La vida secreta dels arbres. Peter Wohlleben
O potser l’amor físic no significa res més que alliberar substàncies químiques que activen secrecions corporals? Sigui com sigui, les vivències dels arbres durant la reproducció es mantindran durant molt temps en el terreny de les especulacions.
Algunes espècies eviten l’endogàmia de manera molt conseqüent: cada individu té un únic gènere. Per exemple, hi ha salzes masculins i salzes femenins, que mai es podran reproduir sols, sinó que ho han de fer amb altres arbres. Amb tot, cal dir que els salzes no són ben bé arbres de bosc. Pertanyen a una espècie pionera, és a dir, creixen en indrets on encara no hi ha bosc. Com que en aquestes superfícies hi ha milers d’arbustos i herbes que atrauen les abelles amb les seves flors, els salzes també aposten per la pol·linització a través d’insectes. Ara bé, amb això sorgeix un problema, ja que les abelles han de volar primer cap als arbres masculins, n’han d’agafar el pol·len i l’han de transportar fins als salzes femenins. Si ho fessin al revés, no hi hauria fecundació. Com s’ho maneguen si els dos gèneres han de florir alhora? Els científics han descobert que tots els salzes segreguen una substància que atrau les abelles. Quan els insectes s’hi acosten, es poden orientar visualment. Per això els salzes masculins s’escarrassen a produir aments, unes inflorescències unisexuals amb aspecte d’espiga que, en aquest cas, són d’un groc llampant. Amb això criden l’atenció de les abelles, que hi van a fer el seu primer àpat de nèctar. Després se n’aparten i es dirigeixen a les discretes flors verdoses dels arbres femenins.7
Evidentment, en els tres exemples comentats hi pot haver casos d’endogàmia tal com la coneixem en el cas dels mamífers, és a dir, dintre d’una població emparentada. Però aquí entren el joc tant el vent com les abelles, que recorren grans distàncies i procuren que almenys una part dels arbres rebi el pol·len de parents molt llunyans, de manera que el patrimoni gènic sempre es renova. Només poden perdre la seva diversitat les poblacions aïllades d’espècies rares amb pocs exemplars, i aleshores es tornen vulnerables i finalment s’extingeixen al cap d’uns segles.
7. «Neue Studie zu Honigbienen und Weidenkätzen», Universitat de Bayreuth, comunicat de premsa núm. 098/2014, de 23-05-2014.
LA LOTERIA DELS ARBRES
Els arbres mantenen un equilibri intern. Reparteixen les seves forces amb cura, ja que han d’economitzar per satisfer totes les seves necessitats. Una part de l’energia la destinen al creixement. Cal allargar les branques i el diàmetre del tronc ha d’augmentar per suportar l’increment de pes. També n’han de reservar per ser capaços de reaccionar ràpidament si els ataquen insectes o fongs, i activar substàncies defensives a les fulles i l’escorça. Finalment, encara falta la reproducció. En les espècies de floració anual, aquest esforç físic es du a terme ponderant curosament l’equilibri de forces. No obstant això, les espècies que, com els faigs o els roures, només floreixen en intervals d’entre tres i cinc anys, es desestabilitzen. D’una banda, ja havien destinat bona part de l’energia a altres activitats. A més, produeixen tants fruits que han de deixar de banda tota la resta. La cosa comença pel poc espai que hi ha a les branques. Les flors no hi caben i les fulles els han de cedir el seu lloc. Després, quan les flors es panseixen i cauen, els arbres semblen estranyament plomats. Per això no ens ha d’estranyar que aquests anys els informes sobre l’estat dels boscos de les espècies afectades certifiquin la presència de capçades molt esclarissades. Com que tots els arbres floreixen alhora, el bosc sembla malalt a primer cop d’ull.
