100 grans dones de la història. M. Àngels Cabré
dona que es doctorava a Europa. Es va formar en disciplines tan diverses com les matemàtiques, l’astronomia, la música o la filosofia. Especialment dotada per a les llengües, es creu que als disset anys en parlava, llegia i escrivia catorze. Ni en aquell temps s’havia vist una poliglota com ella ni després se n’han vist gaires.
Va esdevenir tota una atracció i el pare la passejava i organitzava debats dialèctics en els quals l’enfrontava a homes savis davant d’un públic que no donava crèdit. Tants coneixements van tenir una utilitat pràctica: li van servir per rebutjar el marit ric que el seu pare li tenia preparat, cosa que va fer amb la inestimable ajuda de la comtessa de Comté, que la va prendre sota la seva protecció. També preferí prosseguir amb la seva formació entrant a un convent dominic a la seva ciutat d’adopció, el de Santa Pràxedes. Tres anys més trad, n’era la priora. El convent era per a ella i per a tantes altres dones l’espai de la llibertat i la manera d’alliberar-les del fatídic destí femení.
Juliana Morell no es va moure d’allà i allà està enterrada. Van ser seixanta anys d’estudi i escriptura. Una vida molt estàtica però també molt profitosa, perquè va marxar d’aquest món amb les alforges plenes de coneixements. Pocs anys després de la seva mort, Gabriela de Vellay li va dedicar una molt elogiosa biografia. Ella i Teresa de Jesús són les úniques dones representades al paranimf de la Universitat de Barcelona.
A banda de la seva pròpia formació —que mai va abandonar—, al convent es va dedicar a la formació de les novícies i, entre altres tasques literàries, va traduir del llatí al francès gran part de l’obra de sant Vicent Ferrer, el dominic valencià que va recórrer el món predicant i fent miracles. Autora de poesia i de prosa, va escriure també obres de tipus espiritual.
Queda clar que aquesta humanista que va viure entre els segles XVI i XVII, i que es va consagrar a l’erudició, estava enamorada del saber. Lope de Vega, contemporani seu, parla d’ella en un dels seus poemes i diu que era la quarta Gràcia i la dècima Musa. Per cert, el seu pare sempre es va atribuir part del seu èxit i creia que era a ell a qui es devia la brillantor de la seva formació. Ja se sap que les dones soletes no saben fer res, oi?
14 / 100
LUISA ROLDÁN (1652–1706)
Ens volen fer pensar que en el passat les dones no van fer més que parir fills, cuidar-los i cuinar, i no és veritat. Les dones van ocupar en el passat molts camps professionals, encara que en molts fossin veritables excepcions. Luisa Roldán, coneguda popularment com la Roldana, va ser la primera escultora del barroc espanyol i, a falta de la seva data de naixement, tenim la del seu bateig, gràcies a la troballa del document.
Nascuda a Sevilla, la vocació li va venir per línia paterna, ja que el seu pare era escultor. Va ser al seu taller on de petita va agafar afició a les figures, gairebé sempre religioses, i al seu costat va fer d’aprenenta avantatjada. La negativa del pare que es casés amb un dels seus dauradors li va donar l’excusa perfecta per instal·lar-se pel seu compte. Que es casés sense el permís patern ens parla de la seva fermesa de caràcter i del seu esperit independent.
La seva contribució a la imatgeria religiosa amb la introducció del fang cuit la va fer famosa, i, després de passar un parell d’anys treballant a Cadis, va aterrar a Madrid, llavors Villa y Corte, amb el marit i els dos fills de la parella. Allà li va ser atorgat el títol d’escultora de cambra de Carles II i Felip V. Sona molt bé, però lamentablement aquesta distinció no implicava cap seguretat econòmica. Eren uns anys de dificultats i de poca liquiditat, fins i tot dins la família reial, que li va assignar un pagament anual que no arribava mai. Però Luisa Roldán no va voler tornar a la seva ciutat natal i es va quedar a Madrid, defugint la prosperitat del taller patern, on tenia feina assegurada. Va fer igual que Artemisia Gentileschi, que va preferir desenvolupar la seva carrera lluny del seu pare pintor; emancipació artística, en podríem dir.
