Els robots prefereixen el jazz. Ignasi Llorente
passada. Per primer cop un ordinador sense supervisió humana guanyava el campió mundial. I no un campió qualsevol, sinó un dels millors mestres d’escacs de tota la història. En qualsevol cas, devien ser molts els fanàtics de la tecnologia i de la intel·ligència artificial de tot el planeta que, com nosaltres dos, van veure que el futur, el futur en majúscules, ja el teníem a la cantonada de casa.
Aquest clima d’eufòria i confiança en la IA és el que devia fer que els organitzadors de la RoboCup, inspirant-se en el món dels escacs, llencessin un repte durant la primera edició de la competició: desafiaven la selecció de futbol campiona del mundial de l’any 2050 a enfrontar-se a un equip format íntegrament per robots autònoms.
Quan hi penso... Si en aquella època els androides amb prou feines sabien caminar sobre dues cames! Francament, aleshores ningú, absolutament ningú, ni els mateixos organitzadors, ni els més ferms apassionats de la robòtica, teníem cap mena de dubte que el partit, en cas de celebrar-se, seria un passeig victoriós per als humans. Ara, en canvi, no sé si ningú s’atreviria a fer cap pronòstic. Com deia abans, és molt més senzill predir el passat que el futur.
Sigui com sigui, el robot que havíem preparat a l’equip de Baltimore era un porter. «Una portera», de fet, ja que vàrem decidir batejar-la amb el nom d’eMia, en homenatge a la jugadora de soccer nord-americana Mia Hamm, que l’any abans havia guanyat la medalla d’or de futbol femení als Jocs Olímpics celebrats a Atenes, si no recordo malament.
El nostre androide no feia més de cent vint centímetres d’alçada i no estava dissenyat amb la finalitat de jugar cap partit. Competia en la categoria de robots humanoides i n’hi havia prou que fos capaç de mantenir-se dret sobre les dues cames. Si a més podia aturar alguna pilota ja seria tot un èxit. Feia molts mesos que hi treballàvem, i a mesura que s’acostava la competició creixien els nervis i l’excitació. El premi, en cas de superar la fase prèvia de Nova Orleans, seria un viatge al Japó, a Osaka, per competir amb els millors equips de robòtica de tot el món aquella mateixa tardor.
La nit anterior a la nostra estrena havia estat força calorosa. De les que costa adormir-se i descansar plàcidament. He d’admetre que, a part de les altes temperatures i la humitat, els nervis també m’havien impedit dormir gaire estona seguida, així que amb la sortida del Sol em vaig llevar amb la intenció d’anar cap a la Carnegie Mellon University, tot i que encara faltaven més de tres hores perquè comencés la competició.
Un cop dutxat i vestit vaig anar a picar la porta del costat, a l’habitació d’en Larry. Va trigar a obrir, però quan ho va fer em vaig quedar de pedra. Portava la mateixa roba del dia abans i anava tot despentinat. A sobre del llit, amb els llençols intactes, encara hi havia els peus de l’androide, tot i que havíem acordat que els deixaria a punt abans d’anar-se’n a dormir.
La resta del material ja era al pavelló on havia de celebrar-se la fase prèvia, però havíem volgut endur-nos els turmells per fer uns ajustos de darrera hora. Ell era l’encarregat d’enllestir-los, però pel que vaig deduir s’havia adormit damunt del portàtil. No vaig ni adreçar-li la paraula. Potser vaig deixar anar algun renec, o algun «hòstia, Larry!», però l’únic que volia era tornar a guardar els turmells a la maleta de transport i anar amb la resta de companys cap a la competició.
Mentre jo acabava de recollir el material de damunt del seu llit i ell es rentava la cara, em vaig adonar que al seu ordinador hi havia obert un article sobre l’anatomia del turmell humà. Allò va calmar momentàniament el meu enuig. Per un instant vaig pensar que realment havia estat treballant en el projecte tota la nit, fins a caure rendit. Però quan vaig preguntar-l’hi i vaig veure que tancava el Mac ràpidament i em responia amb evasives, em va tornar a pujar la mosca al nas.
Sabia que el millor en aquests casos era deixar-ho estar. Que en situacions com aquella era millor no burxar la ferida. Però la decepció era tan gran que no me’n vaig saber estar: vaig començar a preguntar-li què havia fet tota la nit i què era més important que la RoboCup, on havíem anat a competir amb equips arribats de tots els estats nord-americans, i també del Canadà. No recordo gaire els detalls de la discussió, només sé que el to va anar pujant i vaig acabar barallant-m’hi com poques vegades hem fet.
