L'enterrament. Gonzalo Hermo
trobava bé, tot i el cor. Tot i estar sempre una mica trist per haver deixat de treballar.
Com deu estar, la mare? No he tingut temps de demanar-l’hi al pare per telèfon. La conversa ha derivat massa ràpid a qüestions de logística —arribar a Galícia com abans millor per rebre amb la família el cos sense vida del meu avi al tanatori d’Eiradona. Pobra mare, deu estar desconsolada. Era el seu pare, al cap i a la fi. Tot i que deu haver estat contenta quan ha sabut que passaríem uns dies junts, encara que sigui en aquestes circumstàncies. Sempre diu que ens veiem poc. I no li falta raó. Una setmana a l’estiu i una altra al desembre. Algun cop per Setmana Santa. I no gaire més. En Blai i jo vam decidir, en el seu moment, que passaríem Nadal cadascun amb la seva família i que mantindríem Cap d’Any i els Reis per a nosaltres. Va ser fàcil, arribar a aquest acord. Sempre ens entenem en el que és fonamental.
M’aixeco del sofà, camino fins al despatx i obro el portàtil. Entro a la web d’una companyia aèria low cost. Hi ha un vol a les 20.30 h, encara que a un preu desproporcionat. Les companyies low cost apugen els bitllets a l’últim moment per aprofitar-se de la desesperació de la gent que ha de viatjar per un imprevist. Busco alternatives en un comparador de vols. Cap de viable. Em costarà un mes de feina, però no tinc cap altra opció. El tren triga dotze hores. Arribaria amb la vetlla començada i sense dormir. Torno a la web de la companyia low cost i clico «comprar». Considero la possibilitat de tornar el rebut a través de la banca online, però de seguida en descarto la idea. Faig el check-in, imprimeixo el bitllet. Sento que en Blai entra per la porta.
Li explico la situació. Intenta consolar-me. Em recorda que l’avi tenia por de la mort i que com a mínim d’aquesta manera s’ha mort sense adonar-se’n. Tot el que diu és veritat, però no és cap consol. Em pregunta si vull que m’acompanyi. Li dic que tot serà més fàcil si no ve.
«T’ajudo a fer la maleta, doncs». Em duu de la mà al dormitori i obre l’armari per l’esquerra. La meva roba, ordenada per colors de més a menys intensitat, ens facilita la tria. Els impulsos neuròtics són útils, de vegades. En Blai treu del penjador l’americana negra d’hivern que no em poso mai. Aprovo la tria. Així la faré servir. Les discrepàncies comencen en el moment de decidir la resta d’indumentària. «Entenc que has d’anar tot de negre», apunta en Blai, que té vius els quatre avis i que per tant desconeix els ritus de la mort. «Potser sí, si estiguéssim a la postguerra. N’hi haurà prou amb prescindir de camises estampades». Agafo la camisa blanca de fil piqué, els xinos grisos de cama ajustada i les sabates negres que vaig dur a les noces de l’oncle Denís. Amb això estaré presentable per al funeral sense semblar una viuda.
Immediatament penso en la María, la dona del meu avi. La meva àvia, en realitat, per més que els gens diguin una altra cosa i que per edat bé podria ser la meva mare. Tinc una família curiosa, la veritat. La meva àvia biològica, la Luísa, es va morir molt jove d’un càncer, deixant el meu avi vidu a la trentena i amb dues filles al seu càrrec: ma mare, de 13 anys aleshores; i la tieta Marta, quatre anys més jove. El meu avi es va tornar a casar amb la María poc després i tingueren en Denís. Sis anys després, ma mare es casava amb mon pare i naixia jo. L’oncle Denís sempre va ser més un germà que un tiet. I la María va exercir d’àvia tot i no tenir gaires anys més que ma mare.
En Blai em sorprèn absort, amb els pantalons grisos a la mà i amb la maleta oberta. M’abraça. Diu: «Tot anirà bé, ja ho veuràs». Acabo de ficar-hi la roba. En Blai m’espera a la sala amb una tisana fumejant en una tassa del joc de ceràmica d’Ikea que ens va regalar la Marisa quan vam renovar el contracte de lloguer per dos anys més. «Té això, t’anirà bé.» Odio el te de lavanda, però li faig cas. Ens acomiadem poc després.
—Estàs segur que no vols que t’acompanyi?
Faig que no amb el cap. Ens fem un petó i tanco la porta. Mentre baixo les escales, sento com en Blai tanca per dins. Tinc la panxa remoguda. La lavanda no em cau mai bé.
