L´home de la muntanya. Gerard Canals
li permetin trobar les grutes on s’amaguen els animals, però per si de cas sempre marxa amb la ganiveta i la cuirassa a punt, per si té l’ocasió d’escometre alguna ossa, o per si s’ha de defensar d’algun altre animalot de la muntanya.
Precisament fa pocs dies el rabadà de cal Peirot, tornant de les artigues al capvespre, va haver de córrer com un esperitat per escapar-se d’una manada de llops que en un no res va congriar-se rere seu per atacar-lo, com per art de bruixeria, talment nuvolada de tempesta. «No portava res per defensar-me i vaig haver de fugir cames ajudeu-me per arribar als afores del poble —va explicar-li el pobre home encara tot ell tremolós—. Resulta que entre gambada i gambada sentia els queixals i els ullals de la llopada xerricant-me als talons, ves que si no m’hagués afanyat i els hagués despistat tirant-los la faixa mentre corria ben bé m’haurien pogut fer una mala passada. Cada dia hi ha més llops corrent per aquestes muntanyes —l’havia advertit ell—, els últims hiverns les nevades han sigut molt abundants, i les manades s’han acostumat a abandonar les altures i a baixar als pobles i a acostar-se a les cases, poc a poc van perdent la por a l’home i ja no dubten a atacar-lo. Aquestes valls i muntanyes cada dia són més salvatges —li havia dit finalment, amb un to de veu ensems temorós i ensems amenaçador—, a l’hivern no hi volta ni una ànima i cal estar molt a l’aguait». Anant sol com va a la cacera en Janot sap que no se la pot jugar i que més li val endur-se’n la ganiveta ben esmolada i la cuirassa ben reforçada, que enllà d’aquells mons de Déu mai se sap el que pot succeir ni amb el que es pot arribar a trobar.
El cel encara és ben negre, i la lluna minvant amb prou feines pertorba l’obscuritat del firmament. El caçador, havent esmorzat, col·loca la cuirassa i la ganiveta en un gros fardell en forma de barjola, on ja hi té guardades algunes provisions, amb els molls de la llar omple de calius i brases un petit braseret d’aram, per endur-se’n la seva llum i la seva escalfor enllà de les pregones boscúries i de les altívoles serralades, acte seguit col·loca encara algunes pertinences més dins el fardell i, finalment, el cenyeix ben fort amb un parell de cordills; pren el bastó i l’abrigall, apaga amb una ferrada d’aigua el foc de la llar i surt del seu adust casinyot, que tanca amb pany i forrellat. No diu res a la família, ja saben que ha de sortir de cacera, saben que l’inici de la hibernació marca el final de la temporada de veda pels caçadors d’ossos i que ell ha de fer el possible per trobar-ne algun abans no s’amaguin durant el llarg hivern.
A tota la vall ja només queda ell que es dediqui a la caça de l’os a la ganiveta. Hi ha molts d’altres caçadors, que persegueixen isards, hercs, porcs senglars, galls fers i, és clar, també osses si en tenen l’ocasió. No obstant això, caçar l’ossa no és una cosa gens fàcil, cal saber seguir-ne molt bé els rastres i acuitar-la a vegades durant dies, i sobretot cal saber també enfrontar-s’hi, especialment en aquelles valls altes on ningú té escopetes i on els caçadors encara utilitzen les fones, les llançades i les ganivetes de tota la vida. És per tot això que ell és l’únic que encara es dedica completament a la caça de l’ossa, com bona part dels seus avantpassats abans que ell, i el que més n’ha abatut de tota la ribalera.
Abans de marxar i d’abandonar la casa, però, com acostuma a fer sempre que parteix a la cacera deixant la seva dona i els seus fills sols, trenca un branquilló d’una gavarrera que creix prop de l’entrada, agafa una pedra del terra i deixa la branca amb la pedra al damunt a l’ampit de la finestrella que resta al costat de la porta. Aquell arbust sempre ha emparat a pastors i a traginers, a caçadors i a trementinaires, sempre s’ha explicat que és una mata amb propietats benefactores i guaridores, i amb la seva dona sempre l’utilitzen com a senyal de bon auguri i de protecció. És una superstició com una altra, segurament sense sentit, però al poble la gent encara hi té molta devoció, fins i tot les dones del veïnat n’utilitzen branques florides i granades com a ofrena quan acudeixen a ple estiu a la canya de les encantades a beure aigua del turrió per demanar-hi bones anyades per les persones i pels ramats, fills sans i abundoses caceres.
