L´home de la muntanya. Gerard Canals
Aquestes festes de l’os es remunten a èpoques molt antigues, i hi ha evidència que els romans ja les van trobar profundament arraigades al territori quan ells van arribar-hi, cosa que no els devia sorprendre en absolut ja que a la seva península d’origen també es practicaven, i es practiquen, festes molt similars. Posteriorment, la fe cristiana, en un dels seus intents per esborrar el rastre de les antigues creences paganes, va anar desmitificant l’os, fent-lo passar d’ésser venerat a ésser temut i, finalment, odiat, dotant-lo amb el temps d’un marcat caràcter dual, a mig camí entre el bé i el mal; i va anar integrant les antigues festes paganes entorn a l’os al seu calendari particular, fent desaparèixer o reinterpretant moltes d’aquestes antigues festivitats. No obstant això, algunes d’elles van perviure amb relativament poques modificacions, i esdevenen a dia d’avui veritables relíquies o fòssils culturals, practicats activament durant mil·lennis pels habitants dels pobles on es celebren.
Sense aprofundir en què són i què impliquen aquestes festes de l’os, sí que és important dir que en elles s’hi representen rituals i mites de caça, de fertilitat, de pas, de regeneració (mort-resurrecció) i de guarició que giren entorn a la figura central de l’os entès com a mite: el seu adveniment al món dels homes des de les altures de les muntanyes i la seva alteració profunda dels cicles vitals de persones, bestiar i fins i tot cultius en forma de balls iniciàtics i de caceres ritualitzades que acaben generalment amb la seva captura, execució sacrificial expiatòria i renaixement final com a home.
Així doncs, a la majoria d’aquestes festes de l’os pirinenques s’hi representen teatralitzacions d’escenes de caça o persecució de la bèstia, generalment ocorregudes a finals d’hivern, recreant així el que devien ser les antigues pràctiques de cacera d’aquests animals als Pirineus. El sacrifici del Déu per part dels homes té un significat regeneracionista i és un element típic de moltes religions, només cal veure el cas de Jesucrist, i es considera que els sacrificis i caceres d’ossos podrien haver tingut originàriament una simbologia religiosa equiparable. És per tot això que la caça de l’os no és com la de qualsevol altre animal del bosc, sinó que aquesta tenia una transcendència espiritual, i això la dotava d’unes pràctiques i d’uns rituals molt acurats, específics i transmesos de generació en generació.
Que a l’os se li atribuïa una important transcendència espiritual ho demostren també els molts noms i formes de respecte amb els que encara avui se’l coneix a molts indrets del Pirineu. Pronoms i noms com ara Ell, Aquell, l’Altre, l’Avi (o el Padrinot), el Pelut, el Vell, en Martí, el Peu Descalç, l’Àvia (o la Padrina), la Peluda o la Senyora evidencien el respecte que els antics pirinencs tenien per aquest animal5.
Antigament no hi havia armes de foc i, en conseqüència, la caça de la majoria d’animals es practicava amb paranys, trampes o armes més o menys rudimentàries com ara llances, fones, mandrons, forquetes, arcs i fletxes, entre d’altres. En el cas de l’os, aquest no s’acostumava a caçar amb paranys, sinó que s’utilitzava una tècnica molt més arriscada i, podríem dir, honorífica, tant per la bèstia com pel caçador, que era el cos a cos i que consistia en enfrontar-se directament amb l’animal i aconseguir abatre’l d’una ganivetada. Aquesta tècnica, que sembla més pròpia de les aguerrides tribus indígenes siberianes o nord-americanes, també es practicava als Pirineus, fins i tot en temps força recents, i és sobre la mateixa que tracta aquest llibre.
La caça de l’os a la ganiveta, ja que aquest és el nom que rebia aquesta tècnica als Pirineus, era una pràctica força estesa arreu de la serralada, i hi ha constància que es va portar a terme, amb petites variacions locals, des del Canigó fins pràcticament la vall del Baztan6. Aquesta tècnica, altament perillosa pel caçador, es va anar abandonant progressivament amb l’arribada de les armes de foc, molt més precises i segures, però es va mantenir residualment en algunes valls altes de l’Arieja, on unes poques famílies dedicades molt estretament a la caça la van continuar practicant fins ben entrat el segle XX.
