No diguis res. Patrick Radden Keefe
curses de cavalls, a pescar) i provant de reprimir la sospita irritant que el seu moment havia passat.
El 1953 va ser destinat a Kènia, que aleshores encara era una colònia britànica, per ajudar a sufocar l’alçament d’un esquiu grup rebel anomenat Mau-Mau. Mentre feia les maletes, el temor més gran de Kitson era que, en arribar a Kènia, l’anomenada «emergència colonial» ja s’hagués acabat i es veiés obligat a tornar una altra vegada a casa sense haver pogut entrar en acció.
Però aquestes preocupacions eren infundades. Quan Kitson va arribar a Kènia, es va veure immers immediatament en el que ell anomenava «el joc». I com que era una persona metòdica, va apuntar el seu objectiu en un trosset de paper: «Vull proporcionar a les forces de seguretat la informació necessària per destruir els Mau-Mau». Tot seguit, va ficar el paper entre les pàgines de la Bíblia que guardava sempre sota el llit.
Kitson era un home baix i corpulent, amb els ulls penetrants i el mentó prominent. Quan es bellugava, anava dret com un pal, com si sempre estigués desfilant, i quan caminava gronxava les espatlles, cosa que el feia semblar més alt del que era. Sota la gorra militar, punxeguda i amb borla, a poc a poc havia començat a perdre els cabells, i a mesura que van anar passant els anys poques vegades va ser fotografiat sense la gorra. Tenia una veu lleugerament nasal i certa tendència a fer servir expressions de l’esport, com quan deia que una persona havia quedat «fora de joc», i a esquitxar les converses amb altres expressions esnobs. No suportava les converses intranscendents. Hi havia una història sobre Kitson que circulava entre els soldats (probablement apòcrifa, però tanmateix molt reveladora) d’un sopar de gala durant el qual l’esposa d’un dels col·legues de Kitson, en veure que hauria de seure al seu costat, li va anunciar que havia apostat amb una amiga que aconseguiria treure-li «com a mínim mitja dotzena de paraules».
—Doncs ja ha perdut —va dir Kitson, i no va tornar a dirigir-li la paraula en tot el vespre.
A Kènia va descobrir un entorn completament nou per a ell: la selva. Abans de sortir en missió nocturna, s’aplicava camuflatge negre a les mans i a la cara i, per completar la disfressa, es col·locava un vell barret africà damunt del cap. Creia que, «ennegrint-se» d’aquesta manera, a certa distància i amb poca llum, el confondrien amb un nadiu. Com un personatge sortit d’un llibre de Kipling, Kitson s’internava en la bardissa a la recerca dels misteriosos Mau-Mau. Solcant la densa vegetació, el sorprenia la capacitat de l’ésser humà per adaptar-se al medi més feréstec. En les seves memòries sobre l’època que va passar a Kènia, va escriure: «Tot és estrany durant els primers moments, però al cap d’una estona, és l’existència normal la que esdevé estranya».
Un dia, Kitson va creuar-se amb un grup de kenians que anaven abillats de cap a peus amb túniques blanques. Duien el rostre completament tapat, amb uns estrips molt prims a la roba per als ulls, el nas i la boca. Quan Kitson va preguntar qui eren aquells homes tan estranys, van informar-lo que es tractava de Mau-Mau que havien estat convençuts per trair els seus companys rebels i treballar per a l’exèrcit britànic. Amb la identitat protegida per les túniques, podien observar els grups de presoners i després informar els seus guardians britànics de qui era cadascú.
Per a Kitson, això va ser una epifania, un episodi decisiu que li va servir com a introducció al «contraespionatge», un concepte que de seguida va entendre que podia convertir en una arma molt efectiva. En la lluita contra la insurgència, va comprendre Kitson, la informació de qualitat era essencial, i una manera d’obtenir aquesta informació era ensibornar alguns membres de la insurgència perquè canviessin de bàndol. Va començar a dedicar bona part del seu temps a reflexionar sobre la millor manera de persuadir un rebel perquè traís els seus compatriotes. Era evident que la confiança havia de ser un ingredient clau, perquè qualsevol font potencial, pel simple fet d’ajudar l’enemic, estava posant la seva vida en mans d’aquest enemic. Però la confiança és un lligam que es pot cultivar. Quan Kitson volia posar a prova un nou recluta perquè treballés com a agent seu, se l’enduia a patrullar amb ell. Quan es trobaven al bell mig de la selva, Kitson li donava a l’home la seva pistola i ell es quedava únicament amb un matxet. Era un gest arriscat, però Kitson creia que confiar l’arma al seu agent secret era la millor manera de transmetre-li que «sense cap mena de dubte formava part de l’equip».
