No diguis res. Patrick Radden Keefe
victòria? Els havien enviat a Irlanda del Nord per apaivagar l’agitació durant l’estiu del 1969, però d’ençà de la seva arribada, el vessament de sang no havia fet altra cosa que intensificar-se. Què havien d’aconseguir, abans de poder tornar tots cap a casa? L’exèrcit desplegat als Troubles no era el mateix exèrcit que havia combatut contra els nazis. Es tractava d’una organització que s’havia fet major d’edat lluitant en petites guerres de descolonització. Però, què era Irlanda del Nord? Formava part del Regne Unit? O era una d’aquelles colònies tan obstinades?
Quan Frank Kitson hi va arribar, el 1970, no ho va fer en condició de comandant de tot l’exèrcit. Però sí que estava a càrrec de la brigada 39 d’infanteria, que s’ocupava de la ciutat de Belfast, i la seva influència anava molt més enllà de la seva base. Com diria posteriorment un dels subordinats de Kitson, «Dins del seu àmbit de responsabilitat, ell era l’astre al voltant del qual giraven els planetes, i també era ell qui establia les pautes».
El desafiament més important que afrontava l’exèrcit quan Kitson va arribar a Irlanda del Nord era la manca d’un servei d’intel·ligència sòlid. Els homes i les dones que es feien paramilitars, fossin republicans o lleialistes, tenien el mateix aspecte que la resta de la població civil. Així doncs, com se’ls podia identificar? En dècades anteriors, els membres de l’IRA pràcticament no havien variat; els mateixos noms apareixien any rere any. Però els vells arxius policials necessitaven una actualització urgent, perquè ara la causa atreia nous reclutes cada setmana. Aquest inconvenient quedava agreujat per l’enfocament matusser de l’exèrcit britànic. «Quan jo vaig arribar, la tàctica consistia bàsicament a posar-se en fila, abocar tot el gas possible sobre l’objectiu en qüestió i deixar que la gent et llancés totxos fins que se’n cansessin», recordaria Kitson posteriorment. «Era una pèssima idea, perquè el gas causava molts danys en la comunitat local. Els feia hostils.»
A Operacions de baixa intensitat, Kitson havia apuntat que l’objectiu en situacions de contrainsurgència havia de ser «destruir completament el moviment subversiu». Però no és fàcil destruir un objectiu si no el pots veure. Kitson es va obsessionar amb la informació. El repte principal és sempre «aconseguir la informació adequada», li agradava dir.
A Kitson li interessava especialment la companyia D de la brigada de Belfast, la unitat de l’IRA dirigida per Brendan Hughes que estava provocant més destrosses que cap altra. Quan parlaven de la zona d’operacions de Hughes a Belfast Oest, els soldats britànics s’hi referien com «la reserva», un territori indi on els militars havien d’internar-se amb la màxima precaució, si és que gosaven fer-ho. Entre ells (i de vegades també en declaracions a la premsa) els soldats acusaven l’adversari de manca d’humanitat. «Són uns salvatges», acostumaven a dir. Invisibles i silenciosos, Hughes i els seus homes circulaven pels carrers integrats en la comunitat. A la caserna de Palace Barracks, als afores de la ciutat, on vivien molts dels soldats, se sentien perfectament les bombes que esclataven a Belfast a la nit i que feien tremolar els vidres de les finestres del recinte.
Tenint en compte que moltes de les explosions es produïen en zones cèntriques i comercials, seria fàcil pensar que l’exèrcit no hauria tingut gaires problemes per localitzar ciutadans espantats o desafectes que estiguessin disposats a proporcionar informació. Però els soldats es queixaven que, a Belfast Oest, hi havia un «mur de silenci» que protegia l’IRA. Els confidents eren coneguts com a touts, i durant segles havien estat vilipendiats per la cultura irlandesa com l’espècie més baixa del traïdor. Socialment, doncs, la cooperació amb els britànics estava profundament estigmatitzada.
Brendan Hughes no era l’única persona a qui li agradava citar aquella frase de Mao sobre els peixos i el mar. Kitson també la feia servir. Però ell hi afegia un gir de collita pròpia. Un peix es pot «atacar directament amb una canya o una xarxa», avisava. «Però si la canya i la xarxa no funcionen per si soles, potser caldrà fer alguna cosa per enverinar l’aigua.»
