La vida secreta dels arbres. Peter Wohlleben

      NORMES D’ETIQUETA

Al bosc hi ha unes normes d’etiqueta no escrites que prescriuen com han de lluir els arbres d’un bosc primari, i també què han de fer i què no poden fer. Un arbre de fronda adult i disciplinat ha de tenir un tronc recte i amb fibres uniformes a la fusta de l’interior. Les arrels s’estenen de forma simètrica cap a totes bandes i s’enfonsen molt sota terra. Les branques laterals primes de quan era jove fa temps que són mortes i s’han cobert amb escorça tendra i fusta nova, de manera que el tronc sembla una columna llarga i llisa. Dalt de tot presenta una capçada uniforme, formada per branques fermes que assenyalen amunt com fossin braços oberts alçats cap al cel. Aquesta mena d’arbre ideal pot arribar a fer-se molt vell. Les mateixes normes s’apliquen a les coníferes, tot i que les branques de la capçada poden ser perpendiculars al tronc o torçar-se lleugerament avall. Però, a què treu cap tot això? Tant valor donen a l’estètica? Malauradament, no ho sé, però hi ha un bon motiu per buscar aquest aspecte ideal: l’estabilitat. Les grans capçades dels arbres adults estan sotmeses a vents forts, a xàfecs intensos i al pes feixuc de la neu. Aquestes forces s’han d’esmorteir i s’han de dirigir a través del tronc cap a les arrels, que en suporten la major part i eviten que l’arbre caigui. Per això s’aferren a la terra i als rocs. La violència d’un vendaval pot empènyer la base del tronc amb una força equivalent a 200 tones.⁹ Si a l’arbre hi ha un punt dèbil, el tronc s’esquerda i, en el pitjor dels casos, es trenca i també cau tota la capçada. Els arbres uniformes esmorteeixen la força de l’impacte de manera uniforme, ja que la dirigeixen i distribueixen per tot el cos.

      Entretant, els que no compleixen les normes d’etiqueta tenen problemes. Per exemple, si tenen un tronc corbat, patiran molèsties fins i tot en estat de repòs, ja que l’enorme pes de la capçada no es reparteix per tot el diàmetre del tronc i acaba pressionant la fusta d’un costat. Aleshores, l’arbre ha de reforçar aquest punt per no doblegar-se. Això s’observa sobretot en la formació d’uns anells de creixement anual foscos (s’hi ha acumulat menys aire i més substàncies). Encara és pitjor en el cas dels arbres bifurcats. Es tracta d’exemplars amb un tronc que es bifurca en un punt determinat i, a partir d’aquí, creix dividit en dos, cadascun amb la seva pròpia capçada. Quan bufa un vent intens, les dues parts es belluguen d’un costat a l’altre de manera diferent i castiguen amb força el punt on comença la bifurcació. Si la zona d’encreuament té forma de diapasó o d’U, normalment no passa res. Però si té forma de V, l’inici de la bifurcació presenta un angle molt agut i es pot produir una esquerda en el punt on el tronc es divideix en dos. Això és molt dolorós i l’arbre forma unes protuberàncies gruixudes de fusta per evitar que l’esquerda s’obri encara més. En la majoria dels casos, aquesta tàctica no serveix de res i de la fissura raja contínuament un líquid que els bacteris han tornat negrós. Per acabar-ho d’adobar, l’aigua s’hi acumula, penetra dins l’esquerda i afavoreix la putrefacció. Per això molts arbres bifurcats s’acaben trencant i només en queda la meitat més estable. Aquest mig arbre pot viure encara unes quantes dècades, però no gaire més. L’enorme ferida oberta no cicatritza mai i els fongs el devoren lentament per dins.

      També fa l’efecte que alguns arbres hagin triat la forma d’un plàtan per dissenyar el seu tronc. Creixen molt corbats a la part inferior i només després s’orienten cap amunt. Passen de les normes d’etiqueta del bosc, i no són els únics: sovint hi ha zones senceres de bosc que es comporten de la mateixa manera. Que potser s’hi han abolit les lleis de la natura?

      Al contrari, la natura del voltant és la que els obliga a adoptar aquestes formes de creixement. Això ocorre, per exemple, a les zones d’alta muntanya, poc abans del límit altitudinal del bosc, on a l’hivern s’hi acumula més d’un metre de neu i sovint hi ha esllavissades. No cal que siguin allaus, ja que, encara que no ho puguem percebre amb els ulls, la neu també llisca lentament cap a les valls quan està en repòs. I torça els arbres, almenys els joves. En el cas dels més petits, això no és una tragèdia, perquè es redrecen quan es fon la neu sense haver patit lesions. Però els adolescents que ja tenen uns metres d’alçada enregistren desperfectes al tronc, que es torça o, en el pitjor dels casos, s’esqueixa. A partir d’aquí, els arbres intenten tornar a pujar ben rectes. I com que només poden créixer amunt per la punta, l’extrem inferior queda tort per sempre. L’hivern següent, els arbres es vinclen novament una mica i després tornen a créixer rectes.

      Si el joc dura molts anys, de mica en mica es formarà un arbre amb forma de sabre. Però, amb el temps, el tronc s’eixamplarà i acabarà sent tan estable que la neu ja no li farà cap mal. El sabre inferior mantindrà la seva forma, però la part superior del tronc, ara impertorbable, es mostrarà recte com el dels arbres normals.

      També pot passar una cosa similar als vessants de les muntanyes, encara que no hi nevi. En aquest cas, és la terra la que llisca cap a les valls amb una lentitud extrema i al llarg de molts anys. El terrenys cedeix pocs centímetres, però els arbres es desplacen lentament amb la terra i s’inclinen alhora que continuen creixent amunt.

      A Alaska i a Sibèria, on el permagel es comença a desglaçar a conseqüència del canvi climàtic, s’han observat casos extrems. El sòl es torna fangós i els arbres perden l’equilibri i s’inclinen. I com que cada exemplar ho fa cap a un costat diferent, el bosc sembla un grup de borratxos que caminen de tort per la contrada. És per això que els científics els anomenen drunken trees.

      En els límits del bosc, les normes no són tan estrictes pel que fa al creixement vertical dels troncs. La llum prové del costat on no hi ha més arbres, que pot ser un prat o un llac. Els exemplars més petits poden evitar l’ombra dels arbres grossos si creixen cap a l’espai obert. Els arbres de fronda poden inclinar molt el tronc, i doblegar-lo fins que queda gairebé horitzontal, i d’aquesta manera desplacen la capçada fins i tot deu metres. Evidentment, aleshores l’arbre corre el risc de trencar-se si, per exemple, cau molta neu i la llei de la palanca exigeix el seu tribut. Però una vida curta amb llum suficient per reproduir-se és molt més que res. La majoria dels arbres de fronda aprofiten aquesta oportunitat, però les coníferes són molt tossudes. S’ha de créixer recte, i punt! Sempre lluiten contra la força de la gravetat, ben rectes i amunt, per formar un tronc perfecte i estable. En els límits del bosc, només permeten que les branques laterals del costat d’on ve la llum siguin més gruixudes i llargues. Sempre ha estat així. Les úniques coníferes indisciplinades són els pins, que desplacen àvidament tota la capçada. No és estrany que siguin els que presenten la taxa més elevada d’exemplars caiguts a causa de la neu.

9. Lebenskünstler Baum, guió del programa Quarks&Co, del canal WDR, p. 13, maig de 2004, Colònia.