En les seves escultures, s’havia ocupat de ser molt perfeccionista amb les mans i els trets facials, que han quedat com una de les seves característiques distintives. Es dedicava sobretot a fer figures de mida natural destinades a sortir en processó, naixements o bé grups escultòrics per als convents. D’ella ens han arribat alguns grups escultòrics avui molt valuosos, com Los desposorios místicos de Santa Catalina, datats cap al 1691 o el 1692, que van ser anys fecunds en la seva trajectòria. I entre les seves obres són famosos també dos caps tallats, el de Sant Pau i el de Sant Joan Baptista. Pel camí de la seva atzarosa carrera, qui sap quantes obres s’han amagat sota l’anonimat, mentre que altres s’atribueixen al taller que tenia amb el seu marit, però sense cap certesa de qui les va fer.
Passat el temps, la Roldana ha superat en importància el seu pare i les seves obres es cotitzen més. La història acaba posant les dones al seu lloc.
15 / 100
MARIANNA DE COPONS (1687–1757)
Els homes fan les guerres i les dones les pateixen, és el que acostuma a passar. Sempre que no estiguin entretingudes col·laborant amb algun dels bàndols enfrontats. Aquí va haver-hi una espia que va ajudar a guanyar una guerra, la guerra de Successió, en què van enfrontar-se, al primer tram del segle XVIII, els partidaris de la dinastia borbònica amb els partidaris de la dinastia austríaca.
Aquesta Mata-Hari nostra, a qui la documentació de l’època bateja com Maria Anna, era una dama aristocràtica que residia a la bella població d’Alella, al Maresme. Hi vivia tranquil·lament fins que, fent servir les arts femenines, va aconseguir una valuosa informació d’un coronel francès del bàndol borbònic que li feia la cort i que es deia Le Querchois. Va evitar una bona ensarronada a les tropes dels seus. Es diu que va salvar tres-cents homes d’una emboscada a Mataró i va evitar una pèrdua estratègicament rellevant.
Mariana era filla de Ramon Copons, senyor de Llor i baró de Tosal. I el seu cunyat era el propietari de la finca de les Quatre Torres, una règia i bella construcció del poble. Se suposa que va ser allà on va poder intimar amb el való que es va deixar treure la valuosa informació, perquè la propietat havia estat confiscada per l’enemic. L’episodi va succeir l’any 1714 i la informació va ser obtinguda pel que sembla al bell mig d’un berenar camperol, en el transcurs del qual el coronel va rebre l’ordre de marxar i es va excusar davant la dama, que no va parar fins que va aconseguir que li mostrés el paper amb les indicacions que havia rebut. Va saber aprofitar l’avinentesa, aquesta noia llesta i sense por, i això l’ha fet passar a la història.
Després de la citada guerra, que va ser llarga, es va casar amb un tinent d’infanteria que es deia Nicolás de Quirós i evidentment era borbònic. Com gairebé totes les guerres, aquella també va alterar el mapa geopolític. Concretament, aquesta guerra de Successió va suposar la desaparició de la corona d’Aragó i va malmetre el patrimoni i la posició de les famílies benestants que la van defensar.
Poc sabem de la vida de Marianna de Copons excepte que va acabar els seus dies vídua, pobra i malvivint en una casa del carrer de Sant Domènec de Barcelona gràcies al subsidi que rebia de la seva pròpia família. Un final poc heroic per a una dona que va arriscar-se a perdre la vida quan podia haver-se quedat perfectament al marge d’una guerra feta, com totes les guerres, per homes.
16 / 100
AGUSTINA D’ARAGÓ (1786–1857)
Totes les dones odien la guerra perquè a la guerra hi moren els seus pares, els seus marits, els seus germans i els seus fills, però si no hi ha més remei, s’hi impliquen de valent. Li va succeir a Agustina Raimunda Maria Saragossa i Domènec, coneguda com Agustina d’Aragó, que arribà a ser l’artillera més famosa del segle XIX, concretament per la seva defensa de Saragossa durant la guerra d’Independència, també anomenada guerra del Francès.
Originària del barri de la Ribera de Barcelona, encara que es creu que potser va néixer a Reus, sí que se sap amb certesa que va ser batejada allà,