El rei de la Cerdanya. Sebastià Bennasar
ells no, però en Rambo sí que seria capaç de pelar-ne més d’un si li toquen els ous. És boig a bastament per poder matar fins i tot algun dels seus veïns. I creu-me, n’hi ha algun que en Rambo ens faria un favor si el pelés.
La Rosita es mira el seu home i encara hi veu aquell mosso del qual es va enamorar, però sap que ara ja ha pervertit alguna de les seves prioritats i que aquell elevat sentit de justícia i aquella confiança cega en la llei ja no és indestructible com llavors. Però l’admira perquè ha sabut adaptar-se a una nova realitat com és la de la Cerdanya i els seus habitants, amb una cintura digna dels millors boxadors i sempre posant el bé comú per sobre dels interessos particulars. Per això sap que és un bon policia. I ella també sap que és un bon home.
I ara aquest bon policia té un problema perquè no sap quin és el bé comú, el millor que pot desitjar per a la gent a la qual ha jurat servir i defensar. Té molt clar que no es vol tacar les mans de sang i encara menys amb la d’en Rambo. En el fons en Martí sempre li ha caigut bé, el considera una víctima més del sistema, com ho pot ser ell mateix. I sobretot el troba coherent. Potser perquè en Martí no sap fer res més ni en vol aprendre, és una ànima que va per lliure, seguint els seus instints ancestrals. I és clar que no es pot viure així i que això ens espanta, però potser aquesta por és una por que tenim tots nosaltres al fet que sigui ell qui tingui raó, que la manera en què ell viu sigui una possibilitat acceptable que faci trontollar totes les barreres racionals que hem construït contra aquesta animalitat primigènia.
En Manel s’escolta parlar durant un moment i contempla com ha anat barrejant totes les teories que va aprendre a la Universitat quan estudiava filosofia amb el que li ha ensenyat la vida aquí dalt a la muntanya. Les coses mai no són clares, però llavors, mentre va pensant tot això, sap on creu que l’haurà d’anar a trobar la propera vegada que la vida el posi de nou en ordre de cerca i captura. I somriu satisfet.
La sortida
(2016)
Sents les portes com es tanquen al teu darrere, Rambo, i ja saps que aquesta nit hauràs de buscar-te la vida. Impossible arribar de Lleida fins a Pi, a casa la mare. Són les tres del migdia i ja ha marxat l’Alsina Graells que et podia acostar al poble i fins demà no n’hi haurà cap d’altre, per molt que els governs de tots els colors polítics s’omplin la boca de paraules grandioses com mobilitat o facilitats per al desenvolupament de la vida rural o fixació de la població al territori. S’han de tenir moltes ganes de viure a la Cerdanya. O un cotxe. De totes maneres, sempre has dit que l’Alsina és per als pobres i per a les iaies que no tenen ningú que les dugui a la capital. Tu t’hi poses nerviós, al bus, tanta eternitat per arribar al lloc, i tan ràpid que hi vas, tu, quan robes el primer cotxe que se’t posa a l’abast i fendeixes les carreteres a tota velocitat, sense límits, només els que posen el cotxe i la teva habilitat.
Saps que no et donen ni tres mesos sense que tornis a entrar a la presó, saps fins i tot que hi ha juguesques entre els funcionaris d’aquí, del centre penitenciari de Ponent, i que n’hi ha que es juguen un esmorzar de forquilla i d’altres que directament aposten amb bitllets petits, cinc o deu euros com a màxim, que estem en crisi i hi ha hagut una retallada important de sous i això vulguis o no vulguis es nota. N’hi ha que no juguen, no els sembla legítim jugar sobre el seu propi fracàs, al cap i a la fi si un reu torna a presó després d’haver pagat la seva pena és que alguna cosa no va bé i potser ells també en són una mica responsables. És el sistema, la societat, la culpable, com diria la cançó. Aquesta minoria, els que no juguen, són els idealistes, els qui confien encara en els homes. N’has trobat a totes les presons i saps que simplement els manca experiència, que una vegada que s’hagin adonat de la realitat sabran i reconeixeran a la perfecció que l’home és un llop per a l’home, com deia Hobbes, en aquest llibre que tampoc no has llegit a la biblioteca de la presó, perquè no hi has anat gaire, a la biblioteca, per no dir gens, perquè llegir et costa i només hi has anat a mirar els diaris quan saps que de tant en tant parlen de tu. Sempre hi ha un pres o altre que se n’assabenta i et passa la informació i llavors sí, hi passes per veure què en diuen, si n’hi ha alguna per la qual t’has de preocupar, per on arriben les noves especulacions dels periodistes, que els agrada omplir paper amb les teves històries. Doncs això, no has anat gaire a la biblioteca, has preferit el taller de fusteria, o el gimnàs, o fins i tot la cuina. Entretenir les mans amb alguna cosa i no haver de pensar, aquesta és la millor teràpia quan s’està tancat lluny del verd i de la vida.
