100 grans dones de la història. M. Àngels Cabré
camp de batalla el seu marit, Joan Roca, que era sergent d’artilleria, amb qui va defensar la ciutat assetjada per les tropes de Napoleó Bonaparte.
Sembla que Agustina formava part d’un destacament de voluntàries que avituallaven els soldats en combat. Morts els companys que defensaven el canó del baluard del Portillo, justament ella arribava en aquell moment a portar-li el dinar al seu marit i, en veure el panorama, s’hi va posar al capdavant i va fer foc. Dies després, els francesos van haver d’aixecar el setge. Pel seu coratge, el general Palafox, que era el responsable màxim de l’exèrcit en aquell indret, li va concedir el grau d’oficial i la va deixar entrar al cos d’artillers. Aquí va començar la seva fama.
En un segon setge, la ciutat va caure en mans dels francesos i Agustina va ser feta presonera. La van alliberar gràcies a un intercanvi de presoners i ella, en lloc de marxar a casa i dedicar-se a tasques menys arriscades, li va agafar gust al fum dels canons i va seguir lluitant en altres ciutats, sempre al costat del marit. Anava de front a front convertida en un personatge cada cop més conegut, per això allà on anava era molt celebrada. La darrera batalla en què va participar va tenir lloc a Vitòria. El mite abandonava els escenaris bèl·lics per replegar-se.
Casada en segones núpcies, va tenir una filla. Passats els anys, no gaudia pas d’una bona situació econòmica quan el rei llavors al tron, Ferran VII, va voler conèixer-la i li va atorgar una pensió vitalícia. Va morir a Ceuta, on residia. I pel seu propi desig li van posar l’uniforme de capità d’artilleria de l’exèrcit, que era el rang que havia assolit.
A Saragossa, on van ser traslladades més tard les seves despulles, se la considera un símbol de resistència contra l’ocupació dels francesos. En un dels gravats de Goya de la sèrie “Els desastres de la guerra”, una guerra de la qual ella va poder sortir airosa, hi surt encenent la metxa d’un canó. I fins i tot Lord Byron li va retre homenatge en un poema. Decidida i enèrgica, disposada a batre l’enemic, les imatges que la representen són emblema de coratge i de feminitat en lluita.
17 / 100
MARIANA PINEDA (1804–1831)
Heroi és una paraula que es fa servir molt; heroïna, ben poc. A què es deu que Mariana Pineda ho fos? Va aturar una guerra, vèncer una batalla, salvar la vida d’algú? Va brodar una simple bandera, vet aquí el seu acte heroic. Un acte heroic que la va portar a la mort. Va ser executada al garrot i convertida en màrtir. Fins avui.
A Mariana Pineda se la considera un emblema de la llibertat, fins al punt que alguns diputats van exigir que es passés una pensió als seus fills. El seu cas va despertar l’interès del poeta Federico García Lorca, també gran amant de la llibertat, que li va dedicar una obra teatral que du el seu nom. La gran Margarida Xirgu la va interpretar, posant-hi tot el cor i tot el seu esperit republicà. Era l’any 1927 i els decorats els va fer ni més ni menys que Dalí.
Nascuda a Granada, era filla il·legítima d’un capità de vaixell i d’una jove de procedència humil. Es va casar —o, millor dit, la van casar— als quinze anys i va quedar viuda i amb dos fills als divuit. Eren els anys de la restauració de la monarquia de Ferran VII i aquesta jove es va posicionar al costat dels liberals, contraris al rei i al govern absolutista. Es veu que s’estava organitzant un aixecament en terres andaluses i que ella participava en el complot a favor de la Constitució del 1812, coneguda com la Pepa. Va ser detinguda, però aquell cop va ser absolta. Dos anys després, però, van tornar a detenir-la. La prova del seu delicte: una bandera a mig brodar trobada al seu domicili.
Volien que delatés els seus còmplices, cosa que ella no va fer, i tres dies després va aconseguir escapolir-se. Es veu que la seva funció era aconseguir documents falsos per als que fugien de la justícia, donar-los aixopluc si calia i també fer arribar correspondència als exiliats. Agafada un altre cop per participar en l’intent de fuga d’un pres polític condemnat a mort, la van confinar al convent de Santa Maria Egipcíaca, on anaven a parar dones de les anomenades “de mala vida”. Condemnada a mort, tot i les protestes d’algunes persones influents, va ser executada al Camp de Triomf de Granada. Tenia només vint-i-sis anys. Aquesta heroïna esdevenia així màrtir. Voleu saber què hi havia brodat a la bandera que la va portar al cadafal? Doncs “Llei, Llibertat, Igualtat”. El fons era morat, duia un triangle verd i les lletres estaven escrites en vermell sang.
