Lucy. Jamaica Kincaid
amb menjar que no era del dia i que havia passat per una nevera— em semblava una idea tan fantàstica que m’imaginava que m’hi acostumaria de seguida i m’agradaria molt, si bé al principi eren coses tan noves que em feien somriure amb les comissures dels llavis un pèl inclinades cap avall. Aquella nit vaig dormir com un soc, però no perquè fos feliç o perquè em sentís còmoda: més aviat al contrari; era perquè no tenia ganes d’assimilar res més.
Aquell matí, el matí del meu primer dia, el matí després de la meva primera nit, va ser un matí assolellat. No era el sol groc i brillant que fa arrissar les vores de les coses, com d’un ensurt, el sol a què jo estava acostumada, sinó un sol d’un groc pàl·lid, que semblava que s’hagués anat afeblint de tant obstinar-se a lluir; però el dia era assolellat, cosa que m’agradava i feia que no m’enyorés tant de casa. Per això, en veure el sol, em vaig llevar i em vaig posar un vestit, un vestit alegre de madràs, el tipus de vestit que m’hauria posat a casa abans de començar un dia que havia de passar al camp. M’havia equivocat de mig a mig. El sol lluïa, però l’aire era fred. Al cap i a la fi, érem a mig gener. El que jo no sabia era que el sol podia brillar i l’aire, mantenir-se fred; mai ningú no m’ho havia dit. Quina impressió més estranya! Com la podria explicar? Una cosa que havia sabut de sempre —igual com sabia que tenia la pell del to marró d’una nou molt fregada amb un drap fi, o com sabia el meu nom—, que tota la vida havia donat per fet, «el sol brilla, l’aire és càlid», no era així. Ja no era als tròpics, i la percepció aquella se’m va ficar a la vida com un torrent d’aigua que dividís una terra seca i compacta, que creés dues ribes: l’una, el meu passat —tan familiar i previsible que fins el malestar que aleshores notava ara em feia sentir feliç només de pensar-hi—; l’altra, el meu futur, un gris esmorteït, un paisatge marí ennuvolat, plujós, sense cap vaixell a la vista. Ja no era als tròpics i tenia fred tant a dins com a fora, era la primera vegada que experimentava aquesta sensació.
En els llibres que havia llegit —de tant en tant, quan l’argument ho exigia—, hi sortia algú que s’enyorava. Una persona deixava una situació en què les coses no anaven gaire bé, se n’anava a un altre lloc, un indret molt millor, i després frisava per tornar allí on les coses no anaven gaire bé. Com em neguitejava aquella persona, perquè a mi em semblava que jo vivia la mateixa situació, que no estava gaire bé i me’n volia anar a un altre lloc. Però ara, en aquells moments, també tenia ganes de tornar al meu lloc d’origen. Ho entenia i sabia on parava. Si hagués hagut de fer un dibuix del meu futur, hauria estat una gran taca grisa envoltada de negre molt negre, negríssim.
Quina sorpresa no va ser per a mi allò de desitjar tornar al lloc d’on venia, de desitjar dormir en un llit que m’havia quedat petit, de desitjar ser amb una gent el gest més insignificant i natural de la qual em podia provocar un rampell de ràbia que em podia fer desitjar de veure-la morta als meus peus. Ai, m’havia imaginat que amb aquell acte breu —d’abandonar la casa i arribar al nou lloc— podia deixar enrere, com si fos un antic vestit que mai més no t’has de posar, els pensaments tristos, els sentiments tristos i el ressentiment amb la vida en general de la manera que se’m presentava. En el passat, la idea de trobar-me en la situació actual havia estat reconfortant, però en aquells moments no tenia ni allò per esperar, de manera que m’estava ajaguda al llit i somiava que em menjava un plat de rogers i unes figues amb llet de coco, que m’havia preparat l’àvia, raó per la qual tenien aquell gust que m’agradava tant, perquè ella era la persona que estimava més del món i aquelles eren les coses que m’agradava més de menjar.