—Espero no haver de tornar a veure’t més per aquí, que et vagi bé per allà fora. Fes bondat!
—Gràcies.
L’hi has dit a l’home d’una seixantena d’anys que t’ha acompanyat fins a la taquilla on t’han donat les teves coses: quaranta-set euros en metàl·lic, la cartera, el rellotge que t’havia donat el pare en herència el dia que vas fer quinze anys i que possiblement si hagués vist en què t’has convertit no te l’hauria donat mai i la medalleta del sagrat cor de quan vas fer la comunió, que et treuen cada vegada que ingresses perquè no te la robin els altres interns o perquè no tinguis la temptació de fer-la servir per penjar-te o per estrangular algú altre. Llestos de feines. Ets un home ric, amb totes les seves possessions i disposat una vegada més a menjar-te el món.
L’home t’ha acompanyat fins a la porta i t’ha obert a aquest sol de justícia de juliol de les tres de la tarda a Lleida, un sol que té prou força per xapar pedres i que et fa sentir ridícul carregant una bossa amb jaquetes de cuir i jerseis de llana, que l’últim cop quan t’aplegaren era ple hivern, ves quines coses, i ara veus el funcionari com torna cap endins, a refugiar-se en els murs sòlids i pesants de la presó, on la foscúria de vegades es confon amb la frescor. Mentre el veus com torna cap a dins penses en què el degué dur a fer-se funcionari de presons, que és una feina ben estranya, tot el dia convivint en un espai tancat amb tot de tipus que et veuen com l’enemic. Ja és que hi ha gent per a tot, és clar, però ser a una presó per voluntat pròpia, per treballar-hi, és no estar bé del cap o tenir moltes necessitats i haver de menester la guita, per res del món hi treballaries, i això que en coneixes unes quantes, podries agafar el millor de cadascuna i fer-ne una de bona. A totes obligaries a contractar la cuinera de Can Brians, poques vegades has menjat una paella tan bona com la d’allà, i a totes la monitora d’esbarjo de la Model, que us va fer representar una obra de teatre per Nadal i vàreu riure per les butxaques, per exemple.
Amb quaranta-set euros i les cames sanes en tens ben bé prou per arribar a un polígon industrial dels que hi ha als afores de la ciutat. T’hauràs d’informar, perquè aquestes coses tenen tendència a canviar amb el temps i potser ja no pots passar mitja hora amb una noia a canvi de dues terceres parts dels diners que has acumulat a la presó, tot i que hi ha misèries que mai no canvien. Però abans d’això voldràs sopar en algun lloc que et faci oblidar el ranxo del mòdul d’internament i això sí que encara es pot fer per pocs diners, sobretot perquè per superar el ranxo de la presó no cal esmerçar-hi gaire. Vas entrant al centre de la ciutat i saps que hauràs de fer molt de temps abans d’entaular-te, perquè tot just són les quatre. Fer temps amb pocs diners és barat a Lleida, però en tens realment molt pocs i els has de fer durar tanta estona com sigui possible, així que continues caminant de cap a l’interior. Potser invertiràs l’ordre de prioritat: primer una prostituta al carrer de Cavallers, si és que encara n’hi ha, de prostitutes al carrer, i després un bon àpat.
Així ho has fet. Has entrat al centre de Lleida i has anat al carrer de Cavallers. Busques les ombres, el sol tan fort et fa mal després de tants de dies tancat. Allà hi arriba amb menys força, potser cegat pels angles defensius dels murs, que han de vetllar perquè ningú no pugui sortir si no li ha arribat l’hora. El sol et fa mal però en canvi les olors et reconforten. Redescobreixes les dels menjars, les de les suors que es van acumulant, les de la por de la gent. Aquesta és una olor que detectes amb molta facilitat i que mai no has tingut tu, perquè mai no tens por, el Rei de la Cerdanya res no ha de témer perquè la llibertat és una escopeta retallada. Ben aviat trobaràs la teva ben guardada i tornaràs a notar el poder a les mans, rei desproveït del ceptre per una jugada de mala sort.
Al