Menorca responsable. Marc Ripol
ha deixat tantes petjades gravades en el paisatge com a l’illa de Menorca. Des dels murs de pedra seca que voregen els seus camins rurals fins a les fortificacions costaneres, passant per les belles cases nobles de les seves poblacions principals, el passat de l’illa apareix a cada racó. Els vestigis més antics són les coves d’habitació i d’enterrament, que es remunten a l’edat del ferro i la del bronze, moltes situades en penya-segats; entre les més espectaculars es troben les de Cala Morell, Cales Coves, Cap de Forma o Son Bou. Les navetes, construccions en forma de nau invertida, eren usades com a monuments funeraris col·lectius. La més important de l’illa és la d’Es Tudons, prop de Ciutadella.
De l’època talaiòtica, que se situa aproximadament en el segon mil·lenni aC, són els monuments més característics i originals de Menorca: les taules. Estan situades en el centre de santuaris en forma de ferradura i consisteixen en dues grans pedres en forma de T. Les millor conservades són les de Talatí de Dalt, Binissafullet, Trepucó i Torralba d’en Salort. També d’aquesta època són els talaiots, les construccions en forma de torrassa que donen nom al període. Destaquen els de Torrellonet Vell, Sant Agustí Vell i Torre Nova d’en Loçano.
Ses Pedreres de s´Hostal-Líthica
El primer nom que coneixem de l’illa és el de Nura, que significa ‘foc’ i va ser posat pels comerciants fenicis que solcaven el Mediterrani al segle XI aC en veure les fogueres cremar a la part alta dels talaiots i en els penya-segats.
Els grecs, que van arribar al segle V aC, la van batejar com Meloussa, terra de bestiar. Sembla ser, donada la falta de restes arqueològiques, que ni els fenicis ni els grecs es van assentar a l’illa i la van utilitzar només com a lloc de pas cap a la península Ibèrica. Sí que s’hi han trobat nombrosos objectes distribuïts per tota l’illa dels cartaginesos, que hi van arribar al segle III aC i van atorgar el nom de Jamma a Ciutadella i el de Magón a Maó. El seu interès principal a Menorca era reclutar els nadius, experts llançadors de fona, com a soldats en les guerres púniques. Els romans es van fer amb el control de l’illa l’any 123 aC i van ser els que van posar el nom del qual deriva l’actual: Minorca, anomenada així per ser menor en dimensió que la seva veïna Mallorca. Dels romans, el llegat més important va ser el llatí, el dret i els seus coneixements d’agricultura i enginyeria. Les restes més importants d’aquest període són les basíliques paleocristianes de l’Illa del Rei i de Fornàs de Torelló, ambdues a Maó.
Els vàndals van arribar després de la caiguda de l’Imperi romà l’any 427 i van ocupar l’illa fins al 534, any en què va passar a les mans de l’Imperi bizantí, època en què s’establí el cristianisme. Es creu que la basílica precristiana de Son Bou és d’aquesta època. Posteriorment, Menorca va estar unida al califat de Còrdova, l’any 903, i al de Dènia, el 1915, i s’independitzà a partir de 1087. Ciutadella va passar a ser-ne la capital. Entre els vestigis culturals de l’època musulmana trobem el prefix bini-, present en nombrosos topònims, el sistema de regadiu amb sínies i el castell de Santa Àgueda, entre d’altres.
A partir de 1229, sota el regnat de Jaume I el Conqueridor, l’illa va passar a dependre de la Corona d’Aragó, però va seguir sent musulmana fins a 1287, any en què Alfons III d’Aragó la va conquerir definitivament i, després d’expulsar els musulmans, la va repoblar amb catalans i aragonesos. Cada 17 de gener, dia de Sant Antoni i diada de Menorca, es commemora aquesta conquesta. L’Illa del Rei, al port de Maó, es deia anteriorment Illa dels Conills, però se li va canviar el nom perquè va ser el primer lloc que va trepitjar el monarca en arribar a l’illa. A Alfons III el va succeir en el tron el seu germà Jaume II d’Aragó, que la va cedir al regne de Mallorca, al qual va pertànyer fins a la seva dissolució el 1375, moment en què va tornar a formar part de la Corona catalanoaragonesa.
Naveta des Tudons.
