El carrer de les Camèlies. Mercè Rodoreda
terrat.
A la torratxa s’hi pujava per una escala de fusta sense barana, que estava a dintre del quarto dels mals endreços i arrencava gairebé de la meitat. La torratxa tenia finestres a tots quatre costats. A la que donava al carrer de les Camèlies hi havia un pal per la bandera. En els pocs trossos de paret que quedaven entre tant de vidre, hi havia làmines penjades: una senyora amb faixa de seda blava que volava, un home amb barba voltat de serps, una mà oberta molt grossa i amb tot de ratlles, i l’home escorxat vist de cara i d’esquena. El senyor Jaume me les va fer mirar d’una a una i després em va dir que jo no aniria al col·legi, que ell m’ensenyaria tot el que una nena ha de saber, i més. Es va asseure en una butaca groga que havia arrossegat fins davant mateix de la mà tallada i amb una canya americana que abans de pujar havia arrencat d’un tou que n’hi havia en el jardí del darrera, va assenyalar la muntanya de dintre de la mà i em va preguntar si sabia com se’n deia. M’ho va preguntar tres vegades i a la tercera m’ho va dir, i m’ho va repetir també tres vegades perquè d’aquella manera, em va explicar, els noms que havia d’aprendre se’m quedarien gravats en el cervell. Em va dir que a les tardes, assegut a la butaca, mentre elles enraonaven a baix, ell mirava el cel. I que anava girant la butaca i li feia donar tota la volta per poder-lo mirar una estona per cada finestra. La de ponent la darrera.
IV
Com la bufanda blava que el senyor Jaume es posava al coll al primer fred i no es treia fins que venia la calor, jo duia una bufanda de febre, ampla i flonja, que m’ofegava. El metge em posava un mànec de cullera damunt de la llengua i em feia ensenyar la campaneta. Els remeis em marejaven i em cremaven, i quan m’endormiscava entrava la senyora Magdalena i em feia til·la perquè sués. Tot era calent i tot tenia mal gust i les veus d’ells venien cansades d’haver travessat cortines i cortines de roba mullada. Els veia les cares esborrades com la del meu pare aquell dia que la vaig veure entre les estrelles. De vegades només els veia els ulls, de vegades només la boca. Quan es feia fosc la febre pujava i tota jo era un foc i la bufanda m’escanyava i me la volia treure i feia moure les mans i no trobava res: com si em barallés amb fum. Així que em vaig llevar va ser com si m’haguessin canviat les cames: no em duien per caminar i córrer i fer soroll: semblaven de filferro amanyogat i s’estiraven i arronsaven amb tota jo gronxada i marejada al capdamunt.
Tot per culpa d’haver-me escapat de casa per anar al Liceu. La senyora Magdalena m’havia posat una butaca ran de finestra i un coixí a l’esquena amb una coixinera de puntes i llaços. Asseguda hores i hores veia l’acabament del cactus tot de color de cendra, apunyalat de punxes grogues de dins cap enfora. La senyora Magdalena em posava el dinar damunt d’una tauleta i, sense mirar-me, i de vegades mirant-me com si se’m volgués aprendre de memòria, em deia que havia tingut sort de caure en tan bones mans, que segons on hagués anat a parar m’haurien fet pagar l’haver-me escapat de casa amb blaus per tot el cos, de tanta pallissa. Però als veïns no els parlava del Liceu, els deia que estava malalta perquè el seu marit em feia estudiar massa, amb estudis difícils per la meva edat, però que pitjor seria si em fessin anar a les monges perquè les nenes de seguida s’adonarien que qui sap d’on venia. I farien amb mi com els gossos que tenen gossets i no volen criar un gat encara que els el posin a sota del ventre de sorpresa, i hauria hagut de deixar d’anar al col·legi de tants martiris que m’haurien fet.