El cor sempre se li encongeix quan marxa deixant sols la dona i els fills, sap que la cacera és perillosa, que més d’un cop l’han ferit osses durant el combat o que s’ha fet mal trescant per serralades i comalanys. Sempre que abandona la llar no sap si aconseguirà tornar-hi, no sap ni si tan sols podrien trobar-lo en cas que s’estimbés o que es fes mal enllà de la muntanya, i pateix per ell i per la seva família. És per tot això que sempre que se’n va deixa la branca de gavarrera i la pedra a l’ampit de la finestra, amb la intenció que la seva esposa i els seus fills sàpiguen que ha marxat a buscar la senyora i amb el desig que els protegeixi i els doni sort a tots plegats.
III
Mentre en Janot tot just emprèn el camí cap a la muntanya, i tot aprofitant la foscor de la matinada, una ossa solitària, prenyada del mascle que domina aquelles terres, resta immòbil damunt una roca coberta de molsa gebrada, quieta a la vora d’un gorg remansós d’una de les infinites torrenteres que davallen brugents des de les alteroses muntanyes. De sobte, amb un moviment precís de les seves potes, s’abraona tota ella dins l’aigua, atrapa amb les urpes una grossa truita i, ràpidament, es fa enrere tot subjectant el peix entre els ullals, menjant-se’l àvidament envoltada només per la remor de l’aigua i pels silencis nocturns de la boscúria.
Al fons de les naves de la vall, lluny encara del riu on s’entreté l’ossa cercant menjar, en Janot s’allunya de les boïgues dels afores del poble i s’endinsa prestament enllà de l’obscuritat del camí de ferradura que s’enfila fins a les conques altes de les valls que clouen la ribera, a les comes i plans muntaners on els pastors porten els animals durant el bon temps. Només la llum d’un abonyegat carburer li il·lumina el pas, la lluna minvant, amagada entre els rúfols núvols nocturns, no vessa la seva claror damunt la terra i tot al seu voltant és terriblement negre i anguniosament silenciós. Mes ell no sent ni por ni angúnia, i camina sense dubitar enllà de la pedregosa sendera.
Marxa àgil i apressat, essent tot ell prim i no pas gaire alt, de mitjana edat, la seva complexió és robusta, forta i nerviüda, amb un caminar un xic encorbat cap endavant i amb llargues gambades, sense ajudar-se pràcticament amb el llarg bastó ferrat, que porta suspès a la mà sense tocar gairebé mai a terra. La seva mirada, aguda i penetrant, centelleja en un rostre morè i cairut, tot ell feréstec, de cabells bruns i arrissats i perfilat acusadament per unes celles gruixudes i fosques, uns pòmuls sortints, un nas allargat i un bigoti recte que davalla fins a unir-se-li amb la barba punxeguda. La seva veu, fonda i rogallosa, és tanmateix escarida de paraula, i quan va sol per la muntanya gairebé mai parla per si mateix, com si ni ell fos company per la seva pròpia solitud.
Vesteix unes avarques reforçades amb tatxes de ferro i polaines de cuir, uns pantalons de quadres blancs i negres, amples i de roba de burell, i una camisa de bast, sense coll, que qui sap quan havia sigut blanca i damunt de la qual hi porta una armilla de llana i un abrigall de vellut de color rogenc. Al voltant del coll hi porta embolicat un pelut que li fa de tapaboques i de bufanda i dalt del cap una boina plana, tirada un xic endavant i fent batent cap a un costat. Carrega així mateix una llarga pell d’os a l’espatlla, a la manera de les mantes dels pastors, que li arriba fins a les gamberes, així com una grossa barjola, on hi porta el tiberi a base de pa, formatge i magre, un pigassó, uns peals així com la cuirassa i la ganiveta per la cacera, una fona i un cinyell amb esquelles per si cal incitar l’atac de la fera, juntament amb una banya d’oli de ginebre, una altra amb trementina i uns quants cossiols amb tota mena d’herbes, pols de serp, de llangardaix i greix d’os per si ha de preparar-se algun remei o curar-se alguna ferida.
Trescant vessant amunt el caçador camina en silenci, la foscor nocturna comença a rompre’s amb l’arribada del crepuscle que despunta tímidament rere les muntanyes, i és així com ell va ascendint pel camí que puja cap al port de la muntanya, tot sol, rastrejant amb argúcia qualsevol raconada, obaga o solella, on hi pugui haver el més mínim indici de la presència de la fera. Els cims airosos de les serres comencen a il·luminar-se amb els primers raigs de sol que s’eleven a l’horitzó, mentre als fons calitjosos de les valls la foscor encara hi roman, aliena del llustre que tot just comença.
Els crepuscles, matutí i vespertí,