Paraules d'Arcadi. Arcadi Oliveres
vinculat a la vida de les persones. Un element connatural, sí, però a la vegada molt fràgil, com ja he dit, potser per la mateixa naturalesa egoista i individualista de la persona. I la democràcia es construeix exercint-la.
Des del punt de vista polític, la fragilitat és fàcil de trobar, i només hem de revisar la història, passada i present. En ocasions, la democràcia es desfà i es trenca per una estafa i una burla i jo recordo molt clarament un d’aquests trencaments, com va ser l’entrada de l’Estat espanyol a l’OTAN. El poble va dir una cosa i fins i tot algunes personalitats polítiques, com el mateix expresident Felipe González, deien que era el poble qui decidia i en canvi van manipular un referèndum. El poble va dir no, i l’Estat espanyol va acabar entrant a l’OTAN.
La democràcia ha anat tenint diverses temperatures. Jo diria que, des de la Revolució Francesa, la democràcia ha tingut l’oportunitat d’anar millorant, amb la conquesta de diversos drets. No ho hem d’oblidar: des del dret a vot de les dones fins a intents de fer que la presa de decisions sigui cada cop més local i descentralitzada. Fins i tot diria que en el món empresarial es va produir un increment de democràcia a partir de la Segona Guerra Mundial, per exemple, quan les empreses alemanyes van inventar una cosa que en van dir sistemes de cogestió, que no volia dir altra cosa que en els consells d’administració de les empreses hi havia dos o tres representants dels treballadors. I potser precisament és la fi de la Segona Guerra Mundial la que marca un punt d’inflexió, cap a una millora democràtica, encara que feble. La gent veia que el sistema s’havia de perfeccionar, perquè tothom estava obcecat en el que s’anomenava l’amenaça comunista i pensaven que potser deixant participar la gent s’hi podia fer front més fàcilment, però en realitat era una democràcia falsa perquè mentre a Alemanya es deixava més participació als treballadors, Anglaterra estava tenint una furibunda actuació colonial en els seus territoris dominats. Podríem marcar també els anys seixanta del segle XX, quan es va anar consolidant a molts territoris del món industrialitzat allò que anomenaríem l’estat del benestar i es comença a entendre i a estendre més àmpliament la idea dels drets socials per garantir un mínim d’oportunitats per a tothom. Després, però, i això va anar molt lligat a la caiguda del bloc dels països de l’Est, aquesta democràcia es va anar debilitant novament fins a tenir aquest «simulacre» que tenim ara. I ja no és només una qüestió de dictadura en obert, sinó més aviat i massa sovint una qüestió d’aquests poders fàctics (econòmic, militar, judicial, financer, religiós, mediàtic...), que ens fan creure en una democràcia que no és real perquè són ells els que al final acaben prenent les decisions. Per tant, ara per ara diria: la democràcia està sota mínims... amb excepcions, és clar, però sempre la trobarem en millor salut dins de col·lectius o àmbits més reduïts, més locals, més fora de l’abast d’aquests poders. Evidentment que els governs d’ideologia d’esquerres poden permetre més obertura i possiblement llimar més i millor algunes àrees de la vida de manera més plural, però ja hem vist que quan en la majoria de països es tira cap a aquesta esquerra, immediatament després ve una onada de dretes per tornar a situar alguns elements a lloc, que no deixa de ser el lloc que volen aquests poders.
Protesta, desobeeix i perd la por
I així i tot, jo sempre apunto un bri d’esperança. No hem de deixar de lluitar per aquesta democràcia. Potser hem de fer com deia el filòsof anglès E. P. Thompson, que tenia un llibre titulat Protesta i sobreviu. I per tant jo diria que el que cal és evidenciar el que passa, protestar i... sobretot desobeir. Ja que amb la desobediència s’aconsegueixen victòries. Ho hem vist en diversos sectors, per exemple en la lluita per l’habitatge o, anant més enrere, la desobediència que van fer molts objectors de consciència que van aconseguir que el servei militar se suspengués. De totes maneres, els nivells repressius per a la protesta també són forts. I per això jo diria: «protesta, desobeeix i perd la por». La por al cos ens la posaran sempre, i és l’amenaça que plana sobre els nostres drets socials o laborals, i sobre la llibertat de pensar diferent. Per això cal convertir la desobediència en un dret moral. Estem moralment obligats a desobeir.
