Tyrannosaurus. Guillem Frontera
Recorda en Gori Montcada i la seva pell, i se l’imagina a l’aula d’estudi, encara més desemparat. A poc a poc aconsegueix adonar-se dels seus propis, mínims moviments, retorna al món i va creant el seu entorn, delimita els objectes de la cel·la. Creu que no és tan dura com abans l’expressió del pare Sales. Es va descongestionant, potser ara mateix haurà de donar compte dels seus actes. Hi ha un Crist a la creu, de butxaca, damunt la taula. En Miquel Moragues se’l mira una estona llarga, fins que la boira esborra la cel·la i el temps i només queda el Crist. Els remordiments li construeixen com una torre de paraules. Tot ho donaria de cop per fer desaparèixer aquest dia sencer i quedar-se per sempre davant la creu a punt de ser besada. Sent paraules i oracions de contrició que recorda dels darrers exercicis espirituals, les va reproduint amb la mateixa entonació de plor dins la fosca. Per primera vegada des que els ha trobat el pare Sales, es tem del pecat. Crida en silenci el Crist i recorda tot d’una la mare. Se sent amb les mans fermades, sense cap veu molt endins que li contesti les preguntes de la soledat. Potser cauria de genolls davant el pare Sales, demanaria perdó i ploraria llargament. L’inspector mira l’infinit per la finestra i li diu:
—¿Què t’estimes més? ¿Contar-m’ho a mi o que...
S’atura. ¿O què? En Miquel voldria en tot cas contar-s’ho ell mateix a la capella. Però ha fet una capadeta i sap que ara, d’un moment a l’altre, li aniran sortint les paraules com d’una estreta de cilici. Sap que tornarà a viure els fets des de l’angúnia, no des del joc.
2
La mare s’havia amagat dues llàgrimes i ara caminava cap a les barreres acompanyada del pare superior. La mare endolada per la mort encara fresca del pare: en Miquel Moragues se la va estar mirant fins que voltà la corba de la carretera.
—Jo encara puc fer feina molts d’anys, fins que tu arribis a cantar missa.
Però en Miquel la veia, sabia que els seus ossos ja no aguantaven més, d’ençà d’aquella operació que li havia instal·lat un dolor incurable a l’espinada. Quan la mare girà l’esquena, empesa per un copet tranquil·litzador del pare superior, en Miquel Moragues es temé per primera vegada que no sabia com ho havia fet, fins aleshores, per caminar, per mirar els arbres i les persones. Seia en un pedrís, quasi amagat entre branques d’entorxesi. Amb els ulls clucs, anava recordant els rostres i els jocs dels seus amics, allà, a Alanària. ¿Per quina banda devia caure Alanària? Lluny. S’hi anava... S’hi anava per on la mare havia partit ara mateix. Primer es caminava cap a la mar. Després, un autobús els duia a Palma. I un tren, que xiulava entre els sembrats, s’obria pas entre els turons fins arribar lluny, lluny...
No coneixia ni l’olor ni les veus, ni fins i tot el propi cos. Obrí els ulls i va veure als seus peus la bossa color caqui de la roba, amb el seu nom brodat per les monges en lletra vermella. La bossa havia aplegat un poc de pols durant el viatge. Al llarg del pedrís, altres al·lots solitaris amb una bossa en terra i, lluny, el grup dels que jugaven a bolles i a futbol, suats, cridaners, absents.
—¿De quin poble ets?
—D’Alanària.
—Jo som de Santa Maria.
Va dir un “ah” minúscul que no degué sentir l’altre i va mirar l’edifici de dalt a baix. El pare superior tornà al cap d’una estona i travessà l’esplanada a poc a poc, fins a ficar-se a l’edifici per la porta principal. En Miquel tenia ganes d’escometre’l, però era lluny i semblava preocupat. Pensà que deixaria la bossa i es ficaria entre els que jugaven a futbol. Tengué por, cop en sec, dels seus moviments, i no es mogué fins que arribà el pare Sales i cridà tots els que seien al pedrís vora els entorxesis. Duia un xiulet penjat al coll. Els digué “anem” i tots s’aixecaren i el seguiren.
