Menorca responsable. Marc Ripol
7. Utilitza els recursos naturals amb moderació i procura minimitzar la generació de residus.
8. Gaudeix dels costums, gastronomia i tradicions de la cultura local.
9. Si visites espais sensibles, informa’t abans de com fer-ho.
10. Contribueix al desenvolupament d’un turisme responsable, just i sostenible.
Camí de Cavalls a Es Grau.
Menorca responsable
A Menorca s’hi poden atribuir tots els tòpics que se solen dedicar a les illes del Mediterrani: platges d’aigües cristal·lines, emblanquinats pobles de pescadors amb porticons verds o blaus i bucòlics paisatges d’interior. Què és, llavors, el que hi confereix caràcter propi? No és terra de grans contrastos paisatgístics com la seva germana Mallorca, ni alberga les taboles i saraus de la veïna Eivissa. Igual que Formentera, però de major extensió, Menorca és una illa tranquil·la i de paisatge afable que val la pena recórrer amb calma, ja que alguns dels seus millors racons solament es poden trobar després de llargues passejades.
Menorca va tenir la sort d’escapar del boom turístic que va patir Espanya en la dècada dels anys seixanta del segle passat ja que, per la seva condició de punt més meridional del país, va ser declarada objectiu militar pel govern de Franco i es va impedir el desenvolupament urbanístic que tant va enlletgir la resta del litoral.
El 1993 l’illa va ser declarada Reserva de la Biosfera per la UNESCO, factor que ha contribuït al fet que la major part dels seus 220 quilòmetres de costa es conservin pràcticament verges. Malgrat això, l’afany lucratiu del sector turístic ha conduït al controvertit projecte de la construcció de quatre grans rotondes a la carretera que va de Maó a Alaior. L’oposició ciutadana va iniciar, l’any 2014, una campanya de protesta per considerar que aquestes infraestructures provoquen un greu impacte en el paisatge i el medi ambient i que, a més, atempta contra la condició de Reserva de la Biosfera.
Les poblacions de l’interior són, pel seu menor contacte amb el turisme, les que millor conserven l’esperit i els costums autòctons. El paisatge dels seus barrancs pot arribar a fer ombra a les platges més fotografiades del litoral.
Com és Menorca
Els seus habitants
La població de l’illa no arriba als 100.000 habitants i està repartida en una mica més de 700 metres quadrats. La major densitat es dóna a Maó i Ciutadella. Aproximadament un quinze per cent són estrangers residents a l’illa, encara que a l’estiu la població creix de forma important.
Parlen menorquí, un subdialecte del català balear que es caracteritza pel salat, que consisteix a utilitzar els articles es i sa, per no pronunciar el so [ll] entre vocals i per conservar molts vocables de l’època britànica.
Encara que tenen fama de ser tímids i reservats amb els forans, si se’ls necessita, són amables i acollidors. De caràcter tranquil, solen posseir un gran sentit comú i un humor fi carregat d’ironia que, sens dubte, van heretar dels britànics. Al llarg de la història han demostrat un gran amor per la llibertat i la independència i segueix sense agradar-los que algú de fora de l’illa els digui com han d’organitzar-se.
Son Saura.
Naturalesa
Menorca és la més oriental de les Illes Balears. És relativament petita, ja que fa 47 quilòmetres d’est a oest i gairebé 20 de nord a sud. Les poblacions més importants corresponen als vuit municipis en què està dividida, que són, d’oest a est: Ciutadella, Ferreries, Es Mercadal, Es Migjorn Gran, Alaior, Maó, Es Castell i Sant Lluís. Cal afegir-hi la població de Fornells, a la costa nord, que pertany a Es Mercadal. El seu principal eix vertebrador és la carretera que uneix Ciutadella amb Maó, la Me-1, que a més passa per Ferreries, Es Mercadal i Alaior. Es Castell i Sant Lluís estan en la costa de llevant, al sud de Maó, i Es Migjorn Gran al sud de l’illa, entre Es Mercadal i Ferreries.
