Tyrannosaurus. Guillem Frontera
que no els pot veure enllà les mates i els pins: només sobresurt la pols blanca, que lentament torna a baixar en un moviment confús. I el renou...
El pare Sales s’havia oposat rotundament a l’explotació de la pedrera. En la reunió al·ludí als renous que no deixarien estudiar els seminaristes, a la pols i a la destrossa del pinar. No volgué mencionar un altre perill: allò significava una invasió de la vida del seminari pel món exterior. I ell sap que el món exterior és fet de perills. Quan havien de construir o fer reformes, era inevitable que alguns seminaristes establissin contactes amb els picapedrers. Però els picapedrers se n’anaven posta de sol i aleshores era ell qui observava en els ulls d’aquells seminaristes un aire de nostàlgia o d’enyorament. A la reunió que tengueren per discutir l’assumpte de la pedrera, cap altre frare no havia mencionat aquest detall. Només varen tractar els aspectes econòmics de la qüestió. I és per això que el pare Sales no va voler insistir, perquè sabia que la batalla estava perduda des del principi, que ni tan sols el pare Vallès, el director espiritual, no es posaria al seu costat.
Continua com emboirat, observant el moviment de la pols blanca. És inevitable que el món es fiqui a les quaranta quarterades del seminari. Quan la comunitat sent parlar de diners, alça l’orella, com ha passat ara, que aquest hoteler de s’Arenal ha decidit comprar-los el marès de mitja quarterada per poder aixecar més hotels i vendre marès a altres constructors. El món exterior és el gran enemic de les vocacions, es diu, distret.
Li molesta el renou de la màquina. És difícil parlar en veu alta, gairebé cridant, de tot això que ara acaba de succeir, quan el tema és per parlar-ne en to de confessió. S’aixeca i comença a fer voltes de banda a banda de la cel·la. En Miquel Moragues quasi no se n’adona, ja ha oblidat l’ordre de contar-ho tot fil per randa. Espera que sigui l’altre qui reprengui el turment de refer la darrera hora, la tremolor, quan se senten dos cops a la porta. El pare Sales va a obrir i nota que algú empeny des de fora sense esperar el seu permís per passar. Apareix el pare superior, que tanca el breviari i mira sense dir res en Miquel Moragues, assegut en una cadira vora la finestra. Per a en Miquel, l’aparició del pare superior, que el fita amb uns ulls blaus que travessen parets, és com una explosió en plena cara de coloms esglaiats. Té ganes de dir “a les vostres ordres”, però alguna cosa al coll li enrampa la llengua.
—¿Què fas, tu, aquí? Au, vés a estudiar, que només falta un quart d’hora per a la classe. —Mira el pare Sales amb un rostre inexpressiu i torna a dirigir-se a en Miquel:— ¿Què tens, ara? ¿Llatí?
—No... Matemàtiques.
—¿Matemàtiques? —i torna a mirar el pare Sales, que tremola davant la possibilitat que el superior li demani aclariments sobre aquesta irregularitat escolar. En Miquel no gosa fer cap gest, fins que el pare superior li ordena quasi enutjat:
—Au, aixeca’t! Pareix que estàs embadalit!
I aleshores en Miquel s’aixeca i camina. Però la figura del pare superior ocupa tot el portal, grassa i negra, només xapada pel cordó blanc amb els tres nusos franciscans que simbolitzen els tres vots —puresa, obediència, pobresa. En Miquel es queda un moment aturat, esperant que li deixi pas. El pare superior encara li diu:
—Ja li diré al pare Riutort que et demani la lliçó.
Després es retira, com si fes un moviment innecessari i gratuït. Quan en Miquel travessa el portal, l’altre li pessiga suaument una orella. El pare Sales ha de reprimir-se perquè la mà no se li llenci damunt aquell braç. El pare superior ara mira caminar en Miquel Moragues pel corredor desert, cap a l’aula d’estudi de la secció menor.
—¿Que hi ha res de nou?
El pare Sales dubta si contar-li tota la veritat. Però no és el moment. Es nota nerviós per tot el que ha passat i pel renou de la màquina de tallar marès.
—No. L’havia enviat a demanar fa un moment perquè és el primer de la secció i volia saber si ha posat moltes faltes o no...
—Dues coses, pare Sales. Primer, que això no s’ha de demanar en hores d’estudi i qui ha d’informar no és el primer d’estudis, sinó el de conducta. I, segon, no fa un moment, ja fa més de mitja hora que en Moragues faltava a l’aula.