I els que creiem en la desobediència l’hem de dur a la pràctica. Jo ho faig per exemple amb una cosa que vaig començar l’any 1984 i que encara segueixo fent que es diu objecció fiscal, que és negar-se a pagar aquella part dels impostos que van a parar als pressupostos de Defensa, per les conseqüències que té i perquè soc una persona antimilitarista i pacifista i fa vergonya que es destinin tants diners, que són nostres, a qüestions com l’armament i les guerres. Desobeir és també intentar trencar la inèrcia dels espais on els poders fàctics no tenen recorregut o, dit d’altra manera, en aquells on precisament podem no contribuir en aquests poders fàctics: des de participar en una cooperativa de consum autogestionada fins a contribuir en una empresa d’energia verda... I buscar alternatives quan no n’hi ha. L’any 1999, per exemple, diverses ONG vam plantejar unes jornades sobre banca ètica, encara que sigui un dels meus oxímorons preferits, per anar caminant cap a aquesta alternativa enfront de la banca tradicional especulativa. Intentar, doncs, lluitar contra aquest poder fàctic que és el poder financer per aconseguir una democràcia real en un dels àmbits més difícils: el capital. No vam aconseguir crear una banca ètica catalana però sí que hi ha algunes opcions més ètiques, o fins i tot cooperatives, de finançament, com COOP57.
En estructures més petites tot es pot fer millor. I és que, com tothom sap, el poder, en gran mesura, corromp, i el poder absolut, corromp absolutament. Les grans estructures han d’existir, segurament, però caldria que aprenguessin a treballar de manera més descentralitzada, fent que el poder decisori quedés més repartit. No ens creiem que el poder sigui democràtic. «Democràcia real ja» va ser un eslògan força vinculat al moviment del 15-M, sorgit l’any 2011. Hi havia diferents elements de la vida diària que a la gent no li agradaven, massa precarietat arreu que no concordava amb el discurs dominant d’una suposada recuperació. Potser per alguns sí que era època de bonança, però per a la majoria de la població no. I és que quan no hi ha una dictadura oberta... contra qui lluitem? Quin és el rostre d’una democràcia més aparent que real? Quina cara té?
Quan el mercat i les grans corporacions decideixen
La veritat és que quan veus i saps que la majoria de les decisions que marquen la nostra vida estan preses per organismes sobre els quals no tenim control, la cosa empitjora. El mercat, gens democràtic, és qui acostuma a decidir quins preus tenim i com hem de viure. Els polítics fan cas dels grans lobbies i els grans lobbies tenen sovint un rostre ocult: són fòrums com el que es fa a Davos, que reuneix anualment empresaris, mandataris (només d’alguns països), intel·lectuals (també seleccionats) o periodistes que en teoria discuteixen de cap on va el món i tracen algunes directrius. El gran problema és que les trobades estan finançades per grans multinacionals. I evidentment les seves decisions no deixen d’afavorir a qui han d’afavorir. I en qualsevol cas, no deixa de ser un club selecte de persones riques que parlen sobre l’esdevenir del món... i els seus interessos. Molt pitjor és el Club Bilderberg, encara més selecte, que també es reuneix anualment, i també de manera més o menys secreta remena les cireres. Per no parlar ja del grup de països G-20, que en realitat sempre dic que s’hauria de dir G-194: com pot ser que en el principal espai de deliberació política i econòmica només hi hagi representació de 20 països? Això sí, els més rics. Per no parlar de com es prenen algunes decisions als grans organismes internacionals. Està clar que les grans estructures només estan destinades a defensar els grans interessos. I els més febles sempre perden, encara que en diguin sistemes democràtics, teòricament.
Per altra banda, se’ns diu que l’avenç tecnològic ha arribat per solucionar una part de les mancances democràtiques: que si tenim nous aparells per votar digitalment, que si tenim noves eines per emetre missatges i discursos..., però ens hem preguntat qui hi ha darrere aquestes grans estructures? Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft, l’anomenat GAFAM, que controla totes les nostres dades i tot el que diem. Que pot arribar a controlar tot el que busquem a les xarxes, els nostres interessos, les nostres preferències..., grans corporacions controlades des de multinacionals que tenen totes les nostres dades i per tant tot el control sobre nosaltres.