Finalment, els britànics van aconseguir sufocar la rebel·lió, però amb un cost de vides humanes aclaparador. Ningú sap exactament quants kenians van morir en els combats, però la xifra podria ser de centenars de milers. Un milió i mig de persones, aproximadament, van ser detingudes, moltes d’elles en camps de concentració. Durant els interrogatoris, els presumptes Mau-Mau van ser sotmesos a descàrregues elèctriques, cremades de cigarret i formes esgarrifoses de tortura sexual. Aquesta campanya tan brutal no va evitar la retirada dels britànics de Kènia, l’any 1963. No obstant això, a Londres, l’operació contra els Mau-Mau es va celebrar com una gran victòria. Kitson havia estat condecorat amb la Creu Militar al valor l’any 1955, pels seus «serveis nobles i distingits a Kènia». «Em preguntava si la meva bona fortuna no es devia, potser, al fet que pensava una mica més com un terrorista que alguns dels altres comandants», va reflexionar posteriorment. «Em preguntava fins a quin punt havia absorbit la mentalitat africana. Potser m’estava convertint en una persona cruel, despietada i traïdora, per citar algunes de les seves característiques menys atractives.»
Kitson havia trobat la seva vocació. És cert que potser ja no hi hauria guerres mundials en què lluitar, però a les colònies sempre hi havia insurreccions. El 1957 va viatjar a la península Malaia, on va combatre les guerrilles comunistes a les jungles de Johor i va rebre la segona Creu Militar. D’allà el van enviar al sultanat de Masqat i Oman, per enfrontar-se a una rebel·lió al desert. Més endavant va passar dues temporades a Xipre, on els xipriotes grecs i turcs s’havien embrancat en una guerra, i van posar-lo al comandament del seu propi batalló.
El 1969 va ser un any de tranquil·litat que Kitson va passar allunyat dels camps de batalla, amb una beca a la universitat d’Oxford. Envoltat de tota aquella arquitectura gòtica i dels magnífics patis interiors, es va embarcar en un nou projecte: un intent de sistematitzar les seves idees sobre la contrainsurgència. Va analitzar Mao i el Che Guevara i es va basar en la seva pròpia experiència de combat per escriure un treball de títol anodí: Operacions de baixa intensitat. En aquest llibre, Kitson presentava un argument que amb el temps esdevindria una pedra angular del pensament contrainsurgent: és important no limitar-se únicament a esclafar una revolta, cal guanyar-se també els cors i les ments de la població local. El llibre també se centrava, en gran mesura, en la recopilació d’informació. Hi havia un punt tan evident que gairebé no calia ni dir-ho: si vols derrotar una insurrecció, cal conèixer qui són els insurrectes. L’any 1970, quan va acabar el llibre, Kitson ja s’havia convertit probablement en el militar-intel·lectual més prominent de l’exèrcit britànic. En acabar-se la seva estada a Oxford, va ser ascendit a brigadier i el van destinar a l’escenari de la guerra més petita i recent que els britànics estaven lliurant: Irlanda del Nord.
Frank Kitson a Kènia.
El quarter general de l’exèrcit a Lisburn estava situat a dotze quilòmetres de Belfast i estava protegit per uns murs fortificats a prova de bombes i reforçats amb rengleres de sacs de sorra i filferro espinós. El nombre de tropes britàniques a Irlanda del Nord havia augmentat dràsticament en un període molt curt: l’estiu del 1969 hi havia dos mil set-cents militars; l’estiu del 1972 ja eren més de trenta mil. Sovint, els soldats eren tan joves i inexperts com els paramilitars a qui s’enfrontaven: nois llargaruts, granelluts i espantats que amb prou feines havien deixat enrere l’adolescència. Els van escampar per tot el país, en bases militars, barracons i ostatges provisionals. Hi havia dues companyies de soldats del Regiment Reial d’infanteria escocès allotjats en un hangar enorme per a avions. Una altra companyia vivia en una terminal d’autobusos i els soldats es veien obligats a dormir dins dels vehicles buits. Els soldats desplegats a Irlanda del Nord feien torns de quatre mesos. Després, els enviaven a casa i tornaven a entrar en la rotació.
Però el cert és que la missió podia