A mitjan segle XVI Menorca va rebre diversos atacs de pirates otomans, un dels quals dirigit pel terrible Barba-rossa. Arran de la destrucció de Maó, el rei Felip II va ordenar la construcció del fort que porta el seu nom, a l’entrada al port. A Ciutadella, l’obelisc de la plaça des Born commemora la valenta resistència dels menorquins davant la terrible envestida pirata que va assolar la capital. A conseqüència d’aquests atacs, les poblacions de tota l’illa van construir nombroses fortificacions i torres de defensa que encara perduren en el paisatge del litoral.
Des de 1708, amb motiu de la Guerra de Successió, i fins a 1802, en què es va signar el Tractat d’Amiens, l’illa va pertànyer a l’Imperi britànic. Aquest període va tenir, no obstant això, dos interludis: un entre 1756 i 1763, arran de la Guerra dels Set Anys, en què Menorca va estar sota control francès, i un altre, entre 1782 i 1798, en què, amb motiu de la Guerra d’Independència dels Estats Units, va formar part d’Espanya. El segle XVIII, marcat per l’ocupació britànica, va ser una època d’esplendor i llibertats socials per als seus habitants però durant el segle XIX van desaparèixer sota el centralisme i absolutisme del govern espanyol. La recuperació econòmica va començar lentament a mitjans de segle, quan van aparèixer les primeres fàbriques tèxtils i de calçat que exportaven els seus productes a les colònies americanes. Aquesta relativa bonança va acabar de cop quan Espanya va perdre definitivament les seves terres a Amèrica, a principis del segle XX, i Menorca es va enfrontar a uns anys molt durs de gana i misèria que van provocar grans onades d’emigració. Durant la Guerra Civil l’illa es va situar al costat del bàndol republicà i les tropes franquistes no la van dominar fins acabada la guerra.
Durant els anys de dictadura franquista, Menorca es va convertir en un bastió militar a causa de la seva condició de punt més oriental del país. Això la va salvar, en gran mesura, del boom turístic que tant de mal va fer en les costes espanyoles perquè, en considerar l’illa objectiu militar, el govern va impedir el desenvolupament de la indústria turística en uns anys en què no hi havia consciència de conservació paisatgística, cultural i mediambiental. El 1993 va ser declarada Reserva de la Biosfera per la UNESCO, per la qual cosa actualment la seva major font de riquesa és, al costat de la indústria de sabates i l’agroalimentària, un turisme sostenible i de qualitat.
Personatges il·lustres
Entre els menorquins, la labor dels quals ha transcendit les fronteres de l’illa, destaquen Mateu Orfila i Rotger, que va viure durant la primera meitat del segle XIX i està considerat el pare de la toxicologia moderna, deixant al seu pas obres de gran importància com són Traité des poisons i Éléments de chimie médicale. Nicolau Rubió i Tudurí, arquitecte i paisatgista del segle XIX, va ser el creador del concepte de jardí mediterrani i destaca per haver dissenyat, entre d’altres, els jardins de Santa Clotilde a Lloret de Mar i els de Montjuïc a Barcelona; Francesc de Borja Moll, lingüista i filòleg especialitzat en la llengua catalana i les seves variants baleàriques; el pintor naturalista del segle XIX Joan Font i Vidal, que va plasmar en els seus quadres la bellesa del port de Maó; Joan Pons, baríton contemporani de fama internacional que ha cantat amb les millors companyies d’òpera del món, i un personatge curiós: Joan Riudavets Moll qui, amb 114 anys a les seves esquenes, va ser proclamat l’any 2003 l’ésser humà més vell del planeta; va morir l’any següent.
Dels personatges que van passar per l’illa al llarg de la història cal esmentar el governador britànic Richard Kane, que amb els seus esforços per millorar les condicions de vida a l’illa es va guanyar l’afecte dels seus habitants. Encara es conserva el camí que va construir i es pot contemplar el monument que li van dedicar els menorquins, situat al costat de la carretera que va de Maó a Fornells. Va morir a l’illa i està enterrat al castell de Sant Felip, a Maó.
Un altre personatge relacionat amb l’illa, encara que ni molt menys tan volgut com Kane, és el pirata Barba-rossa. El temible corsari otomà va arrasar la ciutat de Maó el 1535 i la de Ciutadella el 1558.
Cavalls