Paraules d'Arcadi. Arcadi Oliveres
ens poden controlar. Jo diria que avui en dia bona part del poder gens democràtic i manipulador està en mans del GAFAM... i dels principals poders financers!
I això sense dictadures manifestes, que sí que continuen existint a molts països. L’Estat espanyol, sortosament, ja no viu sota els dictats del general Franco, però la nostra dictadura ha estat la monarquia. La monarquia s’ha convertit en el gran distorsionador de la vida política ciutadana. De fet, una monarquia és antitètica d’una democràcia. Una monarquia és un fenomen històric pervers. I en el cas espanyol la democràcia ha quedat distorsionada per molts elements d’aquesta monarquia, protagonista de diversos cops d’estat encoberts: des de la destitució d’Adolfo Suárez, que va obrir el camí cap al 23-F de 1981, fins a la cessió del territori del Sàhara a Hassan II, passant per un reguitzell de delictes que estan tipificats, però no jutjats.
La mala salut democràtica de l’Estat espanyol
L’Estat espanyol, crec, i si em miro el moment actual, no viu una bona salut democràtica. Hi ha repressions en nom d’un suposat Estat que actua sota la llei, una llei que no és justa. En aquests darrers anys del procés català hem vist amb virulència com el poder judicial s’ha desfermat i ha actuat de manera antidemocràtica i violenta sobre un poble aplicant sancions que semblen fruit d’un altre temps, quan haurien de ser en sentit invers. Si l’acció desobedient però pacífica d’un poble, com és l’acció «democràtica» de votar, té aquesta resposta virulenta, s’evidencien uns interessos que van més enllà. Com pot ser que algú que és ministre de l’Interior l’octubre de 2017, amb la repressió que hi va haver Catalunya, no estigui a la presó per la seva actuació? O com a mínim que no hagi dimitit? Amb la repressió de l’1 d’octubre i l’aplicació del 155 hem recorregut enrere el túnel del temps. Hem viscut el miratge potser equivocat de creure que la democràcia estava instaurada, cosa que ens hem adonat que no era certa. I la repressió està més instal·lada en el dia a dia del que creiem. En el meu temps els estudiants que ens reuníem per aconseguir drets i millores érem expedientats; ara una persona que fa un acte de protesta expressant el seu pensament, cantant una cançó..., pot acabar detingut... Som, doncs, en aquell moment del passat, encara.
I és que tenim un poder judicial molt poc democràtic... La pregunta seria: ens hem d’atenir a la llei? Legitimitat i legalitat a vegades no tenen res a veure. Caldrien lleis legítimes. Durant l’entrega del premi Comín l’any 2019, un dels guanyadors, el professor de Dret Constitucional Javier Pérez Royo, va dir coses clarividents, com per exemple que el problema de la vulneració de la democràcia a l’Estat espanyol partia d’un moment determinat: quan un poble com el català reforma el seu estatut, té una aprovació més que majoritària al Parlament de Catalunya, aquesta reforma és aprovada pel Parlament espanyol... i surten després uns personatges del Tribunal Constitucional (la majoria amb els càrrecs ja caducats), que ja podem pensar a quina ideologia pertanyen, que es dediquen a esmenar no sé quants articles d’una reforma que havia estat aprovada pel poble. Això és una burla de la democràcia, i marca el tret de sortida, a partir del 2010, amb l’augment de les protestes dels Onzes de setembre a Catalunya. Aquells que a través del dret es burlen de la democràcia no tenen nom. Cal fer desaparèixer la judicialització de la vida democràtica.
I és que no hi ha democràcia sense independència dels poders fàctics. Imposen per continuar mantenint el seu regne i de manera coordinada: hi ha un cert poder judicial, que està unit a un cert poder econòmic, que està unit a un cert poder polític, que està unit a un cert poder mediàtic... i que a més disposa d’un altre cordó, el policial i el militar, que serveix per protegir-los. Són un fil continu que s’imposa sobre un altre fil per la part baixa, el poble, que intenta constantment trobar les escletxes per sobreviure.