M’havia ajagut en una petita habitació al costat de la cuina, la de la minyona. Estava acostumada a dormir en una habitació petita, però aquella era una habitació petita d’una altra mena. El sostre era molt alt, i les parets arribaven fins a dalt de tot i tancaven la peça com si fos una caixa, una d’aquelles on es col·locava el material que es traslladava lluny. Jo, però, no era material. Només era una jove desgraciada que vivia en una habitació per a la minyona, i ni tan sols feia de minyona. Era la joveneta que es cuida de les criatures i va a classe al vespre. Que amables que eren tots amb mi! Això sí, em deien que els havia de considerar com de la meva família i que m’havia de sentir com a casa. Jo creia que eren sincers, perquè ja sabia que una cosa així no la podien dir a un veritable membre de la seva família. Després de tot, la família no és aquella rèmora que vas arrossegant? L’últim dia que havia passat a casa, la meva cosina —una noia que coneixia de tota la vida, desagradable fins i tot abans que els seus pares l’obliguessin a fer-se adventista del setè dia— em va donar com a regal de comiat la seva bíblia, i amb això, em va fer un petit discurs sobre Déu, la bondat i les benediccions. Tenia el llibre al davant, a sobre d’una calaixera, i em va venir al cap que quan érem petites ens estàvem a sota de casa meva i ens atemoríem i ens turmentàvem mútuament llegint en veu alta passatges de l’Apocalipsi, i vaig pensar si passaria un sol dia a la meva vida sense que aparegués d’una manera o altra tota aquella gent que havia deixat enrere.
Damunt de la calaixera també hi havia una ràdio, que tenia engegada. En aquell instant, com si volgués resumir els meus sentiments, en va sorgir una cançó amb frases com ara: «Posa’t al meu lloc, encara que sigui per un dia; comprova si ets capaç de suportar el terrible buit que tens a dins». Vaig anar cantant aquella estrofa una vegada i una altra, com si fos una cançó de bressol, i em vaig tornar a adormir. Vaig somiar que tenia a les mans una d’aquelles meves camises de dormir de franel·la d’abans amb un estampat en què es veien criatures que jugaven amb les decoracions de l’arbre de Nadal. Aquelles imatges eren tan reals que quasi sentia les rialles de la mainada. Em vaig veure amb la necessitat de descobrir d’on sortia aquella camisa de dormir, i me la vaig anar remirant frenèticament, buscant-hi l’etiqueta. La vaig trobar on solen ser, al darrere, i hi deia: «Made in Australia». Em va despertar d’aquell somni l’autèntica minyona, una dona que només de veure’m m’havia dit que jo no li agradava, i ho havia argumentat dient que era per la manera com parlava, jo. Em va semblar que havia de ser per alguna altra cosa, però no sabia quina. En obrir els ulls, la paraula Australia es va plantar entre la seva cara i la meva i vaig recordar que Austràlia havia estat una presó per a la mala gent, per a aquella gent tan dolenta que no podien tancar a la presó al seu propi país.
Les hores que anaven passant un cop m’havia llevat aviat es van convertir en una rutina. Portava quatre nenes a l’escola, i al migdia, quan en tornaven, els donava el dinar: sopa de llauna i uns sandvitxos. Els llegia contes i jugava amb elles. Quan no eren a casa, estudiava els meus llibres, i al vespre me n’anava a classe. Em sentia desgraciada. Vaig mirar un mapa. Hi havia un oceà entre on era i el lloc d’on venia; ara que… no sé si hi hauria hagut gaire diferència si en comptes d’un oceà hagués estat una tassa d’aigua. No me’n podia tornar.
A fora sempre feia fred i tothom deia que era l’hivern més fred que havien vist mai; però tal com ho deien, em feia l’efecte que allò ho repetien cada hivern. I no els podia culpar de no recordar any rere any fins a quin punt pot arribar a ser desagradable i antipàtic, el temps, a l’hivern. Els arbres, amb aquelles branques nues i immòbils, semblaven morts, era com si algú els hagués deixat allí amb la intenció de passar-los a recollir més tard; totes les finestres de les cases estaven tancades i barrades, de la manera que es fa quan una queda buida molt de temps; els qui veies pel carrer caminaven de pressa, com si fessin alguna cosa d’amagatotis, com si no volguessin que ningú els veiés, com si correguessin el perill de dissoldre’s si es passaven gaire temps a fora. Quines ganes que tenia de veure algú que romancegés en una cantonada, que intentés cridar-me l’atenció, conversar amb mi; algú que, amb una veu que jo pogués sentir, es lamentés sobre un Déu que inunda d’amor i misericòrdia els justos i els injustos.
Vaig escriure a casa per explicar-los que tot era preciós, fent servir paraules i frases exuberants, com si visqués una vida de postal, de les que tenen una cinta de setí, cors i roses en relleu, i que representa que qui les rep s’ha d’emocionar tant que el fabricant hi ha col·locat un plàstic al damunt per protegir-les. Tothom em va respondre que els havia fet molta il·lusió tenir notícies meves, saber que m’anava bé, que m’enyoraven i que esperaven amb candeletes que tornés.
Un dia, la minyona que havia dit que jo no li agradava