En realitat, no ho està, però és vulnerable, ja que l’abundant floració es du a terme mobilitzant les últimes reserves. Per acabar-ho d’adobar, la disminució del fullatge té com a conseqüència una producció de sucre menor que els anys normals. A més, s’acumula majoritàriament a les llavors, on es transforma en oli i greix, de manera que gairebé no en queda per a l’arbre ni per a les provisions que necessita de cara a l’hivern. I no ens oblidem que les reserves d’energia haurien de servir per defensar-se de les malalties. És el moment que esperen molts insectes, com ara els Rhynchaenus fagi, uns curculiònids de tan sols dos mil·límetres que aprofiten per pondre milions d’ous en el fullatge tendre i indefens. Les minúscules larves obren galeries a l’interior de les fulles i hi deixen taques marrons. Quan es transformen en coleòpters adults, les roseguen i hi fan tants forats que sembla que un caçador les hagi disparat amb una escopeta de perdigons. Hi ha anys que els faigs acaben tan infestats que des de lluny semblen marrons en lloc de verds. Normalment, els arbres es defensarien i els amargarien literalment l’àpat als insectes. Però la floració els deixa sense alè i han de suportar l’atac en silenci. Els exemplars sans se’n surten, sobretot perquè després venen uns anys de repòs i poden recuperar-se. Però, en el cas d’un faig malaltís, una infestació d’insectes pot significar el final. Malgrat tot, encara que l’arbre sabés quin serà el seu final, res no li impediria florir. Sabem que en ple procés de desforestació els exemplars xacrosos floreixen sovint. Probablement tenen pressa per reproduir-se abans que la seva herència genètica desaparegui per sempre amb la seva mort. Un efecte similar el provoquen els estius molt calorosos i secs, que empenyen alguns arbres cap a les portes de la mort i amb això fan que floreixin l’any següent. Amb això es fa evident que l’abundor d’aglans i de fages no indica que l’hivern serà dur, ja que les flors surten l’estiu anterior. Així doncs, una gran quantitat de fruits només permet interpretar el clima de l’any anterior.
La debilitat de les defenses es reflecteix novament a la tardor, i ho fa a les llavors. Els curculiònids també perforen els fruits. Tot i així, es poden formar fages, però són buides, és a dir, estèrils i, per tant, no tenen cap valor.
Quan les llavors cauen de l’arbre, cada espècie té la seva estratègia per determinar quan germinen. Si cauen en un sòl humit i tou, haurien de brotar de seguida que el sol comenci a escalfar a la primavera. Al cap i a la fi, els embrions corren un greu perill cada dia que estan desprotegits a terra, on se’ls poden menjar els porcs senglars i els cabirols. Les espècies que donen fruits grossos, com els faigs i els roures, actuen realment d’aquesta manera. Les fages i els aglans germinen com més aviat millor per ser menys atractius per als herbívors. Però no hi ha res més planejat i les llavors no tenen una estratègia a llarg termini contra els fongs i els bacteris. Així doncs, les que s’adormen fins passat l’estiu, fan tard per germinar i es podreixen a terra. No obstant això, moltes espècies els donen l’oportunitat d’esperar un any o més abans d’anar per feina. Això augmenta el risc que se les mengin, però també té avantatges. Si la primavera és seca, les plàntules podrien morir-se de set, i tota l’energia invertida en la reproducció hauria estat inútil. També pot passar que un cabirol recorri el seu territori i vagi a espetegar precisament al lloc on ha caigut la llavor. Aleshores, les fulles tendres i saboroses van directes al seu estómac quan només tenen uns dies. Però, si una part de les llavors no germina fins al cap d’un any o més, les probabilitats de sobreviure es reparteixen i sempre poden créixer alguns arbrets. Així és com actuen els servers: les seves llavors poden esperar fins a cinc anys per germinar en condicions favorables. És l’estratègia adequada per a una espècie pionera típica. Mentre que les fages i els aglans sempre cauen sota l’arbre mare i les plàntules creixen en un clima boscós agradable i previsible, les petites serves poden anar a parar a qualsevol lloc. Al cap i a la fi, el lloc on l’ocell eliminarà juntament amb els excrements les llavors del fruit àcid que ha consumit dependrà de l’atzar. Ho pot fer en un espai obert, on els anys amb temperatures molt elevades i escassesa d’aigua tenen conseqüències més dures que no pas l’ombra fresca i humida dels boscos vells. En aquest cas és millor que almenys una part de les llavors que han viatjat clandestinament dins l’ocell no es despertin fins passats uns anys.
I què ocorre un cop han germinat? Quines probabilitats tenen les plàntules de fer-se grans i reproduir-se? Els càlculs són força senzills. Estadísticament, cada arbre tindrà un successor que un dia li prendrà el lloc. Mentrestant, les llavors poden germinar i els plançons poden vegetar uns anys o fins i tot dècades a l’ombra de la mare, però arriba un