Una matinada del mes d’agost del 1971, a trenc d’alba, tres mil soldats britànics van atacar zones nacionalistes arreu d’Irlanda del Nord. Les tropes van tirar a terra moltes portes i van arrencar els veïns del llit per internar-los. Segons la Llei de poders especials, era legal retenir una persona indefinidament sense judici, i a Irlanda del Nord els internaments s’havien convertit en una pràctica habitual. Però mai a aquesta escala. Dels aproximadament tres-cents cinquanta sospitosos detinguts aquell dia, no hi havia ni un sol lleialista, malgrat que en aquella època abundaven els paramilitars lleialistes implicats en accions terroristes. Aquesta disparitat de tracte només va servir per refermar la impressió, en la ment de molts catòlics, que l’exèrcit no era res més que un altre instrument d’opressió sectària. En la planificació de la batuda, l’exèrcit havia fet servir els serveis d’intel·ligència de la RUC, una força policial principalment protestant que, com va reconèixer posteriorment un comandant britànic, estava integrada per persones que eren «en certa mesura, i en molts casos en gran mesura, parcials».
Però la llista de sospitosos que la RUC havia elaborat no era simplement esbiaixada en perjudici dels catòlics, sinó que també estava desfasada i incloïa moltes persones que no tenien cap tipus d’implicació en la lluita armada. Degut a la tradició irlandesa de batejar els fills amb el mateix nom que els pares, es van capturar homes d’edat avançada sota la presumpció equivocada que eren els seus fills, i alguns fills van ser detinguts perquè les autoritats pensaven que eren els seus pares. (Fins i tot, en algun cas en què havien trobat a casa tant el pare com el fill, i sense estar segurs de qui buscaven, l’exèrcit simplement se’ls havia endut tots dos.) Gairebé un terç dels sospitosos detinguts aquella matinada van ser posats en llibertat al cap de dos dies. L’exèrcit havia arrestat una gran quantitat de gent que no buscava i alhora havia fracassat en l’intent d’arrestar la majoria de gent que sí que estava buscant, tot agreujant de passada el ressentiment d’una població catòlica que ja estava prou ressentida. Un estudi oficial del Ministeri de Defensa britànic va reconèixer posteriorment que les detencions havien estat «un error greu». En paraules d’un oficial britànic que va prendre part en la batuda: «Va ser una bogeria».
Com a cervell i ideòleg de la contrainsurgència a Irlanda del Nord, Frank Kitson quedaria relacionat per sempre amb aquests internaments. Tanmateix, Kitson va insistir posteriorment que ell no havia aprovat la decisió, sinó que, al contrari, havia advertit als seus superiors que la mesura podia resultar contraproduent. La discrepància no tenia tant a veure amb aquesta pràctica en general, sinó més aviat amb l’especificitat de la seva aplicació en aquest cas. Kitson havia defensat l’ús de l’internament a Kènia i a altres llocs. Tot i reconèixer que no era «una mesura atractiva per a persones que s’havien criat en un país lliure», sostenia que l’internament podia abreujar un conflicte «esborrant del mapa persones que, en cas contrari, s’haurien implicat en la lluita». Sobre el fet de tancar la gent sense judici, semblava que havia comentat, impassible: «Sempre és millor que matar-los». Aquest punt de vista pot semblar cruel en retrospectiva, però era un sentiment molt estès que també reflectia la premsa britànica de l’època. El Telegraph apuntava que alguns dels catòlics que estaven tancats sense càrrecs «han reconegut que prefereixen estar internats que arriscar-se a rebre un tret a l’exterior».
La crítica principal de Kitson a aquestes detencions a Irlanda del Nord era que no s’havien produït per sorpresa. Brendan Hughes, que era també un bon coneixedor de la importància dels serveis d’intel·ligència, no va ser detingut en la batuda perquè s’havia assabentat per avançat de la imminència del cop. A finals de juliol, l’exèrcit havia fet una mena d’assaig, amb escorcolls i detencions, i Hughes va interpretar que es tractava d’una operació per reunir informació. L’exèrcit havia dissenyat aquesta fase preliminar per tal de confirmar que les adreces de la llista que posseïen estaven actualitzades. A uns vint quilòmetres de Belfast s’estava construint una altra pista sobre les intencions de l’exèrcit: en el recinte d’una antiga base de les forces aèries, s’estava edificant un nou camp de presoners de gran capacitat, una instal·lació enorme amb espai per a un gran nombre de detinguts. Si estaves atent, la pregunta no era si hi hauria detencions en massa o no, sinó més aviat quan es produirien. Brendan Hughes, que s’havia adonat de tot plegat abans de la batuda,