Pujant l’escala estreta, sentia que l’enyorança l’ennuegava. Els altres quatre o cinc pujaven al davant, amb una certa decisió a les passes. Trobar-se de sobte amb tants de rostres desconeguts i tantes escales i parets el desassossegava, caminava com cansat i desitjava que al final d’aquell corredor que travessava el darrer pis hi hagués una porta que donàs a Alanària. Tenia els peus suats i sentia que els calcetins i la sola de les sabates s’aferraven amb una pasta que el feia caminar insegur. Notà la mà esquerra del pare Sales damunt el clatell i sentí un fred mortal a tot el cos; pressentia que havia perdut ja per sempre tot un món que ara dipositava a la mà esquerra de la mare, passejant-se pels guarets d’Alanària quan anaven a veure l’oncle Bernat, que feia de garriguer a ses Comunes.
Els altres ja xerraven entre ells i el pare Sales els xità amablement, perquè aquell de Santa Maria havia començat a córrer, i aleshores tots intuïren que per dins l’edifici estava prohibit córrer.
El pare Sales els va fer entrar dins una llarga nau emblanquinada, amb els llits plegables col·locats a cada banda, perfectament alineats sota els cobertors blancs. Entre llit i llit, caixes de fusta. A les parets, taques grogues d’humitat que desterraven la calç com si fossin crosteres de buranyes. El pare Sales mirà la caixa que hi havia devora un llit desfet, amb el matalàs doblegat, i preguntà en veu alta, com si no fossin quatre o cinc sinó dos-cents:
—¿Miquel Moragues?
Ell va fer un moviment indecís. El pare Sales el mirà i requerí una confirmació:
—¿Ets tu?
Va fer una capadeta i començà a caminar cap a l’espai lliure entre dos llits que assenyalava el dit del pare inspector. Entre llit i llit hi havia la caixa que ell ja coneixia: l’havia vista fer al fuster d’Alanària especialment per venir aquí.
—Col·loca la roba i espera que jo torni.
El deixaren sol. Desfermà la bossa i anava traient-ne la roba, que col·locava dins la caixa de fusta mig plena de llençols i flassades, amb el cobertor nou comprat uns quants dies abans, quan baixaren a Ciutat amb la mare, perquè els faltaven un parell de coses que no venien a les botigues del poble. Després va ser quan es temé que tenia, devora, una finestra. Es posà de genolls damunt la caixa i obrí les persianes. Al seu davant, un safareig verdós i un hort minúscul. Quatre vaques pasturant dins un camp d’alfals. A la seva esquerra, el camp de futbol. A la dreta, pins altíssims del jardí, la carretera i l’horitzó de mar que guaitava, lluny, entre dues palmeres. Abandonà el cap entre les mans. Volia córrer i encalçar la mare perquè la distància ja era llarga i anava a perdre l’altre món. La mare ja havia partit de cap a la remor, la mare...
Sentí un calfred a les venes quan la mà del pare Sales li allisà els cabells i s’aturà just al clatell.
—¿Per què plores?
No se n’havia temut. Però aleshores sí, i mai com aleshores no va ser tan dolorós rompre aquell nus; s’esqueixà la gargamella i sentí com tot rebentava en crits que ningú no podia percebre ni de lluny, ni tan sols la mare. Sanglotava pels quatre costats de la seva desesperació, mentre la mà blanca i finíssima del pare Sales experimentava una tremolor desconeguda en pujar i baixar pel clatell.
—¿T’enyores? No t’has d’enyorar, hombre, ja tens deu anys. Això no és edat d’enyorar-se!
No, no s’enyorava. Ni plorava, fins i tot. Era que...
—És que... no ho sé...
—Mira aquests, com no s’enyoren.
Alçà el cap i veié els rostres d’aquells quatre o cinc que abans, al pedrís, seien entre branques d’entorxesi. Les llàgrimes desfiguraven els rostres, que ara semblaven d’homes paorosos de malson. I aquests eren els nous companys! No en Tomeu de sa Garriga, ni en Blai s’Arianyer, ni en Joanet de sa Comuna, ni en Toni Gallina, ni en Miquel de Son Alcaines... I el pare Sales no era don Llorenç, el vell rector.
Un rostre blanc, on acabava un cos tot ossos, començà a gemegar dèbilment. En Miquel comprovà que de sobte se li aclarien els ulls, havia deixat de plorar. Va veure que el pare Sales es posava nerviós, dubtava, mirava el rellotge i els deia que al cap de deu minuts fossin tots amb els altres al camp de futbol. Després partí escales