Com a persona esperançada, voldria creure que tot pot canviar i avançar. Un territori com Catalunya, que amb actituds populars i no-violentes proposa un referèndum, és una esperança. M’atreviria a dir que podem arribar a ser referents dins el mapamundi, juntament potser amb altres llocs com el Kurdistan, de ser capaços de fer accions no-violentes per canviar l’entorn o si més no sacsejar-lo. Però en general la salut democràtica del món ha de millorar i molt, perquè és fruit d’unes relacions socials anòmales, de rics sobre pobres, de blancs sobre negres, dels homes davant les dones, dels patrons enfront dels treballadors..., un món injust que per mi té una paraula clau: es diu capitalisme, el sistema que porta a la desigualtat més absoluta, un sistema criminal i assassí. I és que allà on la democràcia és quasi inexistent és en el món econòmic.
Capitalisme
Un sistema injust i assassí que hem d’erradicar
Començaré pel que no em cansaré de dir mai, però que no veuré: cal abolir el capitalisme, perquè crec que és un sistema pervers que mata vides. I tot el planeta. El capitalisme per mi, i manllevaré unes paraules del company economista José Luis Sampedro, s’ha convertit en un sistema salvatge que evidencia la decadència moral i social d’Occident. La propietat privada i el suposat lliure mercat només han fet que convertir el món en un sistema global de guanys i pèrdues cada cop més accentuat... i menys lliure.
Un sistema que va néixer i créixer i que, sí, no ho hem d’oblidar, va tenir un moment més dolç, que jo no definiria com a bo, però que com a mínim no era tan desfermat, que es pot situar entre els anys quaranta i setanta del segle passat, amb la instauració de l’estat del benestar, que no resolia però almenys apaivagava algunes desigualtats i afrontava alguns dels excessos que s’havien fet als països de l’anomenat Tercer Món. Es va convertir en un capitalisme de rostre (una mica més) humà, com alguns van voler definir. Però això es va començar a trencar a finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta quan es va implantar el capitalisme neoliberal seguint les teories del que es va anomenar l’escola de Chicago liderada per Milton Freedman. I que va tenir alumnes avantatjats com Ronald Reagan als Estats Units i Margaret Thatcher al Regne Unit. Amb la caiguda del bloc soviètic, el desbocament ja va ser tan total i exagerat que va començar a generar beneficis cada vegada més grans per a uns pocs i misèria cada cop més accentuada per a tots els altres. La desigualtat i la destrucció del planeta van quedar definitivament instaurades.
Per això no ens ha d’estranyar que a partir del 2000 comencés a funcionar allò que en vam dir el Fòrum Social Mundial, amb aquell eslògan clar i concís: «un altre món és possible». Quan l’any 1999 vaig poder anar a Seattle, a la gran conferència mundial contra l’Organització Mundial del Comerç, que alguns van definir com a naixement del moviment antiglobalització, vaig poder començar a viure algunes de les escletxes i propostes d’alternatives a aquest sistema. Sorgien les primeres veus de protesta, que tindrien ramificacions més tard, com la del moviment dels Indignats i del 15-M. Unes bases que posaven una mica de llum contra el sistema a partir de la creació progressiva de sistemes alternatius, sistemes que en el vessant econòmic conformarien el món de l’economia social i solidària, que anteposa la persona al capital, i també l’anomenada economia per la vida, amb valors com ara la democràcia, l’arrelament al territori, la sostenibilitat o l’horitzontalitat. I és que per anar destronant aquest capitalisme cal anar creant quelcom alternatiu. Només dir que «no» no ens serveix, sinó que cal anar bastint un sistema d’economia que permeti la participació de la gent, que situï les persones al centre, que no només estigui pels beneficis desmesurats, que protegeixi el planeta, que faci del treball una activitat digna, que no permeti el lucre financer, que generi relacions dignes, que permeti el treball per a tothom, que lluiti per l’equitat i els drets de les dones, que faci economia de proximitat...
Les accions del nostre consum poden canviar el món
No cal canviar la muntanya de cop. Tampoc podem. Cal anar canviant l’actitud dia a dia. Jo sempre he dit que la nostra actitud com a consumidors pot produir canvis, com diu Brenda Chávez al llibre Tu consumo puede cambiar el mundo: si els poderosos mantenen el seu poder en aquest món capitalista és perquè nosaltres cada dia comprem on comprem, obrim comptes corrents