El carrer de les Camèlies. Mercè Rodoreda
va escopir, i cada cop que la hi posava l’escopia. La filla es va asseure, es va passar un mocador per sota dels braços, la seva mare li va donar el nen i la filla es va treure un pit més blanc que la mort amb moltes venes. Se’l va esprémer i va sortir un raig que semblava pus. Jo vaig girar la cara perquè el mig del pit era tot morat. L’olor de llet es va barrejar amb pudor de llençol xop i la senyora Rosalia, després d’una estona de mirar com el nen mamava, es va posar a canviar els llençols del bressol i va dir que els vells els posaria a assecar al balcó perquè encara podrien servir. Es va adonar que jo mirava uns mitjons bruts i d’un cop de peu els va ficar a sota del llit. El nen s’escanyava i la filla va dir que havia de reposar. Li va arrencar el pit de la boca, se’l va desar, va treure a fora el que era ple i el nen va agafar-s’hi i es va tornar a escanyar. S’escanyava sense fer soroll, amb els ulls que li sortien del cap i amb tota la sang a la cara.
Va arribar el marit sense que l’esperessin i la senyora Rosalia el va treure perquè va dir que el nen es distrauria. Així que el va tenir fora va agafar l’ampolla de l’aigua de colònia i en va passar per tot el damunt de la seva filla. El gendre era ros i els cabells li començaven molt enllà del front. Un front que no se li acabava mai. Quan el van deixar entrar va dir que havia tingut una visió fent sumes. Una mena de fum. La senyora Rosalia de seguida li va dir que s’hauria de fer canviar els vidres de les ulleres. Ell va dir que no, que allò que havia vist anava amunt i avall sense parar com si ho estiressin des del sostre amb un filferro i que tot d’una havia tocat les rajoles i s’havia fos. La filla es va treure el nen del pit i l’empleat de banc va demanar permís per treure’s l’americana. La senyora Rosalia va dir, ara us deixarem sols, i mentre anàvem cap a l’escala va afegir que un marit quan arriba de la feina, vol explicar coses a la seva dona. Ells es miraven amb una mirada que ens esborrava. Amb ulls de persona morta. Tot nines i sense moviment.
Quan vam sortir els llums dels carrers ja estaven encesos. Tot anant cap a casa vaig pensar que jo no em voldria casar mai.
XII
Un dia vaig explicar a la Paulina que feia molt de temps havia vist un cavall amb la pell d’una anca oberta i amb la carn tota voltada de mosques encastades. I que me’n recordava perquè aquell cavall tenia els ulls tristos. Ella em va dir que mai no s’havia fixat en els ulls dels cavalls però en els de les persones sí, i que si les dones no es pintessin els ulls els tindrien ensopits. Va dir que ens els pintaríem i sortiríem a passejar amb els ulls ben pintats, per agradar.
Ho vam fer el dia que la senyora Magdalena va anar a casa del dentista perquè l’arrel d’una dent li creixia i se li anava ficant pel paladar. Vam anar al cobert amb un tap de suro i una capsa de mistos. La Paulina va tallar una llenqueta de suro, li va fer punta com si fos un llapis i jo vaig acostar un misto encès al tap i vaig cremar tot un cantell. Després vam passar el llapis pel negre, ens vam pintar els ulls i ens vam fer les celles més gruixudes. Quan vam sortir al carrer els ulls em feien nosa. Vam anar carrer avall i el cor em batia molt fort només de pensar en la cara que faria la primera persona que em veiés amb aquells ulls de senyora. Va ser un home que tenia una cama de debò i l’altra de fusta, i ens va passar pel costat sense mirar-nos. Després van venir dues senyores carregades amb cistells i una senyora molt vella acompanyada d’una senyora més jove, que tampoc no es va adonar de nosaltres. Però un noi, que devia ser estudiant perquè duia llibres a sota el braç, se’ns va plantar davant i va dir que ens havíem de rentar la cara. La Paulina li va donar una empenta tan forta que els llibres li van caure a terra. Vam pujar el carrer de Verdi corrent i cridant, agafades de les mans. A l’entrada del carrer de les Camèlies un nen jugava a fer una muntanya de fang: en vaig agafar un grapat i el vaig encastar a la paret de la senyora Rius.