Barcelona-El Prat de Llobregat,
tarda del divendres 27 de setembre
Travesso el carrer Parlament en direcció al metro. Fa massa calor per dur a sobre una americana negra d’hivern, però m’estimo més suar que dur-la a la mà, degudament plegada sobre el braç esquerre perquè no s’arrugui, mentre amb el dret estiro la maleta de mà, les rodes de la qual semblen fer l’última caminada. Que no es trenquin ara, per favor. Només demano que aguantin fins a l’aeroport. Les rodes grinyolen a l’eix de la maleta i jo faig una passa més amb decisió, tot esquivant la gent repartida per les terrasses.
És bonic, el carrer, en aquesta època de l’any —les fulles dels plàtans comencen a prendre un color més fosc. Són un tipus d’arbre que provoca al·lèrgies fortes, sobretot en pacients de risc com els asmàtics, però són macos, macos malgrat tot. Són com roures, però més prims. Si bé aquesta apreciació pot semblar generosa a qui no hagi vist mai les fulles d’aquesta espècie de plàtan tornant-se marrons a la tardor, a mi em recorden els roures d’Eiradona, sobretot per les fulles, de puntes agudes, lobulades, que comencen a ocupar la calçada durant el mes d’octubre. També es cert que triguen més d’un mes a degradar-se i que és fàcil relliscar-hi si no dus les sabates apropiades, però vesteixen la ciutat de tardor i em recorden els camins d’Eiradona. Les fulles mullades dels roures que es desfan en el quitrà.
Arribo a Poble Sec. Baixo les escales del metro. Apuro el pas per agafar el tren a Sants. Entro passat l’últim avís. M’assec al costat d’un noi jove amb aires de trap, la visera posada a l’inrevés i els pantalons alts i amples, que sembla restar aliè a les últimes recomanacions de l’ajuntament en relació amb el manspreading. Les cames obertes com si estigués escarxofat al sofà, jo recolzat contra la barra de metall que assenyala el límit del meu seient. Comprovo que porto la cartera a la butxaca, intentant evitar tant com puc el contacte amb la cama dreta del meu veí. Comprovo que el DNI no està caducat. Que el bitllet segueix dins la maleta. Tot en ordre, malgrat les presses.
Baixo del tren. Durant el túnel que desemboca a l’estació, un llarg passadís de més de mig quilòmetre on els vianants caminen repartits en dues files en sentit oposat, m’adono que a Barcelona la gent et mira un sol cop. No és poc, en altres ciutats ni tan sols tens l’oportunitat de compartir una mirada fugaç amb la gent amb què et creues. Aquí sí, però només una vegada. Igual que quan t’adones que algú et mira amb curiositat, el contacte desapareix immediatament. I no torna a establir-se en cap cas. Quan vaig arribar a Barcelona interpretava aquest abandó com un senyal de desafecció, però no és això, almenys no en tots els casos. Es tracta d’una norma no escrita. Pots mirar, però has d’apartar la vista tot d’una, igual que quan observes algú que t’ha entrat pels ulls. El desig dura poc, a Barcelona. És ràpid i decorós, però hi és.
Arribo a l’estació. Baixo a la plataforma número 13. Una noia d’aspecte nòrdic, rossa com una panotxa, em pregunta en un anglès envejable si el tren que està arribant va cap a l’aeroport. Li dic que sí en el meu anglès d’Eiradona. Entro al tren darrere ella i m’assec al seu costat, a l’últim seient lliure del vagó. Ella em somriu, tímida. Durant el viatge m’adono de com observa per la finestra els camps de carxofes del Prat. A mi sempre m’han generat desconfiança, els cultius d’aquesta zona, regats per un riu que baixa marró. Però l’aigua és un luxe, en aquesta ciutat. Els rius més petits de la zona estan eixuts durant bona part de l’any. La terra s’esquerda durant l’estiu, com a les imatges de la sabana del National Geographic. És increïble que a l’altre costat de la Península, amb prou feines a mil quilòmetres de distància entre els dos extrems, l’aigua brolli pertot. Recordo els refredats permanents d’en Blai l’any que va passar amb mi a Compostel·la. Deia que l’aire feia olor de molsa i que la roba sempre estava mullada. Jo gairebé no em vaig queixar, quan vaig arribar aquí, de no poder dormir durant les nits als mesos d’estiu. Crec que soc més fort que ell, com a mínim pel que fa a la capacitat d’adaptació al medi, i per això no va ser mai real l’opció de triar Compostel·la per assentar-nos. Barcelona sempre va ser l’horitzó. O Barcelona