De boca a orella va viatjar la història de Mariana Pineda i aviat va protagonitzar cançons i romanços de cec, d’aquells que s’explicaven de poble en poble i feien volar la imaginació de la gent. “En la bandera de la libertad bordé el amor más grande de mi vida”, diu la Mariana lorquiana.
18 / 100
DOROTEA DE CHOPITEA (1816–1891)
A la iniciativa privada es deuen projectes rellevants per a gaudi de la nostra societat. És el cas de Dorotea de Chopitea, una de les principals benefactores que va tenir la Ciutat Comtal en anys de molta pobresa i injustícia social. De pare basc i mare xilena, va néixer a l’altra banda de l’Atlàntic, a Santiago de Xile. Però la seva vida va transcórrer a la ciutat de Barcelona, on va arribar quan tenia només tres anys per instal·lar-se amb els seus al barri de la Ribera. Allà va desenvolupar una gran obra filantròpica. Dona de fortuna tant per família com per matrimoni —ja que es va casar quan tenia setze anys amb un ric banquer, Josep Serra i Muñoz—, dedicà els seus diners a millorar la vida dels que més ho necessitaven, fins arribar a ser coneguda com “la mare dels pobres”.
Era una dona decidida i, de fet, va escollir marit malgrat la voluntat dels seus pares. I amb la mateixa determinació, quan va veure que la desamortització dels béns de l’Església dificultaria els serveis als més desfavorits, va començar la seva tasca. Fundà hospitals com Sant Joan de Déu —el primer hospital infantil d’Espanya—, residències, escoles i les primeres llars infantils del país, conegudes llavors com “sales d’asil” i destinades a fer que les mares treballadores poguessin deixar els fills durant unes hores. La primera es va obrir l’any 1860 al carrer de la Lluna, en ple Raval. La seva aportació va ser també decisiva en la construcció del temple del Sagrat Cor del Tibidabo, perquè sense la seva generositat no hauria estat possible. I també a ella es deu l’existència dels jesuïtes del carrer de Casp i la fundació de l’escola del Sagrat Cor del carrer de la Diputació. Al mateix temps, convidava altres famílies benestants a fer aportacions.
Amb el seu marit va viure al començament al carrer de Montcada, però més endavant la parella es van fer construir un palauet a l’Eixample acabat d’estrenar i que aviat es va consolidar. Encara existeix —ara convertit en un hotel— a la Gran Via de les Corts Catalanes, entre el passeig de Gràcia i Pau Claris. La casa d’estiueig la tenien a Sarrià, que llavors era un poble. Chopitea era una dona molt religiosa —de rosari i missa diària— i va tenir sis filles. Compatibilitzava la seva vida de mare de família amb els seus molts projectes.
La mort prematura de la seva filla petita va infondre-li encara més fermesa a l’hora d’ajudar els altres. Sempre va comptar amb el suport del seu marit, que va ser fundador i director del Banc de Barcelona, tot i que quan als anys vuitanta va quedar vídua va intensificar la seva activitat. A ella també es deu la rehabilitació de l’església de Sant Pere de Palafrugell, d’on era originària la família del marit. Va ser llavors quan va conèixer l’obra que el sacerdot i educador Don Bosco —després sant Joan Bosco— estava fent a Itàlia, cosa que va propiciar la fundació dels salesians de Sarrià. Pel que fa als tallers que aquest havia enginyat per donar oportunitats als nois que no les tenien, Chopitea va posar en marxa tallers de fusteria, impremta, sastreria i el que fes falta per tal de donar als joves un futur professional. La seva era una idea moderna de la beneficència: no donar peixos, sinó ensenyar a pescar; no fer caritat, sinó empoderar.
Quan va morir, als setanta-cinc anys, el seu desig va ser que tota la seva fortuna personal anés a parar als més necessitats. Per tota la seva feina altruista, l’any 1927 se li va obrir un procés de beatificació i més tard el papa Joan Pau II la va declarar venerable.