El carrer de les Camèlies. Mercè Rodoreda
No vaig saber trobar la torre ni el carrer. Després, tot caminant, em va explicar que sabia moltes dreceres per anar al Tibidabo, que hi podríem pujar, i que anava molt sovint al cementiri. Una nit s’hi havia quedat tancat expressament. S’havia amagat darrera de dues corones molt grosses perquè el guardià no el tragués. Volia veure les flames. La nit anava passant, molt negra i amb núvols que corrien, i quan ja estava cansat d’esperar les va veure: blaves i lila, amb una llengua de tant en tant, de color de taronja. Sempre que hi anava robava flors de les corones i després les llençava perquè feien pudor de cera i de mort.
Quan vam arribar a dalt de tot de l’Avinguda ens vam aturar una estona a reposar. Em va dir que es deia Eusebi. Feia una mica d’aire i l’ombra de les fulles es movia per terra. A la banda de Montjuïc es va alçar un coet. Semblava que hagués sortit del mar i va caure desfet com si un dimoni hagués esmicolat una estrella.
VIII
Entre el braç i el seient de la butaca groga de la torratxa hi tenia amagades set bales de vidre i un passador. Una de les bales era clara amb entortolligaments d’un blanc espès que no es veia ni on començaven ni on acabaven. I una altra, també clara, tenia els entortolligaments de color de pela de llimona. L’Eusebi les havia preses a un nen petit que les havia deixat a terra, dintre d’una bosseta, mentre es barallava amb una nena més gran per una baldufa verda de les que tenen corda. El passador me l’havia regalat. Les bales les hi guardava. M’havia preguntat què m’agradaria tenir que fos ben meu i jo li havia dit, un passador que brilli. Vam entrar en uns magatzems i per entremig d’unes quantes senyores que s’estaven mirant una noia que explicava com es feia per pintar-se la cara, ens vam acostar a un taulell. Quan vam sortir al carrer em va dir, para la mà, i m’hi va posar un passador amb tres estrelles de brillants. Mai no vaig saber quan ni on l’havia robat. Me l’havia de posar d’amagat perquè la senyora Magdalena el dia que el va veure me’l volia prendre.
Amb l’Eusebi érem molt amics d’ençà d’aquella nit dels coets. L’havíem passada junts a sota dels pins. Em vaig despertar abans que ell i era com si tota la vida hagués dormit a la serena. Li vaig mirar la cara; la tenia a tocar. Li vaig passar unes quantes vegades l’ombra d’un dit per davant de l’escletxa d’un ull i l’escletxa, que li brillava, no es va fer ni més gran ni més petita. Li vaig estirar uns cabells que li voleiaven i després els hi vaig aplanar amb els altres. Jo duia un vestit blau molt vell i quan em vaig aixecar vaig estirar-me de puntetes amb les mans enlaire i vaig pensar que era com el blau d’una flama. Després, amb els dos primers dits de cada mà, em vaig tocar alhora els clotets de les galtes perquè l’Eusebi m’havia dit que tenia les galtes foradades. El sol acabava de sortir i una mica de boira s’arrossegava per l’herba. Vaig estendre una mà i decantant-me una mica vaig dir: les coses són com són, perquè la Maria-Cinta sempre ho deia, i jo em volia assemblar a la Maria-Cinta. Em vaig agenollar davant de l’Eusebi i, per despertar-lo, li vaig ficar un dit a l’orella i vaig pensar que m’acostava al martellet i a l’enclusa. Perquè jo sabia més coses que no semblava. Va obrir i tancar els ulls unes quantes vegades, mig enlluernat, i ens vam tornar a mirar tal com ens havíem mirat a la nit, quan cansats de la gent i de veure voltar la roda havíem anat cap al bosc. I jo no ho volia, però va passar així. Em va fer vergonya haver-nos mirat d’aquella manera, encantats i aturats a la claror de la lluna, i per això li vaig dir que, de vegades, pensava en el que devien fer el sol i la lluna quan eren petits. Que el sol era una bola podrida que en anar-se’n deixava esquitxada tota la nit. I que la lluna estava corcada, amb cucs a tots els forats, com els morts dins dels nínxols. Rosegada com un formatge i calenta de desesperació, que es moria sense adonar-se’n com el nostre cervell. Matada per muntanyes de cucs de totes menes que no li deixarien un pam de blanc. I quan els cucs serien els amos tot cauria, i damunt de la terra s’hi aniria fent una crosta de persones i de criatures mortes aixafades. Espessa. I no em sabia treure les paraules de la boca perquè aleshores ens vam tornar a mirar d’aquella manera i només vaig poder dir que quan el sol i la lluna caurien la terra aniria voltant. Com si tot allò que lluïa en els ulls de l’Eusebi m’hagués afluixat no sé què de tibant que tenia a dins.