Ciclistes en Cales Coves.
La costa sud es caracteritza per les seves platges de sorra blanca i aigües poc profundes, d’un impressionant to turquesa. La costa nord és més abrupta i les seves platges són de sorra marró, de vegades vermellosa, i aigües de color blau fosc quan el fons és rocós. Al llarg del litoral menorquí hi ha algunes urbanitzacions, eminentment turístiques, encara que la major part de costa roman sense edificar. Al sud de l’illa, i d’est a oest, hi ha S’Algar, Punta Prima, Binibèquer, Cala en Porter, Son Bou, Sant Tomàs, Cala Galdana, Son Xoriguer, Cala’n Bosch, Cala Blanca i Santandria. De Ciutadella cap amunt trobem Cala’n Blanes i, al nord, Cala Morell, Arenal d’en Castell i Addaia. A llevant hi ha Es Grau, Sa Mesquida i Cala Llonga. L’interior de l’illa és molt pla; el punt més elevat, amb 358 metres, és la muntanya El Toro.
L’illa es pot recórrer fàcilment amb cotxe, moto, bicicleta o a peu. A més de bones carreteres hi ha diversos camins rurals com el camí d’en Kane, a l’interior, o el camí de Cavalls, per la costa, pels quals val la pena passejar oblidant-se una estona de motors.
Menorca en la literatura
Dos dels literats més importants de l’illa van néixer al segle i es van dedicar a la dramatúrgia. Joan Ramis i Ramis va néixer a Maó i va escriure, a més de nombrosos estudis historiogràfics, quatre tragèdies de caire neoclàssic: Lucrècia (1769), Arminda (1775), Constància (1779) i Rosaura o el més constant amor (1783). També a Maó va néixer Vicenç Albertí i Vidal qui, a diferència de l’estil culte de Ramis, es va dedicar a escriure obres populars i a traduir i adaptar obres d’autors estrangers, com Molière o Goldoni, al català i a la societat de Maó.
Entre els autors actuals es troba Pau Faner, nascut a Ciutadella el 1949, que ha aconseguit nombrosos premis literaris gràcies al seu característic estil de realisme màgic i a una curiosa barreja de mite, costumisme i ciència-ficció.
Un altre autor, nascut a mitjan segle XX, és Josep M. Quintana, d’Alaior, que ha escrit nombroses obres d’història, assajos i novel·les com Menorca Segle XX. De la Monarquia a la República (1976), Maó (1996) o Els Nikolaidis (2006), sobre una família grega de Maó durant l’època del govern britànic. De Ferreries és Joan Pons, que va néixer el 1960 i escriu seguint l’estil de realisme líric del seu admirat Juan Rulfo. Les seves novel·les transcorren a Semblancat, nom amb el qual es refereix a la seva ciutat natal, a la qual ha dotat d’un ric imaginari mític a través de la seva obra. Entre les seves creacions destaquen Barba-rossa, Sorra a les sabates i La casa de gel. L’illa també ha donat reconeguts poetes l’obra dels quals ha estat traduïda a altres idiomes com Ponç Pons, a qui es va incloure, el 1986, en la recopilació publicada per la universitat de Nova York Poems from the Spanish islands.
D’entre els autors no menorquins que han escrit sobre l’illa cal destacar Miquel Martí i Pol, que va dedicar un poema anomenat Menorca, a l’illa i a Josep Pla, qui en va escriure nombrosos textos en les obres Les illes i Tres guies.
Menorca en el cinema
El 1951 es va filmar a Menorca El correo del rey, dirigida per Ricardo Gascón, una pel·lícula d’aventures ambientada a principis del XIX.
Gerard Gormezano va rodar el 1988 El vent de l’illa, una història d’amor entre un soldat anglès pertanyent a l’Exèrcit britànic, que va ocupar l’illa durant el segle XVIII, una menorquina i una estrangera resident a Menorca.
L’any 2000 Andrew Grieve hi va filmar el capítol «Muttiny», de la sèrie Hornblower, sobre el clàssic