De tot això me’n recordo molt bé i ho explico perquè va ser el dia que vaig tornar a veure l’Eusebi. Després de tants anys. M’estava menjant una poma que m’havia donat la Paulina i tot d’una vaig sentir un xiulet al peu del reixat. El jardí va fer un giravolt de branques i de fulles, i de molt lluny em va venir una onada de records: la roda, els coets, les agulles de pi i les bales de vidre llistades d’espès i de clar rodolant per una drecera amb pedres i pols. Havien passat dos anys de la guerra i l’Eusebi, al peu del reixat, alt i prim, amb la camisa descordada i amb els cabells mal tallats, amb un rínxol al front, ja era un home. Vaig girar el cap i em vaig acostar al reixat mig d’esma, i sense dir res vaig encastar el front als ferros. Em va tocar els clotets de les galtes. Al cap d’uns quants dies vam començar a sortir junts. Jo aleshores vivia ensopida, sense ganes de ficar-me al llit quan n’era fora i sense ganes de llevar-me quan era a dins. Recordo un camí de terra forta i una atzavara amb les flors com un fanal i el sol ponent al darrera. Una nit vam anar a la barraca, el seu germà havia mort a la guerra, i ja no vaig tornar mai més a casa. I era com si la casa i els senyors que m’havien recollit, amb les tasses de til·la i la torratxa i la butaca groga i la història de la imperdible i del paper, fossin una d’aquelles històries que s’expliquen a les criatures per fer-los por a les nits d’hivern o per fer-los alegria, segons com siguin. La Paulina ens va veure marxar.
XIII
La barraca només tenia dues parets de maó; les altres eren fetes amb llaunes, amb fustes velles i amb trossos de sac entaforats per les escletxes. L’Eusebi em va dir que quan havia tornat de la guerra havia estat molt malalt i que per això ho tenia tot abandonat i que li havia costat molt de fer marxar la gent que se li havia ficat a casa. La barraca no tenia finestra. El llit estava arraconat a una paret de llaunes perquè ens venia més bé per encabir la taula i les cadires i una calaixera amb calaixos que costaven molt d’obrir perquè la fusta, amb les humitats, es reinflava. I la paret, a l’alçada del llit, que era un catre, tenia dues llaunes molt mal ajuntades i tapàvem l’escletxa amb draps vells. A la banda d’aquella escletxa hi dormíem quan feia molta calor, però així que fresquejava canviàvem els mobles de lloc perquè estàvem més bé dormint contra la paret de totxo. Fins que ens vam cansar de viure canviant mobles d’una banda a l’altra i ho vam deixar sempre igual. Quan estava sola m’estirava al llit, treia els draps de l’escletxa i mirava la barraca del costat que tenia finestra i parets fortes. En aquella finestra, molt sovint, hi havia un noi que s’afaitava; penjava el mirall a la banda de fora i, segons com, quan tancava o obria la finestra, el mirall em feia la rateta. Un dia la hi vaig fer jo amb un tros de mi-rall que vaig trobar a les escombraries. Quan l’Eusebi el va veure va dir que aquell tros de mirall ens duria desgràcia. A la primavera, el noi de l’altra barraca va posar a l’ampit de la finestra un test amb una pensamentera tota florida. Aviat, quan ens trobàvem a la font o per fora, ens vam començar a dir bon dia. I de tant que m’agradava mirar-lo, sobretot quan estava al costat dels pensaments, una vegada que jo duia un gerro de vidre ple d’aigua vaig ensopegar badant i el gerro em va caure i es va esquerdar. Era un noi ros amb el pit enfonsat i la pell molt blanca. M’havien dit que era marbrista i durant molt de temps, quan el mirava per l’escletxa del capçal del llit, el veia fent àngels com aquells del cementiri. I làpides amb les lletres cargolades i amb les majúscules d’or. Però era guixaire i sempre duia pols blanca per sobre. Potser no estava trist, però semblava que ho estigués. Com tots els d’aquelles barraques fora de l’Eusebi i de mi, era xarnego; i això m’empipava una mica.
Alguns vespres ens venia a veure el vell de les gallines. Anava per totes les barraques a recollir fulles de verdura i peles de patata. El vell i l’Eusebi eren molt amics, passaven nits senceres jugant a cartes i de vegades sortien junts i mai no sabia on anaven. Quan jugaven a cartes jo mirava per l’escletxa i veia la finestra del meu guixaire plena de llum. Si no veia llum a la finestra no podia dormir pensant on devia ser el guixaire ros. I així com havia viscut dies i dies esperant que l’Eusebi s’aturés al reixat i xiulés, a la barraca vivia esperant veure el noi guixaire encara que només fos el moment que s’abocava a la finestra per llençar l’aigua de rentar els plats.
Els dies que plovia, si plovia fort, ens queia aigua per tot arreu. Les goteres que teníem a la casa on havia viscut es podien tapar; el senyor Jaume feia ciment clar en una gaveta i corria pel terrat tapa que tapa. Però les goteres de la barraca no tenien adob perquè la teulada era feta de coses estranyes, de fustes, de maons, els uns posats damunt dels altres, tot lligat amb canyes i amb guix. Una tarda que vaig anar a veure passar