Però de dia no em vaig deixar xuclar la mirada. Em vaig aixecar i em vaig posar a córrer muntanya avall. Ell em cridava, i em deia que l’esperés, que aniríem al cementiri. Però jo corria cap a casa. Vaig trobar el reixat obert i pel carrer hi havia cendra escampada. La senyora Magdalena m’esperava vestida i la ràbia no la deixava respirar. Em va donar una bufetada tan forta que em va sortir sang del nas tot el dematí. Des d’aquell dia em tenien moltes estones tancada, però jo m’escapava sempre que volia per l’olivera dels veïns.
IX
Del temps de la guerra a penes me’n recordo. Només sé que em feia alegria veure la gent gran espantada, que m’agradava passar pel mig del carrer quan tocaven les sirenes i que més que res m’agradava aquell plor que feien a l’acabament. I aquesta mena d’alegria anava barrejada amb la vergonya de la meva sang, d’haver tacat els llençols la primera nit. Amb els bombardeigs van tornar les tasses de til·la i la til·la feia olor d’arbre i de febre. A la cuina, mentre la senyora Magdalena mesurava el poc sucre que donaven, per fer-lo allargar, jo mirava i tocava aquell embolic de fulles i de flors perquè els dits em fessin olor de nit i de malaltia.
Ens havien vingut a dir que l’església de la Verge que duia el nostre vestit estava cremada, i una tarda ho vaig anar a veure. Era el pic de l’estiu. Pel carrer venia un noi milicià espitregat i brut com una guilla. Jo, aleshores, tenia dotze anys, encara que tothom me’n fes quinze, i aquell noi en devia tenir disset, o potser no hi arribava. Vaig mirar cap a l’altra banda fent el distret, però per la cua de l’ull el veia com s’anava acostant. Quan va ser a tocar em va alçar tota una banda de cabells amb la mà estesa i sense parar de caminar els va deixar relliscar pels dits. El cor em va fer un salt però no em vaig espantar gens i quan vaig ser a la cantonada em vaig posar a córrer. L’església tenia les parets encara dretes, el sostre s’havia enfonsat i tot era ple de sol. Vaig regirar pedres amb els peus. A sota d’uns maons vaig trobar una flor de lliri de fusta pintada i una cara cremada que devia haver estat la cara d’una santa. No tenia front ni celles, però se li veien bé els ulls i tenia la boca una mica oberta. Me la vaig quedar i quan vaig ser a casa la vaig ficar a dintre d’una capsa de sabates i la vaig amagar a sota de l’escala de la torratxa tapada amb un tros de cortina vella. A la nit vaig veu-re el cap molta estona, em va venir mareig i no em vaig poder adormir fins a la matinada.
El senyor Jaume passava els dematins i les tardes d’una banda a l’altra buscant menjar. Deia que els diners se li acabaven, que tot era car, que hauríem d’anar a demanar caritat, que l’única cosa bona que havia fet la guerra havia estat treure-li els gats del jardí. El dia que van bombardejar la casa de la vila, la senyora Magdalena va estar mig malalta. I jo, mentre ells dos tremolaven, amb la mà oberta m’anava alçant tota la banda dreta dels cabells, els deixava relliscar, i veia la cara d’aquell noi que se’n devia haver anat a la guerra i que tenia ulls de gos perdut. L’endemà vaig anar a seure en un banc al Passeig de Gràcia a mirar passar automòbils amb banderes. Alguna vegada pensava en l’Eusebi, que amb la guerra havia desaparegut. La Raquel havia pogut fugir a Londres amb les joies. La Maria-Cinta vivia sola en el pis i sempre tenia els balcons tancats. A l’acabament del primer estiu la vam anar a veure amb el senyor Jaume. Quan ja érem al carrer la senyora Magdalena va sortir corrent i em va treure la medalla del coll, una medalla de Santa Cecília que m’havien regalat per la primera comunió. La Maria-Cinta em va fer sortir a la terrassa. Duia aquella bata dels ametllers florits i tots els cabells deixats anar com una onada negra. Les flors brillaven rosades del mig i blanques de les vores. Jo mirava les palmeres i ells dos parlaven en veu baixa. Tot d’una vaig sentir que el senyor Jaume deia: ¿no tens fred? La pregunta em va semblar estranya perquè feia calor, i em vaig girar a mirar-los i ell li passava una mà pel braç, amunt i avall del puny al colze, a poc a poc. Per no veure’ls més vaig entrar corrent i vaig anar al bany. Em vaig plantar de cara al mirall però el bany era fosc i vaig encendre els llums. I aleshores, per primera vegada em vaig adonar que era tota diferent. Les cames se m’havien fet amb forma, i abans eren rectes; sota del vestit, els pits, encara de noia, empenyien una mica, però, perquè fessin canaleta, havia d’ajuntar