L'enterrament. Gonzalo Hermo

      Aeroport del Prat,

      vespre del divendres 27 de setembre

      Sens dubte m’he precipitat, com sempre, en enviar-li el missatge a mon pare. L’empleat de l’aerolínia arriba una mica després per informar-nos que el vol s’endarrerirà per culpa d’una vaga de controladors aeris a França. Ens recomana que ens asseguem i esperem més indicacions amb paciència.

      La gent fa fues per aconseguir un lloc. M’aproximo al mostrador. Li pregunto a l’empleat per què ens afecta una vaga de l’espai aeri francès si anem a Santiago a través de la Meseta. No em respon. Es limita a aconsellar-me que busqui seient mentre n’hi hagi. M’assec al costat dels nois que eren amb mi al final de la cua d’embarcament. Escric al pare: «Males notícies. Hi ha retard. No surtis d’Eiradona fins que torni a escriure’t». Em respon «Paciència».

      Els nois, que parlen castellà amb un accent gallec molt marcat, comparteixen impressions sobre la seva vida d’estudiants a Barcelona. Coincideixen que la ciutat els agrada, sobretot pel clima i l’oferta cultural, però que és difícil establir llaços d’amistat que perdurin. Parlen del desconeixement de Galícia que hi ha a Catalunya, fins i tot de l’absència d’uns prejudicis que sí que detecten, per exemple, quan viatgen a Madrid. Les rialles per l’accent, «a Galícia s’hi menja molt bé», «diga’m alguna cosa en galego», etc. Assumeixen que l’absència de tòpics és la manifestació d’un desinterès general per part dels catalans.

      És curiós. Sempre ens queixem, els gallecs. Ens queixem quan se’n riuen de nosaltres, però també quan no se’n riuen. Tot i que he de confessar que a mi també em va sorprendre, en el seu moment, el desconeixement de la realitat gallega a Catalunya. Quan vaig conèixer en Blai ell ni tan sols sabia que Ourense era una província gallega. Ell atribueix la manca d’informació a la distància física, però la veritat és que nosaltres sí que en sabem molt, d’ells. Les relacions entre les dues cultures no són simètriques, això és un fet. Encara que potser no n’hi ha cap, de relació que sigui simètrica. Tampoc no ho és la de Catalunya amb l’estat. Tampoc no ho són les relacions personals. Pel que fa a les relacions de parella, i penso en casos que conec, sempre n’hi ha un que mana i un altre que obeeix, o que almenys transigeix. El meu amic Xoán, per exemple, és dels que obeeixen. Es va ajuntar amb una mala pècora que fa el que vol d’ell. Ja no surt de casa perquè té agorafòbia. O això diu. Com si Santiago fos molt gran. Crec que en realitat és una amargada. O una mentidera, que ha topat amb l’excusa perfecta per posar-li el cadenat al coll. En Blai em diu que n’estic gelós. I podria ser. En Xoán val massa, per acabar amb una qualsevol. Ens vam criar junts a Eiradona, vam estudiar junts a Compostel·la i allà el vaig deixar per anar-me’n amb en Blai a Barcelona. Crec que me’n sento culpable.

      Ara que hi penso, molt parlar dels altres, però qui dimonis mana, a la meva relació? Crec que tothom es deu pensar que en Blai és el que rep perquè jo soc rabiüt i tinc mal geni, de tant en tant. Però la veritat és que vivim a Barcelona, i no a Compostel·la.

      Em sona el mòbil. Deu ser el pare. Els pantalons em queden ajustats —he engreixat tres quilos, aquest estiu, a base de coca de xocolata i carquinyolis— i no m’arribo per treure-me’l de la butxaca a temps abans que deixi de sonar. Quan per fi el trec, veig que la trucada perduda és de l’Enric. L’hi torno, mentre m’aixeco i m’aparto uns metres cap a l’interior de la terminal per parlar amb tranquil·litat.

      —Hola, Enric.

      —Hola, Chacobe —l’Enric sempre pronuncia el meu nom en català—. Vam quedar que avui ens enviaries l’informe de lectura.

      —M’has de perdonar. Avui m’anava a posar a treballar-hi, però m’han trucat fa unes hores per dir-me que el meu avi s’acaba de morir. De fet m’agafes a l’aeroport, anant cap a Galícia.

      —Vaja, em sap greu.

      —Un cop al cap quan s’estava dutxant. Ha anat tot tan ràpid que no he tingut temps de dir-vos-en res.

      —Has llegit el llibre?

      —Me l’he llegit.

      —Llavors només has de fer l’informe. És el model de sempre.

      —Bé, estic esperant per embarcar, no sé si…

      —A l’avió s’hi treballa molt bé —m’interromp, fa una pausa i continua—. Necessitem l’informe avui. Demà al matí vam quedar per parlar amb l’agent de la Dorotea i li hem de comunicar la nostra decisió. Si seguim embolicant la troca, acabarà portant l’original a una altra editorial. En Cosme ens ha enviat el seu informe aquest matí.

      —Bé, la veritat és que l’avió va amb retard. Tinc un moment ara mateix.

      —Fantàstic.

      —D’aquí a una hora el tens a la safata de correu de l’editorial.

      —Que vagi bé per Galícia. Dona el condol als teus pares de part meva.

      —Així ho faré.

      Porc despietat. Ni tan sols la mort d’un avi estova l’ànima d’aquesta bèstia. Arribarà el moment que munti la meva pròpia editorial i pugui enviar-lo a passeig, però aquest moment no ha arribat encara. Necessito els quartos i l’Enric paga bé. Em resigno a fer el maleït informe.

      La veritat és que només m’he llegit el llibre en diagonal, però prou per saber que no paga la pena. Trec el portàtil de la motxilla, l’agafo. Obro el formulari. Últim apartat: «Aconsella la publicació d’aquesta obra?» Escric: «No».

      Apartat segon: «Biografia i importància de l’autor/a». «Dorotea Carrión (Martorell, 1996) és una videocreadora i performer coneguda pels seus espectacles de poesia en viu. Fins ara, només ha enviat a impremta un llibre d’aforismes que recull publicacions del seu compte d’Instagram. El llibre, autoeditat, ha exhaurit diverses edicions. Amor absoluto és la seva primera novel·la. La sortida editorial de l’obra sembla garantida pel nombre de persones que segueixen l’autora a les xarxes socials.»

      Sembla que vulgui que el publiquin. Hauré d’afinar-ho a l’apartat d’argument: «Amor absoluto conta la història de la Dorothy, una videocreadora i performer coneguda pel seu compte d’Instagram, que s’enamora perdudament d’un veí a la localitat barcelonina de Martorell que odia les xarxes socials i, en general, tot el que té a veure amb la tecnologia. La novel·la, narrada a través del recurs del monòleg interior, aborda els dubtes de la noia a l’hora d’abandonar la seva prometedora carrera a la xarxa en nom de l’amor. Al final, la Dorothy opta per trencar la relació amb el noi tecnofòbic i concentrar-se en la seva carrera com a instagramer, vestint la decisió d’empoderament feminista». Potser això darrer ho hauria de canviar, no vull que em malinterpretin. Segueixo endavant: «Valoració general». «Es tracta d’una obra que cau amb freqüència en llocs comuns. Molts dels pensaments de la protagonista semblen exabruptes o ocurrències del moment. Valoro molt negativament les llargues digressions