cap. Vaig palpar a les fosques per agafar-me, la mà dreta va trobar el marc d’una finestra, l’esquerra va tombar un test. ¿Puc estirar-me una estoneta?, vaig dir. No crec que hi càpigues, va dir ella. Doncs haurem de fer lloc, vaig dir posant els genolls al divan i inclinant-me fins a encabir-me entre ella i la paret. Va funcionar, però em feia por que ella caigués a terra i la vaig agafar amb el braç. No te’n vagis, vaig dir. Vaig tancar els ulls i vaig desaparèixer.
Vaig somiar la mare i el pare, en el somni era finals d’agost, a la casa de Dinamarca, al nord de la vila, vora mar, cadascú a la seva porta, la de la cuina que donava a la tanca de salzes i la de la terrassa amb vistes al prat on pasturaven les vaques amb els seus vedells tot l’estiu quan jo era petit, però ara hi havia llebres a l’herba alta, i faisans, i cabirols, i just a sobre planava l’aligot amb paciència lleugera, i més enllà del prat els cavalls corrien cap a l’horitzó per la vora d’uns roures immensos, els arbres en créixer tapaven la llum del sol allà on es pon a l’estiu, a l’oest de l’altra riba, tan estret és el país aquí al nord. Senties la pluja a fora com gravada en un casset, amb un lleu desfasament, els aguts molt audibles, porosos, i una remor constant, suau i alhora compacta, que planava sobre la gespa i els salzes i els pollancres alts al voltant de la casa dels veïns, a l’altre costat de la tanca, i els trons a través de la pluja retrunyien com canons al lluny, però sense amenaçar com quan hi ha guerra. I a dins, silenci, notaves la diferència, dins i fora, la pluja que queia a l’altre costat del silenci, de manera que pluja i trons i silenci omplien el somni plegats, i ells no es tocaven sinó que tenien cadascú el seu espai, la mare i el pare, cadascú a la seva porta, de cara a la pluja, dues siluetes vistes des de dins contra la claror diürna, grisa i humida, tenien el seu aspecte real, no el de les fotos guardades al calaix de casa. Ella deia, haurem de baixar a vila en bicicleta quan hagi amainat. I tornaven a fer silenci, i ell deia, aviat haurà amainat. Era llarga la distància entre frase i frase, i ella deia, sí, aviat amainarà, i afegia, he fet els llits i he tancat les