El rei de la Cerdanya. Sebastià Bennasar
al sostre, sense dir-los ni ase ni bèstia. I destapes l’infern al mig del paradís. Perquè sàpiguen qui és el Rei de la Cerdanya.
Ho intenten tot i no saben que el Rei de la Cerdanya no té preu.
Ho intenten tot i no saben que al Rei de la Cerdanya li fa basarda veure suplicar. Li fa basarda i a la vegada l’excita.
Ofereixen diners, fins i tot el cotxe, però de tant en tant engegues un tret a l’aire i no deixes d’amenaçar-los fins que les llàgrimes, els renecs i la por són incontrolables, fins que la súplica per la vida passarà a ser la màxima prioritat. Ara no vols res. Ara has sentit l’olor de sang i com els taurons no pararàs fins a sadollar el teu instint. Vols veure’ls la por al rostre i que et temin, perquè a la teva cort no hi vols súbdits, hi vols esclaus acollonits per la possibilitat que exerceixis el teu poder, que trenquis la línia que marca la diferència entre la vida i la mort.
—No parleu en català, gosses, que sou filles de guàrdia civil, ho veig a les vostres cares de meuques. No parleu en català que el destrosseu, que no sabeu dissimular, filles de tricorni.
Pensen que ets boig, pensen que el Rei de la Cerdanya és boig i que no sap què fa ni què diu i per això n’hi ha un que salta per la finestra i arrenca a córrer i malgrat que apuntes bé i li dispares, la retallada no té prou potència en la distància llarga. Llàstima. Amb la quantitat d’isards que has abatut a mig quilòmetre i a set-cents metres i tot amb l’espingarda pairal. Bé, ho hauràs de deixar estar. Corres un altre cop cap a dins, ha quedat un noi amb les dues noies i has de tornar a controlar la situació, encara que a tu el que t’agrada és el caos.
I el caos arriba. En un moment es precipiten cap a la porta i intenten arribar al cotxe. Corres al seu darrere i no notes els cops de l’ampolla de butà amb què el noi t’ataca, ni els talls als braços amb un ganivet d’una de les noies. No notes res, Rambo, perquè la merda que t’has ficat entre pit i esquena és molt bona i t’ha fet immune a totes les agressions externes. Tot i així, tres contra un, desesperats per salvar la vida, no és una lluita gaire equilibrada. Així que dispares contra una de les noies i la fereixes a un peu. El crit et fa prendre consciència del que has fet i penses que és el moment de marxar. Agafes el cotxe i arrenques a tota velocitat. Cap a casa, cap a Pi. Deixes el cotxe al mig del bosc, ben amagat, i te’n vas al llit no sense abans embenar-te les ferides.
Dalt, a la vall de l’Ingla, gairebé no es poden creure la sort que han tingut. Esclaten els plors i les abraçades i la por que tornis, però abans arriba la Guàrdia Civil amb el fugitiu, que ha batut tots els rècords de velocitat per arribar al poble a buscar ajuda. Comencen els interrogatoris, el trasllat a l’hospital comarcal, la por. I malgrat que t’identifiquen ràpidament, passaran alguns mesos fins que aconsegueixin detenir-te i imputar-te també aquest delicte, quan tu davant del jutge diràs que només defensaves la Cerdanya dels invasors externs, com correspon a un rei.
Han passat vint-i-cinc anys des de llavors ençà. Com aquell qui diu ja no ens recordem de les Olimpíades, ni d’aquell senyor franquista que va dir que havien estat els millors jocs de la història i que també és mort com tantes coses en aquests anys: la imatge del president Pujol, esmicolada per la corrupció del seu partit; la imatge d’institucions del país com el Palau de la Música, trinxada per Fèlix Millet i per un judici escandalós que ha fet tremolar totes les conviccions en la justícia. Els rics sempre són tractats de forma diferent que la pobra gent que perd el pis per culpa dels bancs i de la crisi i encara tenim sort que això no són els Estats Units i no hi ha armes a lloure, perquè de motius per muntar una matança de Sant Quintí n’hi ha més que de sobres en aquesta terra tan desgraciada on si els fills de puta volessin no es veuria la llum del sol, que diria en Quico Pi de la Serra.
Penso per un moment què hauria passat si algú s’hagués presentat a casa la teva mare per prendre-li qualsevol cosa. Hauria marxat blau de cops o l’hauries mort d’un tret, aquest sí que potser seria l’únic tret justificat de la teva vida. Han passat vint-i-cinc anys i em truquen d’una ràdio d’àmbit general per parlar de tu i ho faig encantat. Han llegit el reportatge que he publicat al Segre gràcies a les bones gestions de l’Anna Sàez i ara volen que en parlem una estona més. Perfecte. Els escriptors ens hem de convertir en els primers venedors de la nostra pròpia obra o estem condemnats a l’ostracisme. Aquest país no admet Salingers. Aquest país amaga els escriptors i els canvia per tertulians de televisió, així que hem d’aprofitar totes les oportunitats que se’ns brinden per sortir de l’ostracisme, encara que sigui a costa teva i de les apostes que es fan calculant quan tornarà a ser un convicte.
Hi he anat, també, per empatia amb tu. No et conec de res, però la teva biografia fa molt de temps que m’obsessiona, potser perquè per als escriptors de novel·la negra els perdedors sou els personatges més fascinants i tu n’ets, de perdedor. Encara que durant un temps hagis estat el Rei de la Cerdanya, explico la teva història perquè en el fons no vas matar a ningú i el fet que no matessis a ningú el presento com un descàrrec a favor teu. És més fàcil empatitzar amb tu sense cadàver que amb cadàver. És més fàcil empatitzar amb tu enfrontat a la Guàrdia Civil i als Mossos que terroritzant civils. Sabem, en el moment d’emetre el programa, que campes lliure pels boscos de la teva Cerdanya estimada. Explico algunes coses de les teves aventures i et presento més com un pobre desgraciat, com un error de la nostra societat contemporània. I amb un punt massa d’humor, però jo això no ho sabia, aleshores.
La setmana següent truca a la ràdio una senyora molt preocupada per la frivolitat amb què hem tractat el tema. És la dona a qui disparares al peu. Quan parla tots descobrim que ens hem equivocat amb tu. Parla de la por, del menyspreu amb què les miraves i a la vegada del teu desig, de la teva excitació, de la luxúria. Les vares retenir més de tres hores, Ramon, però en varen semblar moltes més. El temps passa d’una manera molt més estranya si no saps si d’aquí a una estoneta moriràs. Ella sobretot recorda els teus ulls, la teva mirada de foll quan us vàreu creuar per primera vegada, quan tu ja anaves en el cotxe de cap a Bellver per aconseguir els teus proveïments, les drogues que havien de precedir el gran moment de terror. Els teus ulls, els ulls de qui no té por de morir ni de matar.
Ens vàrem equivocar frivolitzant sobre tu a la ràdio, Rambo, perquè sempre has estat disposat a morir si calia. I a matar. O com a mínim a endegar trets si fa falta per defensar la teva llibertat. No és tothom qui ho pot dir. Però a ella i a ells, els has deixat un rastre de por i incertesa que fins i tot han transmès a la generació següent. Per això saber que ets fora de la presó, amb els deutes saldats amb la justícia per totes les malifetes, no els fa cap gràcia, perquè tu els robares quelcom molt més important que els diners: els robares la seguretat i les muntanyes.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.