Només en vaig poder treure dues idees clares, de les seves excuses i explicacions a la defensiva. Una encara em va emprenyar més: evolució. És l’única cosa que vaig entendre del garbuix d’idees desendreçades sobre el bipedisme que va mirar de bolcar davant dels meus retrets. En aquell moment era incapaç d’entendre com havia pogut passar-se tota la nit llegint sobre un tema que fins aleshores mai li havia despertat cap interès i tan allunyat dels nostres propòsits, o així ho veia aquell matí de maig de 2005.
La segona cosa que em va quedar clara després de repetir-la diversos cops, en canvi, em despertaria un sentiment força diferent. Era un nom propi: Megan Carroll. Era la primera vegada que sentia aquell nom, però pels ulls que va posar vaig entendre de seguida que no seria el darrer cop.
Mai en vaig dir res a la resta de l’equip, de tot allò. No era la primera ocasió en què havia de protegir-lo, ni tampoc seria la darrera. Havíem preparat aquella competició amb molta il·lusió, i si arribo a explicar que s’havia adormit sense fer els ajustos acordats el maten. Eren unes modificacions menors, sorgides més pels nervis de darrera hora que per una necessitat real de millorar l’androide. En tot cas, va ser la seva falta de compromís, i de respecte cap a la resta de l’equip, el que em va fer emprenyar com poques vegades.
Val a dir que el nostre pas per la RoboCup 2005 va ser efímer i, per alguns professors de la facultat, fins i tot decebedor. El nivell era força alt i finalment seria un equip canadenc, el de la Universitat de Manitoba, qui acabaria guanyant l’accés a la fase final d’Osaka, amb un androide anomenant HIRO, crec. El nostre robot, en canvi, no va destacar gens davant altres propostes molts més treballades i innovadores. Sort que mai vaig explicar a ningú el descuit d’en Larry la nit anterior a la competició. Segurament li haurien endossat una responsabilitat sobre el nostre petit fracàs que tampoc es mereixia sostenir en solitari.
Ara resulta senzill, còmode fins i tot, recordar aquella anècdota i donar-li un valor determinat. El fet és que en Larry sempre tenia més idees de les que podia dur a terme. Algunes de bones i altres de desastroses. No m’havia de sorprendre que enmig d’un projecte ja estigués pensant en una cosa diferent. Però fer-ho la nit abans de la «posada de llarg» de tot un treball col·lectiu? Allò era excessiu fins i tot per a ell. En tot cas, si al final haguéssim encaminat les nostres carreres cap a un altre sector de la robòtica, em resultaria fàcil buscar una conversa o una situació que també pogués definir com a premonitòria del que acabaria passant.
La tornada a Baltimore no va ser la festa somiada. A l’avió només s’hi veien cares llargues, amb excepció d’en Larry, a qui semblava no haver afectat aquella decepció. Tant és així que no vaig poder ni esperar-me a tornar a casa per retreure-li la seva actitud la nit abans de la competició. La conversa no va començar gaire bé. Vaig veure que ell seguia llegint articles sobre anatomia i evolució que li havia recomanat la Megan mentre feia moviments espasmòdics, com sempre que duia els auriculars posats. Semblava l’únic de l’avió a qui no importava el resultat de la competició. Però a més de la manca de compromís, també hi havia un altre motiu per al meu enuig.
Feia temps que ell i jo treballàvem en un projecte comú força ambiciós. Fins i tot havíem aconseguit el suport de la Universitat de Maryland per presentar-lo a diverses empreses que poguessin estar-hi interessades. Que ell hagués mostrat aquella manca de compromís amb la resta de l’equip em va posar en alerta. I si ho tornava a fer? I si em deixava tirat en aquella aventura empresarial que tot just començàvem a escriure? Aquestes preguntes m’inquietaven, i vaig voler aclarir-les en el mateix avió de retorn a casa.
Li vaig preguntar si aquell sobtat interès tenia cap relació amb la RoboCup o amb el nostre projecte comú sobre el disseny de pròtesis intel·ligents. Ell em va dir que sí. Que ara s’adonava del motiu pel qual l’eMia era tan inestable. I quan jo començava a entendre, i gairebé disculpar, la seva actitud, em va dir una frase que no em vaig poder treure del cap en setmanes.
—El