Hi ha un temps només omplert pel renou de la màquina que envaeix tot l’edifici enorme i aïllat, la cuina, els corredors, la capella, les cel·les on els frares resen el breviari o miren per la finestra el pas llunyà d’un vaixell, que deixa una estela de fum en el cel inalterable. Des de la seva cel·la, el pare Adrover mira la sabonera de les ones damunt l’arena on creixen els cards. Fa un quart d’hora que ha tancat el sobre amb la carta que envia al seu amic Jorge, de Bolívia, però creu que no ha acabat de contar-li exactament tot el que li volia contar.
En escriure a l’amic, intenta fer cada vegada un balanç exacte del seu estat d’ànim en relació amb tot quant l’envolta. Sol esqueixar molts de papers plens de paraules que mai no acaben de concretar les seves inquietuds. No assoleix mai una recreació de la cara d’en Jorge, no acaba mai de poder traçar la corba dels llavis quasi mig amagats per aquell bigot que recorda descambuixat, la línia dels ulls, el pes de les celles damunt una mirada capaç de calar foc. Tampoc no gosa demanar-li una foto a les clares, té por que en Jorge se senti incòmode. La hi va demanar indirectament, no fa gaire, quan tenia el braç enguixat de la caiguda en bicicleta: una foto acompanyava la narració de l’incident. El comentari de l’amic, entre irònic i afectuós, havia estat: “No et permetis aquests luxes, si arribes a venir et necessitarem sencer.” Però no va fer ni una llunyana menció a cap desig d’enviar-li una fotografia.
El pare Adrover creu que la dificultat de figurar-se la cara d’en Jorge és el que més l’incapacita a l’hora d’escriure-li llargues cartes, que neixen d’aquesta monotonia del viure aquí, entre classes de literatura i breviari. D’en Jorge, en serva una imatge borrosa, dominada per una lluminària que proclama la immensa il·lusió de viure i el menyspreu per la mort. El pare Adrover reconeix que no pot deixar d’escriure a l’amic perquè és en ell que la seva vida té algun sentit, en ell i en l’esperança que un dia es puguin retrobar.
Però això no li ho acaba de dir mai, tot i que en tirar-la a la bústia està segur que és la darrera carta imprecisa que escriu. Perquè arribarà la d’en Jorge contestant-li, i en Jorge ja haurà deixat també el to ponderat i comprensiu, del qual resulten llunyans suggeriments un poc amargs, tal vegada perquè no vol posar-lo entre l’espasa i la paret. Però en Jorge contesta cada cop de la mateixa manera, li ofereix dades i referències perquè ell pugui prendre una decisió o l’altra, sense abandonar mai el sentit de la llibertat dels altres. “Estimat Jorge, res no ha canviat... —Adrover, les coses no canvien mai per elles mateixes.” “...la llibertat que em dóna el marge de temps que em queda sense fer res s’ha convertit en un malson diari... —No sé què entens per llibertat, de vegades pens que se’t redueix a la cerca de temps per dedicar a una mena d’oci, ¿pot ser de somnolència?” “Els meus dubtes s’eixamplen cada dia més... —¿Com podem posar un trosset de món en ordre si no tenim clar quin ordre general volem per al món?” La forma d’acabar les cartes d’en Jorge contrastava amb la seva: “Et contaria moltes coses, però ja saps que les circumstàncies no hi ajuden. Esper que no et serà gens difícil fer-te una idea del que és la meva vida si et dic que no ha canviat en res. Envia’m les cartes a la nova adreça.”
Era admirable l’obstinació d’en Jorge: que un home als quaranta-cinc anys pogués fer-ne el que en feia, de tots els dubtes i inquietuds. Perquè per damunt hi havia una idea fixa i generosa que el feia moure, una forma digna i bella de ser al món que ell resumia en aquelles paraules quasi de tràmit: “la meva vida no ha canviat en res.” Mentre que el pare Adrover veia molt clar que la seva pròpia vida havia de canviar en tot, de principi a final. I no sabia com. I en Jorge no li ho volia dir.
El vaixell blanc s’amaga darrere el cap Enderrocat i surt a poc a poc de la badia, arrossegant una gasa de sabonera blanca i deixant el seu núvol de fum allargassat. Cansats, tristos, els ulls del pare Adrover veuen desaparèixer el vaixell enllà de les roques negres, cap a qui sap quin port mediterrani.