I jo estava malalta perquè l’haver-me escapat m’havia fet patir molt. Morta de por de fer una cosa que no havia de fer, però boja per fer-la; i l’angúnia, a l’hora de tornar, de no saber trobar a casa. D’ençà de la tarda que havia sortit a buscar el meu pare, i mai no vaig saber si se n’havien adonat, tancaven el reixat amb clau. Deien que corrien lladres pel barri, que s’havia de viure tancat i barrat. Jo mirava aquells ferros que no em deixaven sortir, i un dia vaig pensar que saltaria la paret i fugiria carrer avall. Passava estones arrencant les punxes de la buganvília i dels rosers que cobrien tot un costat de la reixa perquè quan m’enfilés per saltar no m’esgarrinxés massa. La reixa acabava amb unes pues molt primes però jo em vaig enfilar només a la paret baixa, damunt del fris de rotllanes. Quan vaig haver respirat una mica em vaig agafar a la branca de l’olivera dels veïns i fent molta força em vaig tirar amunt i em vaig asseure a la paret del costat, que era bastant gruixuda. A poc a poc, agafant-me bé, em vaig posar de ventre en el cantell i em vaig deixar relliscar amb les mans ben agafades. Quan vaig ser de peus a terra tenia els genolls pelats i els braços em tremolaven. Patia molt. Ja lluny de casa vaig preguntar a una vella que seia al carrer fent mitja com s’anava al Liceu, i la vella em va dir que tirés sempre avall. Vaig arribar a un passeig ample amb arbres a banda i banda. Em va semblar que m’havia perdut i em vaig aturar. De seguida vaig sentir una olor que baixava de les branques. Fresca. I quan hi pensava aquella olor fresca se’m barrejava amb l’olor calenta de les meves tasses de malalta. S’havia fet fosc i tot era ple de llums i de soroll. Vaig tornar a caminar molta estona. Els dies que havia tingut més febre, amb una mena d’ulls que se m’havien fet per dintre veia el pit blau i les plomes grises dels que guardaven l’entrada, i el bec dels ocells d’or que feien de llum, i el vermell dels velluts, i aquell home geperut i vell entre senyors mudats i amb mitges, que cantava i cantava sense parar. I els ocells d’or, les plomes, les pitreres blaves i els velluts vermells es barrejaven amb la febre i es desfeien com les coses que veiem una mica abans d’adormir-nos, fins que, a poc a poc, entre boires que s’aprimaven, s’anava acostant, com si fos de foc i d’aigua, una creu de brillants.
Jo només havia volgut anar a veure els músics com entraven perquè volia saber com eren, però la gent se m’havia endut: senyores amb tuls i amb vestits de seda, senyors amb una flor blanca al trau i una cinta lluent a cada costat dels pantalons. Un noi que obria cotxes, després de mirar-me una estona, m’havia preguntat què feia. Era un noi espellingat, amb un ble de cabells untats damunt del front. Li vaig explicar que volia veure els músics, i ell em va dir que no els veuria, que ja havien entrat per una altra porta. I reia com si tingués molta alegria, i quan la febre se’m menjava veia aquell ble de cabells i les dues tires de dents blanques. La gent ens va separar i em va anar empenyent cap a dins. Mentre m’escaldava la llengua amb les tasses de til·la veia sabates de brillants i pells amb el pèl molt llarg com si les bèsties més boniques haguessin anat a sentir cantar, i aquell vestit estret amb serrells de granets rosa de dalt a baix que feien sorollet; havia estirat el braç per tocar-los i m’havien fugit dels dits. I tot el que havia vist em feia mal. Deien que estava molt malalta i que si em costava de respirar era perquè el fred se m’havia ficat a dins. Devia haver estat quan em vaig aturar a sota de la vela de color de taronja d’aquell cafè tan gran. M’hi vaig quedar a mirar la gent perquè no sabia per on tirar. M’havien tret del Liceu agafada pel clatell com un gat, i no m’haurien vist si m’hagués quedat asseguda, però em vaig aixecar i vaig anar passadís avall per veure els músics que tocaven enfonsats. I mentre em treien, un dels que anaven amb la pitrera blava i les plomes al cap es va posar a riure com si li fes molta gràcia.
A la terrassa d’aquell cafè hi havia senyores que s’assemblaven a la Maria-Cinta: de negre, escotades, amb una cama damunt de l’altra i amb aquella punta de tul blanca i arrissada que els sortia per la vora de la faldilla. Algunes, allà on se’ls feia la canaleta entre pit i pit, duien penjada amb una cadena curta una creueta o una pedra bonica. Va ser la Maria-Cinta la que es va adonar de mi i després sempre deia que quan m’havia vist havia pensat que els ulls li feien pampallugues. Es va aixecar com si l’haguessin punxada i va venir cap a mi i quan em va preguntar què feia no li vaig poder contestar perquè mirava aquella creu de brillants que no li havia vist mai. I la Maria-Cinta i el seu amic, que era alt i tenia cabells grisos en els polsos, em van dur a casa amb aquell cotxe que feia badar els veïns, quan ja em pensava que aniria cap al mar i cauria a dins perquè un home m’havia dit que si tirava massa avall cauria al mar. Que el mar vol nenes. I el senyor de la Maria-Cinta feia olor de fum de fumar i olor d’olor, i em va fer asseure a la falda, i mentre el cotxe corria i la llum dels fanals entrava i passava li vaig ficar una mà entre l’americana i l’armilla, ben amunt per sota del braç, i l’hi vaig deixar allà dintre. I la mà i jo estàvem bé.
V
La primera tarda que vaig tornar a pujar a la torratxa vaig veure una estrella molt grossa cap a la banda de