Fos a la ganiveta o amb l’escopeta, és evident que la funció religiosa de la cacera de l’os fa molt de temps que es va perdre com a tal, i el seu simbolisme va quedar encarnat només en les mencionades festes i celebracions hivernals. No obstant això, la caça de l’os al Pirineu va continuar mantenint una certa importància simbòlica i la seva pràctica va anar-se accentuant fins arribar gairebé a l’extinció de l’espècie a la segona meitat del segle XX.
Un cop perduda la funció religiosa, la cacera de l’os es duia a terme per diversos profits, com ara deslliurar-se d’un potencial depredador pel bestiar, aprofitar la seva carn, especialment apreciada al vessant nord de la serralada i, sobretot, comercialitzar amb la seva pell, el seu greix i els seus ossos, que eren molt valorats i s’utilitzaven per nombroses finalitats en les pràctiques ancestrals d’obtenció de medicines i remeis populars.
Les valls altes de l’Arieja van ser tradicionalment una de les regions més pobres dels Pirineus, i això implicava que, si a la resta de la serralada hi eren rares les armes de foc (sovint eren carrabines d’avantcàrrega, dites de «xumeneia» o Lefaucheux) aquí hi eren pràcticament inexistents fins i tot a inicis de segle XX. Precisament per això a les valls d’Auzat, Vic de Sòs, Aulus, Garbet, entre d’altres, hi van abundar fins temps recents els caçadors d’ossos a la ganiveta (gabineta com en deien en occità).
Aquesta tècnica de caça consistia en enfrontar-se a l’os cos a cos només amb un gros coltell, la ganiveta, i una rudimentària protecció, la cuirassa. La ganiveta era una espècie de punyal llarg i recte, de fins a cinquanta centímetres, que era emprat com a arma de la cacera; mentre que la cuirassa era una espècie de defensa feta amb tres pells de bou sobreposades així com escorces de pi, que era emprada per cobrir l’esquena, el pit, el clatell i el cap del caçaire per tal de protegir-lo dels atacs de la fera.
Amb aquestes eines el caçador s’aventurava sol a la muntanya, rastrejava i perseguia l’os, a vegades durant dies sencers, fins a acorralar-lo i provocar el seu atac, moment en què ell, protegit amb la cuirassa, s’estirava a terra i, aprofitant l’envestida furibunda de l’animal i el seu propi pes, l’esventrava amb la ganiveta provocant-li la mort. En altres casos, tot i que de manera més esporàdica, quan l’animal atacava el caçador aquest l’abraçava aferrant-se fortament al seu cos i, aprofitant la relativa seguretat proporcionada per la proximitat, l’apunyalava amb la ganiveta sostenint-lo fins que aquest moria dessagnat.
En general, els caçadors a la ganiveta preferien escometre osses amb cadells, ja que aquestes, com que havien de defensar els ossalls, era més fàcil que s’enfrontessin amb el caçador i no tendien a fugir, com feien els mascles. A més, una vegada morta l’ossa els ossalls eren capturats i venuts als ossallers ariegesos, els quals els ensinistraven i els portaven de poble en poble fent-los ballar com a entreteniment per a la gent, que pagava per veure l’espectacle.
Aquesta predilecció per la cacera d’osses ens remet precisament al fet que a la zona central del Pirineu, i especialment a l’Arieja i a les valls altes del Pallars, per on acostumaven a moure’s els darrers caçadors a la ganiveta, sovint a l’os no se’l coneixia en masculí sinó en femení, l’ossa, forma molt antiga que relaciona aquest animal directament amb la natura i amb els primitius cultes a la caça i a la fertilitat. En altres casos se l’anomenava indistintament l’os o l’ossa, accentuant així el seu caràcter d’ésser dual, benèfic i malèfic, rei dels cims lluminosos i de les coves obscures.
El darrer caçador pirinenc que va practicar aquest tipus de caça va ser Jacques-Fidel Denjean (1852-1938), conegut més popularment com a Jean Denjean o Lalo, de Ranet, llogarret de la vall de Vic de Sòs, a l’Arieja, on hi ha constància històrica de nombrosos caçadors que fins a temps prou recents van dur a terme l’arriscada cacera de l’os a la ganiveta7.
Aquest intrèpid personatge va abatre ell sol més d’una vintena d’ossos, en una època en què aquests animals ja no eren molt abundants a les nostres muntanyes. Ell formava part d’un clan familiar on ja hi havia hagut molts altres caçaires d’osses a la ganiveta, i vivia bona part de l’any a la muntanya com un veritable paranyer, recorrent grans extensions entre l’Arieja i el Pallars a la recerca de les